Aquests mesos passejo la ciutat més que mai per assimilar-la millor mentre la comparo amb altres nuclis europeus per desmentir la seva condició de paradigma al vell continent.
Les meves observacions solen determinar que ho és més aviat en aspectes negatius, si bé l’estudi d’una faceta sol conduir-nos envers altres vessants. En el cas que ens concerneix, el més notori dels darrers mesos es centra en el triomfalisme públic de l’actual administració, causat per la desídia dels seus opositors, i la seva voluntat de demolir per crear, aplicant-se sense contemplacions la idea del presentisme.
S’ensorra sense pietat i, a la majoria de llocs, sense anuncis públics, com si als ciutadans de les altres barriades no els interessessin gaire determinades massacres. Una de les darreres és a Pere IV, on cauen murs antics i neixen solars sense rètols que aclareixin quin serà el seu futur, amb aspecte de mesclar carrers nous de trinca i, esperem, habitatge social.
Tot i així, el text d’avui es mourà per un altre perímetre, desconegut per a molts per trobar-se sota la Meridiana i massa a la vora dels territoris de Sant Adrià del Besòs, on, si em permeten el tòpic, la ciutat perd el seu nom.
A finals de febrer, Jaume Collboni proclamà amb entusiasme la propera construcció d’un barri sensacional, a reeixir mitjançant l’adéu de desenes de naus industrials als carrers de Santander i Bonaventura Gispert, la rambla de Prim i la via Trajana. Desfent-se d’aquests enginys, guanyarem cinquanta-sis mil metres quadrats, destinats a l’edificació de més de tres mil habitatges, dels quals mil vuit-cents seran de protecció oficial.
El pla, que hauria d’iniciar-se a la fi d’aquest mandat i desenvolupar-se durant el proper decenni, es completarà amb amplis espais públics, vies per a vianants i una disminució del trànsit rodat, mesures per a un demà que s’aliaran amb l’avui mitjançant la conservació de la masia de Can Riera, el mur de la riera d’Horta al carrer de Bonaventura Gispert i la preservació de l’Institut Salvador Seguí.
Per inspeccionar tot aquest avenir, descendeixo a l’estació de la Verneda, situada als polígons de Sant Adrià del Besòs, encaminant-me cap a Barcelona des del pont que uneix l’avinguda del Ferrocarril amb el passeig de la Verneda.
Aquesta obra és un desastre a cancel·lar que té ocupat el debut de les seves escales, sense importar el cantó, per persones abocades a la misèria. Una d’elles, absent, protegeix el seu sofà amb una arma de joguina que deu haver comprat a qualsevol botiga de xinesos.
Un cop arribat a aquesta Barcelona on ningú posa els peus, i quan hagin ultimat els pisos serà interessant veure qui accepta viure al marge, procedeixo a identificar sense gaires dificultats el quartet de carrers afectats.
La via Trajana du temps esmicolada. Els seus veïns sempre reaccionen igual: veuen algú amb una càmera de fotos i parpellegen, doncs no comprenen com l’existència dels seus paratges pot suscitar cap tipus de curiositat. Al carrer de Santander no em creuo amb ningú, romanent expedita la senda per immortalitzar tots els seus detalls, sobretot les naus amb poca esperança de sobreviure.
Altres, les d’aquest sector de la llarguíssima rambla de Prim, són pols vessada en una terra envoltada de tanques i avisos dels treballs en curs. En aquell instant em trobava en una posició perfecta per admirar l’avenç de tantes promeses. Si es compleixen, seran prodigioses i plenes de sentit. El complex industrial que en breu morirà no té cap tipus de valor, per la qual cosa la seva reconversió és una idea brillant, encara més des d’un parell d’aspectes.
El primer és el respecte a determinat patrimoni. La masia de Can Riera s’ubica dins d’un aparcament. Li pregunto al responsable si puc fotografiar-la, i em nega la possibilitat mentre em convida a parlar amb un superior; ho declino perquè tinc la finca rural al meu arxiu des de fa anys, quan em vaig colar al recinte sense avisar cap dels seus empleats.
El que ara gestiona la situació m’informa de com els han avisat del proper desmantellament, sense data, sí, però en vies d’executar-se. Després d’acomiadar-me d’un tan amable senyor, prossegueixo les meves investigacions pel carrer de Bonaventura Gispert, ara mateix un absurd per ignorar la seva condició de riera d’Horta i tallar els accessos amb Sant Andreu.
Aquest segon aspecte, la unió de districtes, figura a les planificacions del projecte. Observo com és fàcil de realitzar. Millorarà connexions unint Bonaventura Gispert, transformat per art de pura lògica en una artèria fonamental, amb capacitat per propulsar intercanvis econòmics, estalviar barreres més aviat cretines i afavorir noves fronteres, sempre pletòriques per als seus veïns en mostrar la permeabilitat dels confins interns de la ciutat.
Aquesta unió de Sant Martí amb Sant Andreu em trasllada al repte pendent després d’aquest encert, a confirmar quan les autoritats actuïn de debò. Parlo de la deixadesa en un altre tram de tota aquesta dimensió barcelonina. L’alliberament d’allò capat fins a la data de la riera d’Horta hauria de ser un estímul per replicar la idea amb el torrent de Parellada, interromput per murs i reixes just quan el germà gran del seu districte, que li dona nom, hauria de confluir amb la ruta envers el Bon Pastor.
Des d’aquestes pàgines hem informat més d’una vegada entorn de com arribà a projectar-se un parc que emulava l’operació del quartet de la Verneda. De ben segur es farà tard o d’hora, més aviat el primer que no pas el segon, doncs és ben sabut de la lentitud comtal quan es tracta de la perifèria, tan sols solucionable quan s’apropen eleccions, quelcom, sense anar més lluny, corroborat per com, de cop i volta, la televisió pública catalana es fa ressò del barraquisme al pont del Treball Digne, no gaire lluny de la gran metamorfosi i, fins aquesta primavera, invisible, excepte per als lectors de Catalunya Plural.
Les mesures cap a una capital de Catalunya més equànime i menys impossible per als seus habitants són meravelloses, almenys sobre el paper. Queda per veure si tota la fanfàrria enunciativa és precisa en les seves finalitzacions i no cau en l’especulació per crear nous feus no pas gentrificadors, sinó tan sols per a exclusivitats. Ho veiérem en un altre quadrant del Besòs, on els barris vora la mar, que no hauria de ser el morir, exhibeixen desnivells brutals de renda entre els del Fòrum i els de sempre, així com també pot ratificar-se quelcom idèntic a Horta, víctima de pèrdues patrimonials i mentides amb l’habitatge social, desaparegut per enaltir promocions paradisíaques a Llobregós amb la baixada de Can Mateu. Esperem que, com tantes vegades sol donar-se per aquestes contrades, la façana no amagui atrocitats sense cap semblança amb allò venut amb tantíssim estrèpit.
