Hi va haver un temps en què la promesa semblava clara. Estudia. Forma’t. Troba una feina. Esforça’t. I, amb una mica de sort, podràs construir una vida millor que la dels teus pares. No era una garantia absoluta, però sí un horitzó compartit. El treball no era només una manera de guanyar-se la vida. Era la porta d’entrada a una certa estabilitat, a una autonomia personal, a uns drets socials i a una idea de futur. Era, en bona mesura, el ciment sobre el qual es construïa el contracte social de les democràcies europees després de la Segona Guerra Mundial. Avui, però, aquest relat ha fet aigües.
Cada vegada hi ha més persones que treballen i continuen sent pobres. Joves amb estudis universitaris que encadenen contractes sense poder emancipar-se. Famílies que veuen com una pujada salarial queda absorbida immediatament per l’augment del lloguer. Dones migrants que ens cuiden patint condicions terribles de semiesclavitud. Professionals d’alt nivell que arriben als quaranta anys exhausts, no només físicament, sinó també emocionalment, i de manera especialment greu si són dones. Una sensació difusa que alguna cosa fonamental s’ha trencat entre l’esforç i la recompensa.
Les xifres macroeconòmiques diuen que hi ha més feina i menys atur que mai. Com totes les estadístiques poden explicar una part de la realitat, pero els números no fan la vida; no expliquen, per exemple, la vida quotidiana de milions de persones que tenen feina i, malgrat això, viuen instal·lades en la incertesa diària.
El gran debat sobre el treball ja no és només econòmic. És també cultural, polític i democràtic. D’això parla el nostre director, Pere Ortín, amb Belén López, secretària general de CCOO de Catalunya, per mirar d’entendre què està passant en un moment en què el món laboral afronta una transformació tan profunda com accelerada.
Perquè el treball continua ocupant una part central de les nostres vides, però els factors que el condicionen han canviat radicalment en molts pocs anys. Avui el poder ja no es concentra únicament en les grans empreses industrials. També habita en plataformes digitals, algoritmes, fons d’inversió globals i tecnologies capaces de modificar la manera com produïm, consumim i ens relacionem.
La irrupció de la intel·ligència artificial n’és probablement l’exemple més evident. Promet augmentar la productivitat com poques innovacions abans ho havien fet. Però la pregunta continua oberta: si es crea més riquesa, qui se’n beneficiarà? Servirà per treballar menys i viure millor? O, una vegada més, els guanys es concentraran en molt poques mans mentre augmenta la desigualtat? La història de totes les revolucions industrials ens recorda que la tecnologia, per si sola, mai no ha garantit una societat més justa. Tot depèn de les regles, dels equilibris de poder i de la capacitat col·lectiva per posar límits als interessos econòmics.
La història de totes les revolucions industrials ens recorda que la tecnologia, per si sola, mai no ha garantit una societat més justa.
Però aquesta conversa també parla de feminisme, de salut mental, d’esgotament emocional, de conciliació i d’una generació que ja no reclama només un salari digne. Reclama temps. Reclama sentit. Reclama poder construir una vida que no giri exclusivament al voltant de la feina. Potser no és una renúncia a la cultura de l’esforç. Potser és la constatació que treballar molt ha deixat de garantir una vida millor.
Durant dècades, el conflicte social es va explicar sobretot com una tensió entre capital i treball. Avui, en canvi, assistim a un canvi de relat. L’extrema dreta intenta desplaçar aquest conflicte cap a una confrontació entre treballadors autòctons i treballadors migrants, convertint els més vulnerables en adversaris mentre les causes estructurals de la desigualtat queden fora del focus de forma interessada.
Com s’ha produït aquest desplaçament? Per què aquest discurs troba ressò en alguns barris populars? I què diu això sobre les inseguretats acumulades durant els darrers anys? Parlar del futur del treball també obliga a parlar d’habitatge. Perquè de poc serveix negociar millores salarials si una part creixent del sou desapareix cada mes en el pagament d’un lloguer desbocat. El mercat laboral i el mercat immobiliari ja no poden entendre’s per separat. Formen part d’una mateixa realitat que condiciona les possibilitats de construir un projecte vital.
La conversa també mira més enllà de l’actualitat immediata. Catalunya necessita afrontar grans transformacions industrials, tecnològiques i ecològiques. Però aquestes transicions no seran neutres. Poden generar més oportunitats o més fractures. Més cohesió o més desigualtat. Tot dependrà de les decisions col·lectives que siguem capaços de prendre avui. Potser aquesta és la gran virtut d’una conversa en profunditat com aquesta: recordar-nos que el treball no és només una estadística ni un indicador econòmic. És el lloc on es juguen moltes de les grans preguntes del nostre temps. La distribució de la riquesa. La qualitat de la democràcia. Les oportunitats de les noves generacions. La salut mental. El dret a tenir temps. La possibilitat real de construir una vida digna.
Vivim una època que sovint ens convida a pensar que els grans canvis són inevitables, que la globalització, els algoritmes o la intel·ligència artificial avancen segons unes lleis impossibles de discutir. Però la història i, en especial la del feminisme, ens ensenya el contrari. Els drets laborals, l’igualtat de genere, la durada de la jornada, les vacances pagades, la protecció social o la negociació col·lectiva no van aparèixer mai de forma espontània. Van ser el resultat de debats, conflictes, protestes, pactes i decisions polítiques.
Potser avui ens trobem davant d’un moment semblant. Per això aquesta conversa amb Belén López no ofereix receptes fàcils ni titulars ràpids, ens planteja les preguntes que haurem de respondre si volem que el treball continuï sent una eina d’emancipació i no acabi convertint-se en una nova font de desigualtat.
