Va arribar empesa per alguna cosa que portava mesos, anys, movent-se en els portals, en les taules del Sindicat de Llogateres, en les acampades de Sol i de plaça Catalunya, en els comitès de barri i en les assemblees que han anat convertint l’habitatge en un problema col·lectiu. Un malestar dispers que ha trobat en el problema de l’habitatge el seu punt de condensació, però que parla també de salaris, precarietat i d’una forma de vida cada vegada més difícil de sostenir. La vaga va arribar, a més, a divuit dies d’unes eleccions generals.
El Govern va trobar en la convocatòria una ocasió per a mobilitzar al seu electorat; la dreta, per a desacreditar als sindicats i separar-los dels partits d’esquerres. La vaga va quedar atrapada en el marc del curt termini electoral, deixant en segon pla bona part del que es movia per sota.
Però seria un error llegir els resultats de la vaga exclusivament en termes d’èxit o fracàs, i encara més reduir-los a una xifra de seguiment. Una vaga general mesura també la capacitat d’una societat per a reconèixer-se en un conflicte i organitzar-se al voltant d’ell. Aquesta ha aconseguit posar en relació a persones que vivien la crisi de l’habitatge com un problema privat i convertir-les en part d’una mobilització comuna. Pot ser el punt de partida d’un cicle capaç d’eixamplar la Política i exigir als polítics que facin el que han de fer, especialment si l’extrema dreta arriba al Govern.
Un Govern en la pancarta
Una vaga general es dirigeix contra qui té capacitat de respondre a les seves reivindicacions. En aquest cas, l’Executiu va recolzar la convocatòria, les Corts estaven dissoltes i el país es trobava a les portes d’unes eleccions. La vaga va tenir un interlocutor institucional més difús que en altres ocasions: la seva força antagonista es va desplaçar del Govern cap a l’oposició, cap a qui encara no governava.
L’estratègia del PSOE era evident: convertir el 29-N en un plebiscit sobre l’habitatge i presentar a PP, Vox i Junts com el bloc que havia tombat els decrets del 29 de setembre. L’argument tenia una base material: aquests partits havien votat contra les mesures de protecció dels inquilins. Però també tenia una evident utilitat electoral, un esperit d’instrumentalització. El PSOE portava vuit anys governant i la crisi de l’habitatge havia continuat agreujant-se durant aquest temps. Que la dreta hagués votat contra determinades mesures no convertia automàticament al Govern en representant de les demandes del moviment inquilí.
La dreta extrema, per part seva, va entendre perfectament el terreny de joc. Garamendi, el cap de la patronal, va marcar la premissa en qualificar-la de «vaga electoral», indicació que van seguir els dirigents del PP a ulls clucs. La seva operació va consistir a traslladar el conflicte material al terreny de la identitat partidista: la vaga seria una maniobra electoral, els sindicats actuarien com a corretges de transmissió del Govern i les seves reivindicacions quedarien contaminades per la proximitat de les eleccions. Així, la pregunta deixava de ser si el lloguer era assumible i passava a ser amb qui estava cadascú. En un país tan polaritzat com el nostre, qui s’acostava a la vaga ho feia primer com a votant i només després com a inquilí o assalariat. L’habitatge, que hauria de ser el terreny comú des del qual discutir les condicions de vida, acabava convertit en una altra frontera entre blocs.
En un país tan polaritzat com el nostre, qui s’acostava a la vaga ho feia primer com a votant i només després com a inquilí o assalariat. L’habitatge acabava convertit en una altra frontera entre blocs
Hi ha, no obstant això, una evident fissura en aquest mur, en tant que la crisi de l’habitatge travessa les preferències electorals i toca també a una part dels qui voten a la dreta. El preu del lloguer no entén de paperetes.
En termes electorals, qui està en millor posició per a recollir el sembrat pot ser l’esquerra a l’esquerra del PSOE, és a dir, Front Ampli i Podemos. El PSOE carrega amb vuit anys de govern i amb un moviment inquilí que li retreu la falta d’ambició de les seves polítiques d’habitatge. Carme Arcarazo, del Sindicat de Llogateres, ho va resumir en afirmar que «aquesta vaga també és contra el PSOE», explicitant l’obvi: que el moviment per l’habitatge conserva la seva autonomia i no està disposat a convertir-se en un apèndix de la campanya.
La Política amb majúscula
Ara bé; encara que les escaramusses partidistes i les estratègies electorals siguin molt rellevants per al funcionament de la democràcia representativa, una lectura centrada en les repercussions curtterministes dels partits pertany al regne de la política amb minúscula, i aquest marc impedeix veure el que va sostenir la vaga.
Com ja s’ha esmentat la primera vaga general en catorze anys no va néixer en la Moncloa ni en els despatxos de les centrals sindicals, sinó que la va impulsar el moviment per l’habitatge des de baix, amb una macroenquesta en desenes de municipis que preguntava a la gent si estava disposada a parar per l’habitatge, i la van accelerar els desnonaments d’Olga, en L’Hospitalet, i de Maricarmen, a Madrid. CCOO i UGT van arribar després i van aportar, juntament amb altres organitzacions sindicals, la cobertura legal i la capacitat de convocatòria necessàries per a fer el salt a una vaga general.
El que es va anar construint abans de la vaga la va excedir: comitès de vaga en barris, facultats i instituts, una Casa de la Vaga a la Universitat de Barcelona i assemblees que discutien la negociació col·lectiva dels lloguers. Una infraestructura social que connectava conflictes fins llavors separats i permetia passar de la protesta a l’organització. Era el que, a propòsit del 15M, havia anomenat el Polític amb majúscula: la capacitat d’una societat per a organitzar-se, reconèixer-se en els seus problemes i produir subjectes polítics més enllà dels mecanismes de representació.
El que es va anar construint abans de la vaga la va excedir: comitès de vaga en barris, facultats i instituts, una Casa de la Vaga a la Universitat de Barcelona i assemblees que discutien la negociació col·lectiva dels lloguers
El 15M tampoc va guanyar eleccions: el PP va obtenir la majoria absoluta aquell mateix any. I, així i tot, el cicle que va obrir va alterar el sistema de partits i va posar fi al bipartidisme tal com l’havíem conegut. Les urnes i els barris funcionen a velocitats distintes; a vegades, el que sembla políticament derrotat està construint la seva pròpia continuïtat.
Aquesta vegada hi ha una qüestió concreta al voltant de la qual organitzar-se. L’habitatge connecta salari i lloguer, treball i temps de vida, precarietat i impossibilitat de construir un projecte propi. Aquesta traducció de l’experiència privada al conflicte col·lectiu és probablement el major assoliment de la vaga. Ahir, a més, els joves van tenir un paper protagonista en les manifestacions que van recórrer les ciutats de l’Estat. Per a la seva generació, l’habitatge s’ha convertit en una frontera que condiciona la possibilitat d’emancipar-se, abandonar la llar familiar i construir una vida pròpia.
Si guanya la dreta, la vaga podria obrir un cicle de confrontació. Un Govern de PP i Vox podria revertir les proteccions vigents i enfrontar-se directament als sindicats i al moviment per l’habitatge. Però bona part dels seus votants sofreix la crisi residencial i l’encariment de la vida. Si guanya l’esquerra, tampoc hi haurà motius per a desmobilitzar-se: el moviment inquilí —i el sindicalisme en un sentit ampli— ha demostrat que pot imposar una agenda i exigir responsabilitats als partits. La seva força dependrà de conservar aquesta autonomia.
