La Natura no té preu, però ens agradi o no, la natura és injustament infravalorada. La Natura en la majoria dels casos té un preu ridícul com es pot observar a molts llocs, on es poden trobar terrenys forestals o agrícoles per uns 3 euros el metre quadrat. En contrast, l’habitatge a Espanya i la majoria dels països d’Europa té un preu que pot oscil·lar entre 2.000 i 8.000 euros el metre quadrat. És a dir, pel preu d’un apartament mitjà es poden adquirir 20 hectàrees (200.000 metres quadrats) de boscos o de terrenys forestals. Sense cap dubte l’habitatge és important, però té un preu desorbitat, com s’ha denunciat reiteradament tant a mitjans tecnocientífics com a la premsa, ràdio i TV.
¿Té sentit que els terrenys forestals, que proporcionen serveis ecosistèmics essencials (biodiversitat, hàbitat, oxigen, pluja, aigua, refrigeració), aliments, materials i energia, siguin entre 1000 i 3000 vegades més barats que un apartament? Un altre exemple del poc que es valora monetàriament la Natura i com aquesta situació propicia la contaminació i la degradació dels ecosistemes és com és de fàcil i barat alliberar CO₂ a l’atmosfera, contaminar l’aigua, esgotar el sòl i destruir la biodiversitat.
El baix preu de la Natura és el resultat del fet que els contaminadors i els qui extreuen i es beneficien del valor dels béns naturals comuns no tenen l’obligació ni de preservar-los, ni de compensar les comunitats explotades mitjançant acords mutus. Concretament, les finances extractives segueixen la línia d’abaratir la Natura i estan reduint la seva riquesa progressivament, convertint la creació de riquesa en un negoci puntual i temporal, en lloc de gestionar-la de manera regenerativa per obtenir una riquesa permanent.
Finances regeneratives per garantir la supervivència
Recentment, s’ha produït en alguns sectors financers, un canvi, una presa de consciència lenta que la valoració gairebé nul·la de la Natura també minvarà la riquesa futura d’aquests sectors. Les anomenades «finances regeneratives» no són una campanya més d’ecoblanqueig, sinó una veritable gestió racional de la riquesa de la Natura. Les finances regeneratives de la natura s’han multiplicat per deu en quatre anys, i previsiblement creixeran encara més, ja que la degeneració dels ecosistemes posa en risc el sistema econòmic actual. Si volem assegurar la nostra supervivència i un cert grau de prosperitat tan compartida com per a les generacions futures, hem de garantir el funcionament dels ecosistemes ecològics saludables que sustenten la vida.
Cada cop hi ha més arguments a favor de restaurar terres degradades, protegir i expandir la biodiversitat, restaurar el cicle de l’aigua, localitzar i implementar sistemes energètics baixos en carboni i aprofitar la bioeconomia, en lloc del paradigma industrial lineal i extractiu d’«extreure, produir i rebutjar». Sorgeix un nou paradigma financer que considera la naturalesa com un capital o una infraestructura existencial. Aquesta actitud fa que es destinin recursos a la restauració d’ecosistemes i al desplegament de solucions basades en la Natura per assegurar la prosperitat i no per obligació moral com per pragmatisme social. Tot i això, aquest mateix pragmatisme social busca la transformació positiva i entén que el canvi i l’acció col·lectiva són increïblement complexes.
Sorgeix un nou paradigma financer que considera la naturalesa com un capital o una infraestructura existencial
Dos exemples ho il·lustren clarament. Un és el pragmatisme radical que dona suport a la transició a l’agricultura regenerativa, ja que no depèn d’ensums externs costosos i poc fiables i és més nutritiu, segur i rendible. Pot funcionar a múltiples escales i és l’enfocament més viable per a la seguretat alimentària en un planeta que se sobreescalfa i que necessita urgentment recuperar la salut del sòl. L’altre és la lògica que s’aplica a les finances de la silvicultura holística, quan la prevenció d’incendis i els paisatges en mosaic aporten més aigua als assentaments humans, o quan prevenen incendis destructius que posen en perill infraestructures i assentaments humans.
Un model amb cinc criteris claus
Les finances naturals poden significar, a més, un marc de planificació econòmica que reconegui el sector rural com a proveïdor fonamental de serveis essencials, i tornar-li la dignitat que se li ha negat durant massa temps. Les finances regeneratives naturals no són filantropia, sinó una inversió per generar riquesa permanent. Una excel·lent manera d’il·lustrar-ho és veure l’exemple d’Oxygen Conservation una empresa emergent avalada per capital de risc que ja està restaurant 25.000 hectàrees. Aquest model es basa en cinc criteris:
1. Les terres en bon estat, amb sòls sans i cicles hídrics intactes, valen més que les terres degradades.
2. Els serveis ecosistèmics, com ara la captura de carboni, es poden comercialitzar per compensar les emissions inevitables.
3. La restauració d’infraestructures i habitatges augmenta el valor dels actius.
4. Certes zones de terres sanes poden generar energia baixa en carboni com són els casos de la biomassa, l’eòlica i la solar.
5. Els paisatges saludables atrauen un turisme responsable. Aquest enfocament permet rapidesa i escalabilitat, característiques fonamentals en el context de l’emergència climàtica.
Les grans adquisicions de terres per part de capital de risc mereixen una anàlisi exhaustiva. Sobretot tenint en compte que l’estructura vertical de l’empresa i la pressió del capital de risc no garanteixen una economia política alternativa ni la gestió de la Natura com a bé comú. El problema és complex a l’hora de gestionar-lo. La clau rau en la descentralització racional i en sistemes plurals i harmoniosos de producció i reproducció, on l’aportació pública i la sobrietat de les actuacions privades siguin la norma, encara que amb dinàmiques diferents. Com més ens endinsem en les transformacions sistèmiques i regeneratives, més es fa evident que ens cal posar-nos d’acord sobre el que és urgent i important, i sobre el que es pot resoldre en una dècada i el que trigarà generacions a canviar.
Una acció col·lectiva contra l’emergència climàtica
A la darrera dècada, s’ha treballat prou per demostrar les causes i responsabilitats del col·lapse climàtic. La resta d’aquesta dècada i les següents requeriran que l’acció col·lectiva assumeixi el lideratge per gestionar la crisi. El canvi en les condicions materials que volem experimentar només es produirà mitjançant l’organització i l’acció col·lectives; no mitjançant guerres de narratives virtuals i vocabulari buit de contingut. El compromís és l’element clau per als qui actuen. El progrés serà mesurat per la nostra capacitat per augmentar la vida, la resiliència i la capacitat natural per sustentar l’existència col·lectiva en un planeta finit.
El canvi en les condicions materials que volem experimentar només es produirà mitjançant l’organització i l’acció col·lectives
Aconseguir la transformació necessària als sistemes productius i reproductius requerirà un capital considerable. El temps urgeix i actualment hi ha un dèficit de 30:1 entre les finances extractives i les regeneratives. Però la realitat és que necessitem capital que tingui en compte el risc i compensi els projectes fallits. Podem persuadir o prendre el control, i atès que això darrer és una lluita que la majoria no està disposada a lliurar, la persuasió i el treball simbiòtic són la tasca que tenim al davant. Les finances regeneratives desvien recursos de les pràctiques habituals cap a sistemes que mantenen solvents els nostres fonaments vitals.
Posar la vida al centre, més enllà de les guerres culturals, té el potencial de fer que la prosperitat col·lectiva sigui realment irresistible i canalitzar grans quantitats de capital cap a ella. Aquestes actuacions no han de dependre únicament del gran capital privat. Els pressupostos públics i municipals han de tenir un paper fonamental, i com més grans siguin, millors resultats obtindrem. Una tributació justa i una expansió monetària responsable poden destinar importants recursos a aquest efecte.
Exemples a Catalunya: els crèdits climàtics
Un exemple recent, amb un lideratge governamental significatiu, és el cas dels crèdits climàtics a Catalunya. Han definit un estàndard per donar suport als crèdits que milloren la capacitat dels boscos per proporcionar serveis ecosistèmics bàsics, com ara aigua, biodiversitat i captura de CO₂. Els seus primers crèdits ja han estat adquirits per una empresa pública d’aigua, i aquests pagaments han generat ocupació significativa a la Vall del Lord i la Vall de la Muga i el que és encara més important: han generat seguretat davant dels grans incendis i l’escassetat d’aigua. Això demostra com les entitats públiques i privades poden col·laborar per assignar recursos que aportin resiliència i prosperitat als nostres paisatges i poblacions.
A la Vall de Lord i de la Muga, la gent abandonava la feina rural i es mudava a les ciutats. Tot i això, els crèdits climàtics han portat de tornada la silvicultura, l’ecoturisme i la ruralització que havia perdut generacions de coneixement sobre com gestionar els boscos, la terra i l’aigua. Les intervencions aplicades redueixen ara el risc d’incendis, milloren la salut dels arbres i augmenten la disponibilitat d’aigua.
A la Vall de Lord i de la Muga, la gent abandonava la feina rural i es mudava a les ciutats. Tot i això, els crèdits climàtics han portat de tornada la silvicultura, l’ecoturisme i la ruralització
Les finances regeneratives representen l’oportunitat més gran per a les comunitats rurals. La crisi que enfrontem exigeix un canvi substancial en les condicions dels qui custodien les terres agrícoles, els sistemes forestals i les conques hidrogràfiques. Representen una petita fracció de la força laboral i dels fluxos financers, però són la força més determinant per al futur de la vida en aquest planeta.
Pagar als treballadors forestals no només per la fusta, sinó també pel carboni, l’aigua, l’oxigen, la biodiversitat, l’hàbitat, la bellesa i la prevenció d’incendis no és un gest moral, sinó un reconeixement a la feina ben feta i la restauració de la dignitat i la seguretat que aquesta mereix. El mateix s’aplica als agricultors que tenen cura de sòls sans, produeixen aliments nutritius, fomenten la diversitat d’insectes i microorganismes i eviten esgotar les reserves d’aigua.
El moviment climàtic està madurant i necessitem impregnar cada àmbit de la lluita i aprofitar tots els esforços possibles per assolir una transformació que asseguri la nostra existència i dignitat, i creï les condicions per a un futur que val la pena habitar. Les finances no en són una excepció.
S’ha acabat el temps de demostrar que la crisi existeix i explicar per què. És hora de gestionar-la: de transitar, d’iterar, de fracassar, aprendre i tenir èxit, arribar a acords, negociar, restaurar, perdonar, defensar i guanyar. L’objectiu és assolir la proporció de 30:1 entre capital regeneratiu sobre capital destructiu. Lamentablement no passarà per si mateix. Ens hem d’organitzar, persuadir dirigents i la societat i dur a terme actuacions visibles i efectives. Les nostres vides en depenen.
