Després de més de setze anys com a mestra de primària, puc dir amb convenciment que m’apassiona la meva feina. No des d’una mirada romàntica de “vocació”, sinó perquè crec profundament que l’educació és un motor de transformació i que la innovació pedagògica és imprescindible si volem donar respostes a la societat actual. Els reptes que tenim a les aules són enormes i sé que la nostra feina implica tenir molts fronts oberts alhora: atendre la diversitat, repensar metodologies, vincular-nos amb l’entorn, fer créixer projectes col·lectius… Tot això forma part del nostre dia a dia i això és ser i fer de mestra.
Ara bé, la dificultat arriba quan aquest entusiasme topa amb la manca d’un ordre clar, una coherència i una manca de temps i de reflexió. En els darrers anys, el sistema educatiu ha acumulat reformes i canvis; canvis de currículum, noves demandes, expectatives que sovint arriben de manera accelerada i fragmentada, canvis de claustres brutals, projectes innovadors sense el temps per acompanyar-los amb cura, aules fins a 27 alumnes, programacions per fer sense un sentit global…
El resultat és que tot i no suportar aquesta paraula, em toca acceptar que estic “cremada”, i no vull que s’entengui com una mestra farta de la seva feina, no, sinó com una mestra crítica i amb moltes ganes que canviï la mirada i l’estima per l’educació d’aquest país.
Sense temps per reflexionar, coordinar-nos i ordenar els processos, tot allò que hauria de ser una oportunitat de millora es converteix en una font de frustració
A les aules, mentre convivim amb aquesta allau de novetats, continuem dissenyant situacions d’aprenentatge motivadores, contextualitzades i inclusives. Però el risc és evident: sense temps per reflexionar, coordinar-nos i ordenar els processos, tot allò que hauria de ser una oportunitat de millora es converteix en una font de frustració.
No es tracta de rebutjar els canvis. Al contrari: vull continuar dedicant la meva energia a innovar, acompanyar l’alumnat amb coherència i compartir aprenentatges amb els companys/es. Però necessitem condicions reals per fer-ho bé. Necessitem que l’educació al nostre país tingui un plantejament clar, que els canvis arribin amb sentit i que es valori el temps com un recurs pedagògic essencial.
Si volem que els infants aprenguin amb tranquil·litat, profunditat i sentit, els mestres també necessitem aquest temps i aquest ordre. No per fer menys, sinó per fer-ho millor.
