La sucursal del Banc Hispano Americano del carrer Guipúscoa, a La Verneda, es va convertir als anys setanta en l’epicentre de l’activisme ciutadà de Barcelona de la mà d’Andrés Naya, líder veïnal de Nou Barris. Allà rebia Naya desenes de trucades telefòniques dels periodistes que cobrien la informació de barris. Perquè, en aquells anys, era així. La informació sobre l’altra Barcelona tenia ampli ressò als mitjans. No era una qüestió preferent, però ningú no la descuidava.
Veí de Prosperitat, Andrés Naya va tenir la fortuna de conviure —i sobretot negociar— amb José María Socías Humbert, un dels alcaldes més dialogants que recorda. «Tothom reconeix que Socías va ser un pacificador dels barris. Va donar marge perquè s’expressessin els moviments socials i va posar en marxa coses que semblaven impensables, com els centres de planificació familiar o les escoles bressol municipals. Ara pot sorprendre, però en aquells moments, que hi hagués escoles bressol als barris es va considerar una gran victòria.»
Sòcies era un negociador infatigable. «Va saber aprofitar molt bé les escletxes de la Transició —recordava Naya—. A més, teníem a favor el Govern a l’ombra que havia muntat. Les relacions eren fluides.»
El minut de glòria del cotxe oficial
Una d’aquestes reunions va generar el «minut de glòria» d’Andrés Naya, que canviaria el seu estatus a la sucursal bancària de La Verneda. Ho recordava la periodista Maria Favà i ho confirmava el mateix Naya. «Ve el director de la sucursal i em diu: “Naya, que et criden de l’alcaldia». Hi havia una reunió de l’alcalde amb el Director General de l’Habitatge per aconseguir pisos per als barraquistes de Prosperitat i l’alcalde Socías va voler que jo estigués present. Arribo a l’alcaldia, em fan seure a l’avantsala i una hora després li dic a la secretària: “Mira, que me’n vaig…» Total, que em fan entrar. I en acabar, em diu la secretària: “T’espera un cotxe a baix”. En fi, que jo surto de l’Ajuntament amb el cap cot, pensant: mira que si ara em veu algú entrant en un cotxe oficial… Em vaig voler posar davant, al costat del conductor, i no em va deixar: vostè ha d’anar al darrera. De manera que li dic que em porti a l’oficina i quan arribo dóna la casualitat que el director és a la porta. Imagina’t com li va canviar la cara quan em va veure baixar del cotxe oficial. Des d’aquell dia gairebé em feia reverències.»
Ho explicava rient, com un fet sense més transcendència, però la història és rellevant del paper que va adquirir en aquells anys. Aquell consistori de transició també va tenir la sort de comptar amb interlocutors com ell. Perquè la informació que facilitava Naya era absolutament fiable. Ho recordava María Eugenia Ibáñez: «Explicava textualment el que s’havia dit en qualsevol reunió. Era la font ideal per a qualsevol periodista. Coneixia les qüestions urbanístiques, que són molt complexes. Ho controlava tot i ho sabia explicar. S’explicava fins i tot millor que alguns urbanistes, que sabien tant que eren incapaços de resumir o traduir a llenguatge comprensible alguns temes. Naya era tot el contrari: les simplificava».
El valor de la premsa
«Jo havia après —recordava Naya— que tot el que apareixia a la premsa se solucionava millor. Així que tenia clar que calia aprofitar aquesta circumstància. Però els mitjans eren molt precaris. Redactaves una nota de premsa i calia creuar tota la ciutat per repartir-la a mà pels diaris.» A les generacions més joves de vegades els costa imaginar com era el periodisme sense telèfons mòbils, sense correu electrònic i sense xarxes. Doncs era així: una sucursal bancària convertida en una mena d’extensió de la FAVB i notes de premsa escrites precipitadament a màquina i transportades en mà a altes hores de la nit.
Aquesta, diguem-ne complicitat amb la premsa, es traduïa en reservar als periodistes llocs privilegiats en les accions veïnals. Qui això escriu pot donar fe perquè va viatjar en un dels autobusos «segrestats» a Roquetes per demostrar que els vells Chausson podien pujar fins a dalt del barri.
Un dels llocs que Naya visitava amb freqüència era la redacció del diari Mundo Diario. Estava a l’altra punta de Prosperitat, al carrer Cardenal Reig, a la frontera amb l’Hospitalet, i arribar-hi suposava un llarg pelegrinatge (recordeu, la Ronda de Dalt no era més que un projecte en un calaix i el metro era desconegut en alguns barris). Allí treballava María Eugenia Ibáñez, més coneguda com a MEI (les seves inicials), un nom que apareixia sovint en boca de Naya. Quan explicava històries, sovint acabaven amb la frase: «Llavors vaig trucar a MEI», «vaig parlar amb MEI i li vaig explicar», «vaig anar a veure MEI i li vaig dir…»
Capacitat de comunicació
MEI sempre ha subratllat, com Maria Favà, com tants altres periodistes d’informació local, la fiabilitat de Naya i la seva capacitat de comunicació. Ningú recorda que una informació facilitada per Naya hagués estat desmentida. «Era a més un sensible informador —apuntava María Eugenia Ibáñez—, capaç de captar detalls que pel seu simbolisme podien interessar segons quins mitjans i segons quins periodistes.»
Naya va fer de les històries petites la gran història del seu barri, Prosperitat, i de tot Nou Barris, però el paper d’Andrés Naya com a veu de l’activisme veïnal de Barcelona va tenir, a més, una faceta que tots els periodistes li agraïem i que María Eugenia Ibáñez definia amb absoluta precisió: mai no va alterar la veracitat i l’exactitud d’una informació en favor de les causes que defensava.
