Cada vegada que em disposo a sortir de l’apartament que llogo a l’Eixample, obro la porta i espero que passin deu, quinze, trenta segons, un minut, dos, abans de tancar-la definitivament i marxar.
És la meva intuïció qui determina el temps durant el qual inspecciono que no hi hagi veus, veïns que pugin o baixin per les escales o l’ascensor. Perquè pot haver-hi silenci fora de casa, però, com a la selva, la calma sol ser un estat efímer que generalment precedeix una irrupció. Aleshores el perill sempre és latent. Amb la porta mig oberta, el cos dins i el cap entre els marcs de fusta, ajupit en l’espera, estudio l’escena per no coincidir amb els meus veïns.
M’agradaria que aquest costum fos un ritual, però lamentablement no ho és. És un mecanisme de protecció que he adoptat per evitar les interaccions amb els meus veïns, que em provoquen una sensació que situo entre la por, la repulsió i la indiferència. Aquesta barreja va començar quan la veïna del pis just sota el meu —visc en un segon— va començar a donar cops al seu sostre, que és el meu terra, quan li molestaven els jocs de la meva filla durant el dia. Quan els caps de setmana teníem visita a l’hora de dinar i, des del carrer, algú tocava el timbre amb insistència, tres o quatre vegades en moments diferents. Quan preguntava qui era, a l’altra banda ningú responia.
Fins que un dia la policia va trucar a la porta per “saber si tot estava en ordre perquè uns veïns els havien alertat que passava alguna cosa a l’apartament de la persona de color” —com si el blanc no ho fos—. Eren les nou de la nit, la meva filla dormia mentre la meva esposa i jo miràvem una sèrie. Aquell dia vaig comprendre que la meva presència a l’edifici els incomodava. Dies després van penjar a l’ascensor i al vestíbul cartells escrits a mà que deien: “Tanca la porta del teu apartament d’una manera civilitzada i tranquil·la. No estàs vivint a les muntanyes, coves o faveles”.
Des d’aleshores faig tot el possible per no topar-me’ls. Perquè, fins i tot, alguns amb la intenció de ser amables i graciosos, poden arribar a dir-me que “semblo un d’aquells terroristes” per anar amb una jaqueta ampla i llarga fins als turmells, que “els cubans són… uns putos”, perquè sí, soc cubà.
L’edifici té cinc pisos amb quatre apartaments cadascun, és obvi que la meva estratègia falla alguna vegada. I ens creuem i intercanviem mirades. L’última vegada va ser una tarda. Baixava de casa per anar al gimnàs. Penjada a l’espatlla portava una bossa amb una tovallola, unes guantilles, el meu telèfon i les claus. Al pis principal vaig trobar una bossa enorme amb la compra d’una família davant de la porta d’un apartament que estava tancat. La vaig mirar i vaig seguir. Uns esglaons més avall vaig coincidir amb la veïna de l’apartament de la bossa, que pujava amb presses i, en veure’m, va congelar el rostre. Em vaig aturar en veure la seva reacció, que no es va quedar en la congelació, sinó que es va inclinar cap a la meva bossa per veure què hi duia dins, no fos cas que hagués agafat algun dels productes de la seva compra. Passa alguna cosa? —li vaig preguntar. Res, va respondre. I va continuar pujant esglaons fins a arribar a la bossa que havia deixat davant de casa seva.
I és que negre a Barcelona significa, com a mínim, sospita. He hagut de viure quatre anys aquí per adonar-me’n. En aterrar a la ciutat, no entenia per què sortia al carrer i les persones desconegudes em miraven tant, tant als ulls, a les mans. I és que tant d’escàner que em feien i em fan amb la vista no és per la meva bellesa, perquè bell no soc, és perquè ser negre en el cap de la majoria dels blancs és ser inferior, pel passat històric, pel colonialisme, per l’esclavitud, la pobresa, l’explotació, la sang. Som de fora, migrants de merda, aquestes alimanyes que venen a fotre’ns, a robar “allò nostre”, com si això que assumeixen com “allò nostre”, l’estat del benestar, les propietats, no hagués estat construït a partir de tot allò que ens van arrabassar i ens arrabassen encara avui de les nostres terres, recursos, coneixements, trepitjant i usurpant les nostres cultures i sabers. I com si nosaltres no abandonéssim avui els nostres països perquè les nostres pàtries van quedar saquejades per sempre després del seu pas salvatge.
Tinc claríssima la primera vegada que vaig tenir consciència que a Barcelona, la meva presència, la meva negritud, generava sospita. Tot just acabat d’arribar, muntant el pis, vaig anar a una botiga d’electrodomèstics. Buscava comprar una batedora. Vaig entrar a la botiga, que estava buida, i els dos dependents em miraven i em miraven i em miraven. Quan caminava, quan examinava els preus, quan agafava algun producte amb les mans per valorar-lo. Fins que em vaig decidir per un, em vaig presentar al taulell amb la batedora i vaig treure un bitllet que no va passar dels meus dits. “És estrany, no el podem acceptar”, van dir del bitllet, amb els seus cossos tensos, sense deixar d’escanejar-me el cos, sense agafar-lo amb les mans.
Segur que abans ja m’havia passat algun episodi similar sense que l’hagués detectat. Un cop vaig tenir aquella clarividència, amb els ulls ben oberts, vaig començar a detectar la reacció de la gent davant la meva presència. Un negre, alerta, perill. A les escales del metro, retiren la bossa. Als vagons, marxen del meu costat. A les sortides de les estacions, els inspectors, mentre una cascada d’homes blancs camina, a mi m’aturen per comprovar que tinc targeta de viatge.
La sospita és tan absurda que no tinc dret ni tan sols a córrer pel carrer, a arribar tard a un destí. Fa unes setmanes ho vaig fer per arribar a temps a l’escola de la meva filla, anava amb retard, i vaig sentir a l’esquena les sirenes d’una patrulla dels Mossos d’Esquadra. Em van aturar a la via pública, em van fer obrir la bossa on duia el berenar de la meva filla i em van demanar la identificació davant la mirada de desenes i desenes de dones i homes blancs que corrien, com jo, fent esport, que passejaven, que feien fotos.
La qüestió és que no hi ha diferència entre la sospita que li pot generar a la policia un negre corrent i que un home entri a un bar, al matí, i em vegi a la barra prenent un cafè i llegint el diari del bar, perquè l’home, com la policia, assumeix que alguna cosa no està bé en la imatge que observa i és per això que, com em va passar, l’home és capaç de balbucejar “em permets” i, tot seguit, arrabassar-me les notícies del dia. Aquell home, després d’asseure’s en una taula, sense esperar una resposta per part meva, mai trobarà un text al diari que li faci entendre que el seu comportament i el d’aquesta societat és racista.
