Qui es va atrevir a provar d’anar amb Rodalies a la mani, des de Terrassa per exemple, ja es va trobar a l’estació amb un escenari similar al dels últims dies: els treballadors de Seguretat són l’única referència al recinte. Moltes vegades, amb poca o gens de preparació per atendre el públic. La gent s’ha d’amuntegar tot just creuar la màquina d’entrada esperant que els diguin per quina via passarà el seu tren, fins pocs minuts abans. Aquesta vegada, en tot cas, el tren ha arribat i el servei s’ha completat.
La crua realitat és que milers de persones (entorn d’unes 400.000 usuàries diàries, segons xifres oficials) s’apropen, des de fa anys, a les estacions de Renfe amb l’ai al cor, sense saber què es trobaran, si arribaran a l’hora o no a la feina, la universitat, l’escola, l’hospital… Els fets dels darrers dies i setmanes es presenten com una mena d’esclat final.
Hom espera quelcom més de les “autoritats” i governs, administracions responsables; quelcom més que aquest, si no més, aparent moure’s només a base de patacades. Fa molts anys que hi ha problemes greus amb les infraestructures i serveis i drets bàsics (també a la sanitat i l’educació, sense anar més lluny); fa anys que hi ha a disposició informes, anàlisis i tota mena de dades i informacions sobre causes i conseqüències al respecte. I les protestes i mobilitzacions ciutadanes.
Fa 19 anys, les primeres grans manifestacions per Rodalies
Per citar només un cas, fa poc la CONFAVC, que amb 21 entitats més convocava la manifestació de la tarda, recordava que «l’any 2007 es va crear el Comitè de Clients a Renfe per abordar el gran problema de Rodalies, retards, seguretat, accessibilitat, inversió, entre d’altres, mentre que, en aquells moments, tota la inversió anava a la línia de l’alta velocitat».
Per la seva banda, l’ANC i el Consell de la República posaven l’accent en la manca de finançament i la relació de «sotmetiment» amb l’Estat espanyol: «L’accident de Gelida, causat pel despreniment d’un mur després de les fortes pluges, evidencia la fragilitat d’unes infraestructures abandonades i resultat del model de colonialisme que ens sotmet Espanya, on el bé comú de la terra i del poble queda sempre relegat».
En Xavier Antic, president d’Òmnium Cultural i que ha participat en totes dues mobilitzacions, declarava que el que patim és una mostra de la «fallida de l’estat espanyol», i recordava la mobilització, abans citada, de fa quasi 20 anys, «quan ens vam manifestar perquè la situació ja era molt greu. I en aquestes ja dècades no s’ha fet res i la situació no ha deixat d’empitjorar».
Els parlaments en la cloenda de la manifestació del matí, que sortint del monument a Rafael Casanova va anar fins a Urquinaona i baixà per Laietana fins a la plaça Sant Jaume, en Lluís Llach recordà novament les dues dècades d’abandonament o, més concretament, «d’espoli colonial per part de l’Estat espanyol», per insistir també en el fet que l’infrafinançament i l’espoli afecten els serveis públics i l’economia en general, «impedint el desenvolupament del país». «Aquí no va de trens», reblà, «va de dignitat, va de futur, del futur de la nostra nació, que ens compromet a tots».
El Govern confirma: la infraestructura, fràgil i en estat deplorable
La mateixa consellera de Territori, Sílvia Paneque, explicava en roda de premsa al Parlament el passat 5 de febrer, que per primera vegada s’estaria revisant de manera integral tota la xarxa de Rodalies; i, segon, que s’estaria trobant una infraestructura fràgil i del tot deplorable. Concretament, informà de l’existència de 648 punts vulnerables a la xarxa que requereixen inspeccions, i de 31 trams en els quals calen actuacions d’emergència.
Amb aquestes declaracions, la consellera reconeix, si més no implícitament, les denúncies de les organitzacions i entitats que han mobilitzat la ciutadania: el nivell d’infrafinançament i el desviament de recursos cap a altre projectes, el menysteniment i oblit de la xarxa de rodalies… La dimensió del problema, de fet, no només el fa més gran, sinó que el converteix en un desafiament a l’economia i el model global de país.
És des d’aquesta perspectiva que l’Adrià Ramírez, president de l’Associació per a la Promoció del Transport Públic, en la cloenda de la manifestació de la tarda, que recorregué el trajecte entre l’estació de França i la mateixa plaça Sant Jaume, afirmava que «el problema del transport públic és un tema polític».
La mobilitat, els serveis i el model de país
Sembla així doncs, com a mínim, prudent i necessari mirar aquest problema (desgavell, crisi, caos, col·lapse…), en el context dels esdeveniments dels pocs últims anys que han trasbalsat Catalunya i més enllà, com són la pandèmia, la dana al País Valencià i altres fenòmens meteorològics arreu, i o l’apagada elèctrica a la Península.
En aquest sentit, les 22 entitats convocants de la manifestació de la tarda, en el manifest unitari destaquen que el «transport públic és l’eina que ha de garantir la igualtat d’oportunitats» i que concretament «el tren és una part clau de la resposta a la crisi climàtica». Al mateix temps que demanen un «canvi d’escala en la inversió i un canvi radical en com es gestiona el sistema ferroviari del país per garantir un servei ferroviari digne, segur, accessible i fiable».
Com deia Sergi Picazo, afegint material de molt d’interès sobre el tema al digital Crític: «El tren podria convertir-se en una de les eines per salvar-nos del col·lapse climàtic i de l’escalfament global i, de passada, canviar radicalment el mapa social, demogràfic i econòmic de la Catalunya fracturada, buidada i desigual. Aspirem, doncs, a redibuixar els nous mapes del segle XXI. No volem aeroports sobre el mar; volem trens a Berga, a Olot i a Esparreguera (i un corredor mediterrani de mercaderies). Necessitem un pla Marshall ecologista ja, o ho pagarem car en els pròxims 20 o 30 anys».
Seria el moment d’articular, des d’ara mateix, almenys una unitat mínima entorn de punts bàsics de la societat del benestar, democràtica i de drets que volem. Això sembla que és el que es proposa des del carrer. I amb urgència, perquè, com també no poques dades posarien en evidència, cal molt esforç i també temps per superar la situació actual.
