Els tòpics solen tenir sempre quelcom de veritat. Potser per això mateix res en aquesta vida és casual. Des de anys tenia un assumpte pendent amb el bloc de pisos ubicat a la cantonada del carrer Independència amb Còrsega, un sector límbic on conflueixen molts inicis i finals, entre ells, el de l’Eixample.
Aquesta condició de múltiple frontera té incidències mai prou ponderades pels seus habitants, els quals no saben ben bé a quin barri viuen, si a Sant Pau o al Camp de l’Arpa, si a l’Eixample, quelcom mencionat només pels més esnobs, o a la indeterminació més bèstia del món, entre d’altres coses perquè ningú amb el cap a lloc identifica el carrer de Còrsega amb aquestes latituds i, per si no n’hi hagués prou, una gran majoria ignora que el carrer de la Independència remet a la guerra d’alliberament contra els exèrcits napoleònics.
No m’allargaré més en aquest vici de nomenclàtor i geografia. No, al menys, per ara. Avui vull explicar-vos, recuperant una antiga tradició d’aquestes Barcelones, una crònica d’abans, com sempre útil pel nostre present comtal, als darrers mesos surcat de molta violència mitjançant tiroteigs entre màgies i un ús intensiu d’armes de foc que, a diferència del passat, manca de vinculacions ideològiques.
Dic això perquè la història que contaré a continuació es situa a principis de setembre de 1933, durant la Segona República, enquadrada en aquells 30 que sorgeixen a la mínima quan algú té peresa mental i tira de comparacions fàcils, en part perquè, a un món presentista, allò passat es difumina com un miratge borrós.
Anem al gra. La casualitat no casual neix de caminar molt per aquest angle de la capital catalana i observar amb fascinació l’immoble de Còrsega 671/ Independència 357 bis. És possible que, quan torni de la suposada pausa estival, pugui investigar la seva autoria, quelcom impossible durant el mes d’agost per l’absència de digitalització de tantes i tantes fitxes a l’Arxiu Municipal.
Bé, la casa podria ser d’un mestre d’obres hiperactiu, Masdéu Puigdemasa, data segons el cadastre de 1921 i és ben fàcil identificar-la amb una estètica noucentista que preparava el terreny per a majors verticalitats constructives i densitats poblacionals en allò que fou el poble de Sant Martí de Provençals, perifèria, i per tant ideal per a zonificar les classes socials, amb els obrers arreplegats en pisos sens dubte molt més espaiosos que els nostres i, no cal dir-ho, més barats.
En un d’ells, concretament al primer segona de la casa protagonista d’aquesta article, vivia Joaquín Segura Casanovas, qui, amb tota probabilitat, arribà a Barcelona durant la dècada dels vint a la recerca de fortuna, com més d tres-cents mil emigrants de tota Espanya, per primer cop amb hegemonia d’Almeria i Múrcia, si bé aquest treballador de la companyia de tramvies era originari d’Alcañiz. Tenia trenta-vuit anys, estava casat i tenia dos fills, una nena de tretze anys i un noi de deu.
Segura Casanovas, o això deien, era molt apreciat pels seus companys de feina i els seus caps. Destacava per ser molt complidor en les seves funcions, les d’un vigilant de circulació del tramvia 55, que a nivell històric cobria el trajecte de la Barceloneta a Sants. La nit de la seva mort, entre el 3 i el 4 de setembre de 1933, tornà a la seva llar tot agafant la línia 60, que cloïa el seu recorregut a Rogent. Eren, si fa no fa, dos quarts de tres de la matinada. Pujà les escales envers el seu pis i a la porta del mateix degué trobar-se amb els seus assassins, els quals li propiciaren diversos cops decisius amb un punxó baster, si bé la víctima, amb un darrer bri d’empenta, aconseguí baixar i trucar als timbres de varis domicilis.
La gorra de l’imminent difunt, que expirà a l’Hospital de Sant Pau vora les sis del matí, era a terra, amb un joc de claus i un immens toll de sang. Abans del seu trasllat en taxi, fou auxiliat pel porter de la finca, Federico Fuertes, qui junt amb la seva dona trucà per a rebre ajuda del propietari del bar dels baixos, de la finca, aleshores Arnaldo Arau, l’inventor d’un negoci que encara, amb canvis i traspassos, segueix dempeus, com si fos indestructible en aquest angle ciutadà, aquella matinada de 1933 a vessar de curiosos, veïns desesperats i un vigilant de zona, encarregat de controlar les proximitats, desconsolat perquè caigué a la trampa dels assassins, intel·ligents tot cridant-lo per a planar el camí envers quedar-se tranquils amb Segura Casanovas.
Aquest, com s’esbrinà a posteriori, tenia des de feia mesos els seus dies comptats per no haver secundat la vaga de tramvies del 25 d’abril d’aquell any, convocada per la CNT i saldada amb detencions i acomiadaments. L’ocultació que els ajuntaments democràtics han sotmès a la memòria anarquista ha fet caure en l’oblit més absolut la inestabilitat laboral del quinquenni republicà, així com l’agitació àcrata, clau per a comprendre com, sense anar més lluny, s’evità el cop d’Estat militar del 19 de juliol de 1936.
Com bé és sabut, o almenys així hauria de ser, les vagues de tramvies foren un actiu durant distintes generacions, des de principis del segle passat fins als anys cinquanta, quan foren una de les primeres demostracions mundials de resistència pacífica, capaç en aquell instant de desencadenar una protesta genuïna, que recuperava energies sepultades des de la conclusió de la Guerra Civil.
A Segura Casanovas l’avisaren trepitjant-li un hort que tenia vora la Sagrera, no sense escriure-li amenaces. La seva única culpa fou la de ser un home prudent, amb por a perdre la seva petita parcel·la de paradís entre família i hortalisses, caseta i hortet segons el lèxic de l’època. El fet de viure en un bloc bonic des d’allò estètic i enclavat a un marge decent defineix les seves aspiracions i com podien veure’l els seus superiors. No el demonitzarien com feien amb els residents del polígon de Can Peguera, amb sostre, sí, però també amb aire de romandre tancats a un camp de concentració sense entrada al diccionari.
L’ascensor d’Independència 357 bis/ Còrsega 571 Foto: Pérez de Rozas/ AFB
L’eco del crim pot mesurar-se en com Pérez de Rozas fotografià l’ascensor de la finca. Vist amb els nostres ulls sona a Chicago, però era d’una Barcelona on la violència quotidiana amb agressivitat des de la força no estranyava a ningú. Aquell mateix dia El Noticiero Universal deixava constància d’un suïcidi a Casanova 167 i aldarulls entre treballadors del tramvia a Sant Andreu. En canvi, avui els empleats municipals de proximitat i els bibliotecaris fan vaga sense arribar a les mans i ningú a la premsa escriu sobre la qüestió, així com també planeja el silenci sobre l’esvoranc de Sant Gervasi o el foc al metro de Glòries. Cada era té el seu periodisme i les seves formes de violència.
