Hi ha una paradoxa que travessa la cultura catalana des de fa dècades. Mai no havíem tingut tants creadors, tants festivals, tants equipaments, tanta projecció internacional ni una capacitat creativa tan diversa. Les sales s’omplen, apareixen nous projectes, les arts escèniques, la música, el cinema, la literatura o els videojocs demostrant una vitalitat admirable. La cultura és un dels grans actius col·lectius del país. I, tanmateix, continua respirant amb molta dificultat.
Darrere dels èxits hi ha massa sovint una realitat molt menys visible: artistes que encadenen projectes sense estabilitat, companyies que viuen pendents de la pròxima subvenció, petites empreses que dediquen més temps a justificar formularis oficials que a crear, professionals que sostenen el sistema a base de vocació, entusiasme i una extraordinària capacitat de resistència davant l’adversitat.
És la gran contradicció de la cultura catalana. Molt forta en creativitat, però extraordinàriament fràgil en les seves estructures del dia a dia. L’últim Informe anual sobre l’estat de la cultura i de les arts del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) dibuixa aquest paisatge complex. Un ecosistema cultural ple de talent i energia, però travessat per problemes que fa massa anys que es repeteixen: precarietat, desigualtats territorials, burocràcia excessiva, dificultats de finançament, governança millorable, retrocés de l’ús social del català en els entorns digitals i una revolució tecnològica que avança molt més ràpid que les polítiques públiques.
És un diagnòstic que va molt més enllà de les xifres. Perquè quan un sistema cultural necessita herois quotidians per continuar funcionant, probablement el problema no són les persones. És el sistema. En aquesta nova conversa de Catalunya Plural, Pere Ortín, el nostre director, parla amb Margarida Troguet, presidenta del CoNCA, per mirar d’entendre com podem passar d’una cultura construïda sobre la resistència a una cultura sostinguda per unes estructures més justes, més simples i més sostenibles.
Quan un sistema cultural necessita herois quotidians per continuar funcionant, probablement el problema no són les persones. És el sistema.
La conversa parteix d’una pregunta aparentment senzilla, però decisiva: quin és avui el principal problema de la cultura catalana? Fan falta més recursos? Una millor distribució? Menys burocràcia? Més confiança? O potser ens manca, sobretot, una mirada compartida sobre quin paper ha de tenir la cultura en el país que volem construir?
Durant molts anys el debat s’ha concentrat gairebé exclusivament en el pressupost. El famós 2% destinat a cultura ha esdevingut una reivindicació recurrent i legítima. Però potser ha arribat el moment de formular una pregunta diferent. No només quants diners hi destinem, sinó com hi arriben, qui en queda fora, quins territoris continuen invisibilitzats i quin impacte real tenen aquests recursos sobre el conjunt del sistema cultural. Perquè la cultura no només necessita més inversió. Necessita que aquesta inversió sigui intel·ligent, estable i capaç de generar futur.
També hi ha un altre gran debat que travessa tota la conversa: la burocràcia. Pocs sectors conviuen amb tants formularis, justificacions, convocatòries, portals digitals i terminis administratius. Per a molts creadors i petites empreses culturals, la paperassa ha deixat de ser una obligació secundària per convertir-se en un maldecap constant, una part central de la seva feina amb massa hores dedicades a demostrar que treballen i massa poques per poder crear. I hem de dir-ho clar: quan l’administració (totes!) acaba exigint més capacitat administrativa que no pas capacitat artística, alguna cosa no funciona.
I, mentrestant, el món continua accelerant-se. La intel·ligència artificial ja ha deixat de ser una hipòtesi de futur. És una realitat que està modificant la manera com escrivim, produïm, traduïm, il·lustrem, cantem, investiguem o accedim al coneixement. La pregunta ja no és si l’IA transformarà la cultura sino en quines condicions ho farà. Pot convertir-se en una eina extraordinària per democratitzar l’accés al patrimoni i facilitar nous processos creatius. Però també pot reforçar la dependència de grans plataformes, invisibilitzar les llengües minoritzades, utilitzar obres sense consentiment o concentrar encara més el poder cultural en molt poques empreses globals.
El debat sobre la IA és també un debat sobre sobirania cultural. Què significa protegir una llengua com el català quan bona part del coneixement circula a través d’algoritmes que no pensen, no indexen ni aprenen en català? Com garantim que la nostra cultura existeixi també en els entorns digitals on les noves generacions passen una part important de la seva vida? La política lingüística del futur no es jugarà només a les escoles o als mitjans públics. També es decidirà en les metadades, en els motors de cerca, en els videojocs, en els assistents d’intel·ligència artificial i en les plataformes que determinen què és visible i què queda enterrat sota milions de resultats.
