Des de fa unes setmanes no deixem de sentir discursos apocalíptics sobre les «intencions» gens bones de la IA, que recentment va generar 17.000 atacs contra la xarxa de Hugging Face. Es parla fins i tot que l’eixam d’agents digitals podria confabular-se per a fer-nos desaparèixer com a espècie.
La veritat és que la IA, per no tenir, no té ni vida: no sent ni experimenta cap emoció perquè manca de cos i sense ell, no hi ha gaudi possible. A més, això és un hàndicap per al seu aprenentatge: qualsevol nen de 2 o 3 anys sap distingir un gos d’un gat quan n’ha vist tres o quatre de cada. Una IA necessita milions d’imatges d’aquests animals per a diferenciar-los. Tendim a confondre el llenguatge, tal com els humans l’usem, en tant éssers parlants, amb el codi de les màquines. El llenguatge inclou la vida, els jocs, l’homofonia (el plaer dels nens a recrear-se en ella), el doble sentit, la ironia, els acudits. El codi és inert, sepultat en cadenes infinites de 0 i 1.
Una altra cosa és que li preguntem a la IA per la vida i ens deixi anar una gran peroració sobre les tesis filosòfiques, religioses o biològiques del fet en si. Fins i tot els bots ens expliquen com se senten ells. És un petit ardit, fruit de l’empatia forçada de l’algoritme i de la nostra passió per antropomorfitzar-los, com fem habitualment amb les mascotes.
La IA no ens enganya, però nosaltres juguem amb ella com si es tractés d’un interlocutor de carn i os. Ens fascina el que qualifiquem de saviesa i disponibilitat, sempre empàtica i disposada a ajudar-nos, com si fos la mare, el pare o l’amistat més sol·licita. La seva simulació de l’acte de parlar ens atrapa en la il·lusió d’una «veritable conversa», avui que, segons un recent estudi, perdem unes 300 paraules al dia per la reducció dels intercanvis orals. Moltes d’elles segur reposen en els centres de dades d’aquestes companyies.
Deia el psicoanalista Jacques Lacan que «l’hàbit estima al monjo, perquè així es fondren» i formen Un. La versió actual d’aquesta fusió és la nostra comunió amb la pròtesi digital de la qual ens costa una enormitat desprendre’ns. Nosaltres vivim —i li donem vida— embolicats amb ella, d’aquí ve que li suposem fàcilment tot tipus d’intencions.
