Ara o mai
Van ser tres tirs per l’esquena en ple centre de Tel-Aviv, molt a prop de l’Ajuntament d’aquesta ciutat oberta, mediterrània i multicultural. Yitzhak Rabin havia acabat el seu parlament en un acte per la pau i a favor dels acords d’Oslo entre israelians i palestins. La pau mai havia estat tant a prop. Però aquests tres trets van canviar la història i van marcar el que ara, en aquests greus moments, estem vivint.
Yitzhak Rabin, el primer ministre israelià i líder del Partit Laborista, va morir sobre la taula d’operacions de l’hospital dessagnat i amb un pulmó perforat. Era un vespre, el 4 de novembre de 1995. Aleshores no sabíem què ens portaria el futur, però tots intuíem que alguna cosa s’havia trencat per sempre, i que aquest assassinat havia acabat amb l’esperança d’una pau que començava a perfilar-se. Res no seria igual.
Era l’inici d’un canvi d’època que ens ha portat on som ara, la diferència entre estar en un procés de pau que amb havia anat avançant amb grans dificultats, a veure com s’aproven lleis que signifiquen retrocedir en aquest camí, i que donen ales als que creuen que l’única opció per sobreviure son les armes i la força.
Penjats a la forca
Ha passat recentment. Aquest mateix mes de març el parlament israelià, la Knéset, donava el vist i plau a una nova llei que permet penjar a la forca els palestins acusats de terrorisme en una execució que s’ha de fer dins dels 90 dies posteriors a la sentència. És el resultat de 30 anys de carrera constant cap a la destrucció i la negació de l’altre. 30 anys d’evolució cap a l’enfrontament i la mort. Després d’aprovar aquesta llei, els seus valedors, l’extrema dreta d’Israel, brindava amb xampany en el mateix parlament.
Aquesta és una llei discriminatòria que no afectarà a Yigal Amir, el jove de 25 anys que amb una pistola semiautomàtica -una Beretta- va abatre Yitzhak Rabin aquell 4 de novembre. Yigal Amir va ser condemnat a cadena perpètua i ara sectors d’extrema dreta en demanen l’indult. Yigal Amir era contrari al procés de pau, el qual considerava una traïció. Era la tercera vegada que intentava acabar amb Rabin i deia que havia actuat per “ordre de Déu”. Els sona? Era contrari a perdre els territoris ocupats il·legalment, a desmantellar les colònies en els territoris palestins i considerava el procés de pau una capitulació.
Els conservadors religiosos i els líders del Likud, el partit de Benjamin Netanyahu, havien representat Yitzhak Rabin amb un ninot i l’uniforme de la policia nazi, les SS, a les manifestacions contra els acords. Cridaven “Rabin assassí”, “Rabin traïdor”, en un ambient cada cop més tensionat. El mateix Netanyahu, alguns mesos abans de l’assassinat, havia dirigit una falsa processó fúnebre amb un taüt i una soga en un míting contra Rabin on els manifestants cridaven “Mort a Rabin”. Una demostració de la manca de respecte envers qui havia estat el líder amb majoria parlamentària en aquella època. Els sona? El mateix cap de seguretat interna d’Israel, Carmi Gillon, va alertar Netanyahu d’un complot sobre la vida del primer ministre i va demanar que moderés la retòrica de les protestes, però Netanyahu s’hi va negar.
Un marge de cinc anys
Els acords de pau d’Oslo donaven un marge de cinc anys per negociar els aspectes que havien quedat pendents a les negociacions de Camp David. Sota la batuta i mediació del president nord-americà Bill Clinton, el primer ministre d’Israel, Yitzhak Rabin, i el president de l’Organització per l’Alliberament de Palestina, l’OLP, Yasser Arafat, s’havien fet les primeres passes per posar punt i final a un llarg conflicte. Per primer cop, s’havien assegut a parlar per buscar una sortida. S’havien estret les mans i reconegut mútuament.
Quedaven encara molts punts de desacord, com ara la tornada dels milions de palestins expulsats de casa seva, el desmantellament de les colònies il·legals , o la capitalitat de Jerusalem, però era un inici, una ruta, una possibilitat oberta que havia de concloure amb la creació d’un Estat palestí en els territoris de Cisjordània i Gaza. L’assassinat de Rabin i els esdeveniments posteriors van significar la fi d’aquest procés que ara sembla un impossible.
16 anys en el poder
Poc després, el 1996, Benjamin Netanyahu guanyava les eleccions i esdevenia primer ministre d’Israel. Ha estat més de 16 anys -intermitents- dibuixant i dirigint el destí d’Israel i de la regió amb majories parlamentàries que li han permès governar. És el primer ministre que ha ocupat el càrrec durant més temps en la història del país nounat i que, poc a poc, ha anat escorant el seu partit, el Likud, més i més a la dreta, aliant-se amb els sectors més radicals.
En el costat palestí, Hamàs va néixer el 1988, contrari també a les negociacions de pau i al reconeixement d’Israel. El 2006 va viure el seu moment àlgid, guanyant les eleccions legislatives palestines i fent-se amb el control sobre Gaza un any després. L’enfrontament estava servit.
Una mica abans, el 2004, havia desaparegut el popular líder Yasser Arafat, el dirigent palestí que havia apostat per la pau. Sempre s’ha apuntat a que va ser enverinat al trobar-se restes de poloni en el seu cos. A mi personalment m’ho va confirmar una font propera a les investigacions. Els serveis secrets israelians segur que en saben més, ja que Arafat va ser traslladat a un hospital de París quan portava més de dos anys confinat a la seu presidencial Palestina de Ramala, a Cisjordània, d’on no podia ni entrat ni sortir. Una seu rodejada per soldats i tancs israelians.
Tot plegat era un altre cop mortal al procés de pau amenaçat pels enfrontaments cada vegada més forts entre les parts que feien impossible una entesa.
Quan Benjamin Netanyahu va entrar a la Casa Blanca per nominar formalment el seu gran amic Donald Trump per al Premi Nobel de la Pau, ja deuria intuir que havia arribat el moment de culminar el que porta tants anys intentant: canviar el destí de la regió i acabar amb la possibilitat d’un estat palestí. Ha expandit les fronteres per tenir un territori segur, segons la seva argumentació, i construir “la pau” a base de “la força i la dominació”, tal i com ell mateix diu.
Mai hi havia hagut una sintonia tant evident entre el president dels Estats Units i el seu gran aliat a l’Orient Mitjà. De fet va ser Donald Trump, en el seu primer mandat, qui va ordenar traslladar l’ambaixada nord-americana de Tel Aviv a la disputada Jerusalem. Un canvi que el president Biden no va tornar enrere.
Ara, amb Trump de nou al poder, s’obria la porta a l’assalt final. Poder materialitzar els canvis anhelats per Benjamin Netanyahu i el seu govern, on dos membres de l’extrema dreta viuen en colònies de Cisjordània, igual que ho fan 400.000 colons del que havia de ser la Palestina dels acords d’Oslo. Ara ja fa molt de temps que en defensen obertament l’expulsió definitiva dels palestins.
Itamar Ben-Gvir, ministre de seguretat nacional des de 2022, és qui va obrir les ampolles de xampany al aprovar-se la llei que permet penjar els palestins considerats culpables de terrorisme. A la sala d’estar de casa seva, en una colònia jueva a Cisjordània, havia tingut penjat el retrat de l’assassí en massa Baruch Goldman, que va massacrar 29 palestins mentre resaven i en va ferir a 125 més a Hebrón, en la matança de la Cova dels Patriarques el 1994, poc abans que caigués assassinat Rabin.
Ell creu en la supremacia del poble jueu i en la llei divina que els dona dret a la impunitat per ser el poble escollit. Vol ampliar les fronteres d’Israel. Considera que està per sobre de qualsevol norma del dret internacional i ho demostra en cada acció. La seva entrada a Espanya està prohibida pel Govern espanyol igual com ho està la de Bezalel Smotrich, el ministre de finances, partidari d’expandir encara més els assentaments israelians a Cisjordània, on resideix. Ell mateix ha dit que “va ser un error que David Ben-Gurion no acabés la feina i expulsés tots els palestins el 1948, quan va proclamar la independència d’Israel”. Això és el que està en joc. El 15 de maig és el dia oficial que marca la Nakba, el primer desplaçament a gran escala de la població Palestina, expulsada de casa seva i convertida en refugiada.
El pla mestre
Quan el passat 11 de febrer Benjamin Netanyahu baixava d’un tot terreny negre i entrava discretament a la Casa Blanca per una porta lateral, portava els deures fets. Es tornava a presentar davant Donald Trump i estava convençut de viure un dels moments crucials de la història del seu poble i de la seva carrera política, acusat ara per corrupció en els negocis. Era ara o mai. Ho explica amb tot detall un article del “New York Times”, basat en testimonis anònims que es podran llegir en el llibre que preparen els periodistes Jonathan Swan i Maggie Haberman, corresponsals a la Casa Blanca del diari nord-americà.
El líder israelià portava mesos pressionant a Estats Units per fer un atac conjunt per acabar amb el règim dels Aiatol·làs de l’Iran. Per fi tenia algú que escoltava el seu desig amb predisposició a seguir fins el final. A la sala hi havia els principals dirigents de l’Administració nord-americana, els caps del recentment batejat Departament de la Guerra, el director de la CIA, John Ratcliffe, i dues persones pròximes a Trump sense cap càrrec oficial, però de màxima confiança i que surten sempre entre bastidors: el seu gendre multimilionari Jared Kushner, i el seu enviat especial, multimilionari i inversor immobiliari, Steve Witkoff.
Els serveis d’intel·ligència israelians del Mossad havien preparat a consciència la seva explicació davant la sala de crisi del complex presidencial de la Casa Blanca. Ho va fer per videoconferència el seu responsable, David Barnea, junt amb oficials del poderós exèrcit israelià. Eren quatre punts: El primer, la decapitació del règim dels Aiatol·làs. El segon, la destrucció del programa de míssils. Tercer, l’intent d’activar les protestes al carrer amb disturbis i revoltes. I quart, la creació d’un front de lluita intern, una guerra civil, provocat per l’entrada de forces kurdes contràries al règim teocràtic. En definitiva, deixar un país destruït i sense capacitat d’amenaçar.
Dubtes o acció
El propi president Trump va dir que sonava molt bé i durant dies es va discutir al més alt nivell, amb reticències per part dels comandaments de l’exèrcit, que no veien clar que fos tot tant fàcil com proposaven els serveis secrets israelians. Tot es va precipitar uns dies després, quan el Mossad va informar que els principals líders de l’Iran, entre ells el líder suprem, es reunirien a Teheran a cel obert. Era l’ocasió d’or per decapitar el règim, per fer realitat el primer punt de la presentació. Donald Trump va decidir donar l’ordre d’atac.
Qui podia dubtar d’uns serveis secrets que havien demostrat un cop i un altre la seva fiabilitat i destresa a l’hora d’eliminar els adversaris? La seva capacitat d’infiltració en les altes esferes dels països enemics és ben coneguda. Un serveis secrets que, per donar dos exemples, havien assassinat el líder de Hamàs, Ismael Haniya, en ple centre de Teheran el 2024, o el líder de Hezbol·là , Hassan Nasrallah, a la seva casa de Beirut, dos mesos després.
Uns serveis secrets que van ser capaços de fer explotar simultàniament milers de busca persones i walkie-talkies al Líban i a Síria, provocant 32 morts i més de 3.000 ferits de persones relacionades, d’una manera o d’una altra, amb el moviment de Hezbol·là, en una demostració impressionant de la seva capacitat d’infiltració. Uns atacs que, per cert, Israel no ha reconegut mai.
De la mateixa manera que mai ha reconegut el seu esforç per fer créixer el propi Hamàs per dividir la resistència Palestina i treure poder a l’organització que aglutinava la majoria de la població, l’OLP. Ho argumenta l’historiador israelià Adam Raz en el llibre “El camí al 7 d’octubre”. Raz descriu com durant anys Netanyahu va fer arribar diners a l’organització extremista a través de Qatar per dividir la resistència. El descriu com l’enemic número u de la solució dels dos Estats. Dividir, debilitar, enfonsar i sembrar el caos al voltant.
En aquestes circumstàncies és difícil entendre com el 7 d’octubre Hamàs va poder organitzar la penetració en territori israelià i l’assassinat d’unes 1.200 persones a més a més de la captura de més de 250 hostatges, sense que cap dels serveis d’intel·ligència ho pogués advertir. Tampoc s’entén que es trigués tant de temps en reaccionar per a socórrer les víctimes. La resposta de després ja la coneixem: la destrucció total de Gaza, passant dels atacs selectius a l’aniquilació de més de 70 mil persones, amb l’excusa de buscar els terroristes de Hamàs. La mateixa acció que ara s’està perpetrant al Líban per crear el que s’anomena una franja de seguretat al sud del país, des d’on actuen els grups de Hezbol·là, amb el suport de l’Iran.
La gran oportunitat
Ara és l’ oportunitat definitiva de Netanyahu. Oposat a la creació d’un estat palestí, s’ha encarregat de fer-ho inviable completament, durant els seus 16 anys en el poder. Ja el 1996 quan va arribar al poder va aprovar la construcció de 24 nous assentaments en els territoris ocupats, a més a més d’ aprovar la construcció de la colònia de Har Homa al Jerusalem Oriental. Ha posat més controls que fan la vida cada cop més difícil i dura als palestins, condemnats a viure sota l’ocupació de casa seva. La destrucció amb impunitat de terres de cultiu o d’habitatges sempre amb el mateix argument repetit de manera constant: la seguretat i acabar amb el terrorisme. Així ha anat estrenyent el cercle, buscant la resposta a la provocació per actuar amb contundència. Poc a poc, pas a pas. Sense donar aire per respirar, sense donar cap oportunitat a la pau, buscant la rendició total.
En els acords d’Abraham, en el primer mandat de Trump, es va signar el reconeixement mutu entre Israel i els Emirats Àrabs Units, Bahrain, Sudan i Marroc. Es trencava així amb el principi pel qual el reconeixement d’Israel per part dels països àrabs depenia de la creació d’un estat palestí. Just quan Hamàs va llançar la seva ofensiva el 7 d’octubre, Aràbia Saudita ho estava negociant, sota els auspicis d’Estats Units. Els palestins i la seva causa anaven quedant cada cop més fora de l’agenda global.
Una nova perspectiva
Acabar amb el poder regional de l’Iran guanya així una perspectiva històrica. Seria acabar amb l’únic país que continua donant suport vital a la causa Palestina, en una regió on la guerra constant ha portat a la destrucció de països sencers.
Iraq, que no tenia res a veure amb els atacs de l’11 de setembre de 2001 contra les Torres Bessones de Nova York , va viure la invasió nord-americana i la mort de 200 mil persones. Encara ara viu bolcat en la reconstrucció. La guerra civil Síria, que té una part ocupada per Israel, va provocar més de 600 mil morts. La guerra civil al Líban, que ara té una part ocupada per Israel, s’estima que va causar entre 120 mil i 150 mil víctimes al llarg de 15 anys.
Ara tota la regió torna a viure sota l’amenaça d’un conflicte a gran escala. Alguns han decidit donar la batalla definitiva, jugar-s’ho tot per canviar definitivament la regió. És ara o mai. Benjamin Netanyahu ha tornat a enviar els seus soldats al Líban, ha bombardejat Iran amb el suport d’un president Nord-Americà que també vol sortir als llibres d’història, però que potser haurà de treure el peu de l’accelerador per la proximitat de les eleccions de mig mandat. Trump no es pot permetre perdre una guerra que ha començat en el Despatx Oval en contra del criteri d’alguns dels assessors militars més pròxims, a qui Trump va acomiadar -com sempre fa amb qui li porta la contrària. Alguns psiquiatres com Bandy Lee, que va publicar “El perillós cas de Donald Trump”, no el consideren apte per tenir 5 mil ogives nuclears a la seva mà: la capacitat de destruir el planeta set vegades.
Qui guanyarà la batalla encara és una incògnita, però el que és segur és que aquesta forma de solucionar els problemes, a base de la forca i la guerra, no augura res de bo per al futur del nostre planeta ni pel futur de la humanitat, començant pels 90 milions de persones que viuen a l’Iran.
Ningú esperava l’inici de la primera guerra mundial, després de l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria a Sarajevo, el 1914, a mans d’un nacionalista serbobosnià. Poc després, Europa va viure horroritzada la primera i la segona guerra mundial, amb milions de morts en tots els continents. D’aquí va néixer la necessitat d’establir un sistema de regles internacionals, per evitar que les disputes acabessin arrossegar-nos als errors del passat.
Quan es dispara el primer tret, com el que va acabar a traïció amb la vida de Yitzhak Rabin, mai sabem a on ens portarà. No sabem si es podrà aturar el que està per venir. El que sabem és que el món ha caigut en mans dels que únicament volen “la seva nació primer”, l’arrogància s’ha convertit en un llenguatge habitual, i l’extrema dreta està agafant perillosament embranzida per marcar els propers passos.
