Close Menu
  • FUNDACIÓN PERIODISME PLURAL
  • EL DIARI DE L’EDUCACIÓ
  • EL DIARI DE LA SANITAT
  • EL DIARI DEL TREBALL
  • REVISTA XQ
  • CATALUNYA METROPOLITANA
  • CULTURAES
  • BLOG EXTRA
Facebook X (Twitter) Instagram YouTube
SUBSCRIU-TE
  • CAT
  • ES
Catalunya Plural
  • Drets
  • Habitar
  • Feminismes
  • Diversitats
  • Cultures
  • Opinions
  • Arxiu
  • Catalunya Plural TV
SUBSCRIU-TE
Catalunya Plural
  • CAT
  • ES
  • Drets
  • Habitar
  • Feminismes
  • Diversitats
  • Cultures
  • Opinions
  • Arxiu
  • Catalunya Plural TV
economia

El sòl s’ha menjat la prosperitat. Per un nou pacte social que ho redreci
La prosperitat general no es nota a la butxaca, i el motiu té nom: l’habitatge. Més concretament, el sòl urbà on necessitem viure per poder treballar, estudiar i conviure.

Lluis Torrens16 de novembre de 2026 - 07:07
Compartir Facebook Twitter Email WhatsApp

Fa quaranta anys que l’economia catalana i espanyola produeix més i millor. La tecnologia, l’automatització i el comerç internacional han abaratit moltes de les coses que comprem cada dia: el menjar, la roba, els electrodomèstics, els aparells electrònics. Si fabricar el que necessitem costa menys feina i menys diners, el més lògic seria que una família treballadora tingués avui més marge que als anys vuitanta per estalviar, per formar-se, per gaudir del temps lliure o simplement per viure amb menys angoixa a final de mes.

La majoria de la gent sap per experiència pròpia que no és així. Aquella prosperitat general no es nota a la butxaca, i el motiu té nom: l’habitatge. Més concretament, el sòl urbà on necessitem viure per poder treballar, estudiar i conviure. És l’únic bé imprescindible que cap màquina no pot fabricar en sèrie ni es pot importar de l’estranger. I és allà on ha anat a parar tot el que les famílies han estalviat en la cistella de la compra.

Quaranta anys de desacoblament

Si comparem l’àrea de Barcelona de 1986 amb la de 2026, la desproporció és evident. Els preus de consum s’han multiplicat per poc més de tres, i el salari mitjà ha crescut pràcticament al mateix ritme. El salari mínim, gràcies a les pujades dels últims anys, ha crescut una mica més. Fins aquí, res d’estrany.

L’habitatge, però, juga en una altra lliga. El preu d’un pis a Barcelona s’ha multiplicat per deu. I el valor del sòl que hi ha a sota, per més de vint-i-tres. Mentrestant, el cost d’aixecar l’edifici, materials i paletes inclosos, ha pujat de manera molt més moderada.

Les conseqüències es veuen al pressupost de les llars més humils. A finals dels vuitanta, les famílies amb menys ingressos dedicaven més d’un terç de la renda a menjar i una sisena part a l’habitatge. Avui la proporció s’ha capgirat: el menjar pesa una cinquena part i el sostre s’endú quatre de cada deu euros. L’habitatge no només s’ha quedat tot l’estalvi que ens va donar l’abaratiment de l’alimentació; ens ha pres encara una mica més.

Gràfic. Increment de diferents indicadors 1986-2026

Per què el sòl i no els maons

Sovint se sent dir que construir és més car per culpa de les normatives d’eficiència energètica, d’accessibilitat o de seguretat. Hi ha una part de veritat: aquestes exigències han encarit l’obra. Però si mirem com es forma realment el preu d’un habitatge, l’explicació principal és una altra.

El cost de construir és més o menys el mateix en un barri modest que en la zona més cotitzada de la ciutat. El sòl, en canvi, no té cap cost de fabricació. El seu preu es fixa pel que els economistes anomenem mètode residual. El promotor observa quant està disposada a pagar la demanda en un lloc concret, hi resta el que li costarà construir, els impostos, les llicències i el seu marge, i el que sobra és el que pagarà al propietari del solar.

Dit d’una altra manera, el sòl funciona com una esponja que absorbeix tota la pressió compradora de la ciutat. Si la demanda empeny els preus amunt, els constructors no guanyen gaire més per posar maons. Tot el benefici extraordinari va a inflar el valor de la terra. Fa quaranta anys, el sòl representava una quarta part del preu d’un pis a Barcelona. Avui en representa més de la meitat.

Fa quaranta anys, el sòl representava una quarta part del preu d’un pis a Barcelona. Avui en representa més de la meitat

Per veure-ho clar, he fet un exercici senzill: mantenir el cost actual de construcció, amb totes les exigències tècniques d’avui, i suposar que el sòl només hagués pujat amb la inflació, o fins i tot el doble o més del doble de la inflació. En tots aquests casos, el pis de Barcelona costaria menys de la meitat del que costa avui. La dificultat d’accés no ve dels requeriments constructius. Ve de l’apropiació de la renda de situació del sòl.

La trampa dels tipus baixos

Algú podria objectar que el 1986 les hipoteques tenien uns tipus d’interès del 15% i que avui estan al voltant del 3%. És cert, i aquesta baixada ha estat un alleujament enorme. De fet, si calculem quants anys de salari mínim calia dedicar a pagar un pis el 1986 i quants en caldrien avui, el resultat és sorprenentment semblant: uns trenta-quatre anys de salari mínim llavors i uns trenta avui.

La paradoxa és precisament aquesta. Hem tingut quaranta anys de diner barat i de salaris creixents, i l’esforç per comprar un pis amb un salari mínim és pràcticament el mateix. Els tipus baixos i el creixement dels sous haurien d’haver fet l’habitatge molt més accessible. No ho han fet perquè l’encariment del preu s’ha menjat aquest marge.

Hem tingut quaranta anys de diner barat i de salaris creixents, i l’esforç per comprar un pis amb un salari mínim és pràcticament el mateix

Si el preu del pis de 1986 s’hagués actualitzat només amb la inflació, avui costaria una tercera part del que costa. Amb els tipus actuals, l’esforç per pagar-lo seria d’uns deu anys de salari mínim, no de trenta. Per a una parella amb dos sous mínims, la quota seria perfectament assumible. Amb el preu de mercat, continua sent una càrrega aclaparadora.

La lliçó és clara: qualsevol política de rendes, per ambiciosa que sigui, necessita una política d’habitatge que protegeixi el poder adquisitiu guanyat. Si no, els guanys acaben al mateix lloc.

Quin sou cal per comprar

He calculat també quin salari cal avui per comprar un habitatge sense que la quota superi el 35% dels ingressos nets, que és el criteri habitual de prudència bancària. Suposo una hipoteca del 80% a trenta anys i que la resta de l’entrada es cobreix amb estalvi o amb finançament públic de retorn diferit.

El mapa que en surt és força nítid. A la corona metropolitana més exterior, una persona sola o una parella amb el salari mínim actual poden comprar. A la primera corona, ja calen pujades salarials, moderades per a les parelles amb dues jornades completes però més importants per a les persones que viuen soles. A Barcelona ciutat, la via salarial queda desbordada. Una persona sola necessitaria cobrar pràcticament el doble del salari mínim, i una parella en què un dels dos ha reduït la jornada per tenir cura dels fills necessitaria sous del tot fora de l’abast de la majoria.

Pretendre resoldre això només pujant el salari mínim fins a aquests nivells seria un error. Desestabilitzaria bona part del teixit productiu de serveis i alimentaria la inflació.

Les cures, el gran oblit

Per veure quines polítiques funcionen millor, he simulat la compra d’un pis en un municipi metropolità tensionat per a quatre tipus de llar: una persona sola, una parella sense fills, una parella amb un fill i una parella amb dos fills en què un dels membres treballa a mitja jornada per poder-los cuidar.

Avui, cap d’aquestes llars no compleix el criteri bancari, i la família amb dos fills és la que queda més lluny. Pujar el salari mínim a 1.500 euros resol el problema de les tres primeres, però no el de la quarta. Quan una família no pot fer més hores perquè algú ha d’assumir les cures, apujar el preu de l’hora no n’hi ha prou. I aquesta penalització recau majoritàriament sobre les dones.

La renda bàsica universal canvia aquest panorama. Com que arriba a tots els membres de la llar, adults i menors, de manera incondicional, la família amb dos fills passa a tenir uns ingressos suficients per a un esforç raonable, i ho fa sense carregar les petites empreses amb pujades salarials directes. Fins i tot un model mixt que combini un salari mínim més alt amb una renda bàsica parcial posa totes les llars en una situació assumible i reparteix l’esforç entre la negociació salarial i la fiscalitat progressiva.

Un nou pacte social

L’emergència habitacional no es resoldrà amb ajuts conjunturals al lloguer, que acaben anant a parar en bona part a les butxaques dels arrendadors. El malestar de tanta gent respon a una pèrdua real de renda disponible un cop pagat el sostre, si ho comparem amb fa quaranta anys. Cal una resposta estructural, i la proposo articulada en quatre eixos.

El malestar de tanta gent respon a una pèrdua real de renda disponible un cop pagat el sostre, si ho comparem amb fa quaranta anys

El primer és una renda bàsica universal, individual i incondicional, assignada d’ofici a través de la declaració de la renda. Les prestacions condicionades, com l’Ingrés Mínim Vital o la Renda Garantida de Ciutadania, deixen fora una part molt important de les famílies que hi tenen dret, per pura complexitat burocràtica. A més, creen una trampa de pobresa, perquè es perden quan s’aconsegueix una feina temporal o de poques hores, o només d’algun menbre de la llar. La renda bàsica no desapareix quan es cobra un sou, i per això preserva els incentius per treballar i dona una base de seguretat per construir un projecte de vida.

El segon és la progressiva reducció de la jornada laboral a 32 hores sense pèrdua de salari. El cas de la família amb dos fills mostra que el temps disponible condiciona directament la capacitat econòmica. Si qui redueix jornada per cuidar perd la meitat del sou, queda exclosa de l’accessibilitat a l’habitatge. Repartir millor el temps de treball facilita la corresponsabilitat i permet mantenir jornades completes sense renunciar a la vida familiar.

El tercer és una pujada del salari mínim per fases, realista i lligada a la productivitat. Proposo arribar als 1.500 euros el 2030, en línia amb la Carta Social Europea, i als 1.800 el 2035. Aquest segon objectiu està condicionat a una transformació del model productiu cap a activitats de més valor afegit, que és, al capdavall, la condició perquè els salaris puguin créixer de manera sostinguda.

El quart eix també decisiu: blindar aquestes millores contra l’efecte de captura de rendes. Si l’administració implanta la renda bàsica, apuja el salari mínim i facilita l’entrada de les hipoteques sense intervenir sobre el sòl, els propietaris i els fons apujaran els preus fins a absorbir tot el nou poder adquisitiu, i tornarem a ser on érem. Per evitar-ho calen tres instruments:

  • Un impost sobre el valor del sòl, que recuperi per al conjunt de la societat les plusvàlues generades per la inversió pública o per la millora dels ingressos del veïnat, i que desincentivi tenir solars buits a l’espera que s’enfilin.
  • Desvincular els lloguers del mercat especulatiu, limitant per llei les actualitzacions i les renovacions en zones tensionades a l’evolució de la inflació o dels salaris pactats.
  • No vendre mai més sòl públic. El nou parc s’ha de fer en lloguer públic o en cooperatives en cessió d’ús, de manera que la terra continuï sent de tothom i els usuaris paguin només el cost de construir. Això eliminaria més de la meitat del sobrecost que avui imposa el mercat.

Garantir el dret a l’habitatge demana salaris dignes, transferències universals, un repartiment més just del temps de treball i, sobretot, recuperar el sòl com un bé comú al servei de l’interès general. Sense aquesta última peça, qualsevol millora dels ingressos acabarà, una vegada més, engolida pel preu del sostre.


Aquest article és una versió resumida del estudi «Salarios, rentismo inmobiliario y el derecho a la vivienda. Una propuesta integral», publicat a Sin Permiso el 8 novembre de 2026.

Si t'agrada aquest article, dóna'ns suport amb una donació.

10€ 25€ 50€
habitatge Renda Bàsica Universal
Lluis Torrens
Lluis Torrens

Membre de la Xarxa Renda Bàsica i ex secretari d’Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya

Banner Description
Banner Description
Banner Description

Articles relacionats

Vaga General: una lectura Política

Guillem Pujol

Acampades ibèriques i el futur de l’esquerra: el cas de Lisboa

Jordi Corominas i Julián

Del barraquisme vertical al lineal

Jose Mansilla
Contacta’ns

redaccio@periodismeplural.cat
publicitat@periodismeplural.cat
--
+34 932 311 247

Qui som

Catalunya Plural
Fundació Periodisme Plural
ISSN 22696-9084
Carrer Bailén 5, principal
08010 - Barcelona --

Les nostres xarxes
Facebook X (Twitter) Instagram YouTube RSS
Amb el suport de
Amb el suport de
© 2026 Catalunya Plural
Disseny de Mario Trigo

Escriu una categoria o paraula clau