Eyal Weizman parla dret, al marge d’un corredor del Fòrum, amb el soroll de fons del Congrés Mundial d’Arquitectura escolant-se per les portes. No hi ha mesa ni guió: la conversa té lloc enmig del trànsit del Congrés, entre una sessió i la següent. Weizman no parla com un diplomàtic ni com un acadèmic. Parla amb la llibertat de qui no necessita res del seu interlocutor: ni vot, ni titular amable, ni la pròxima invitació.
«No m’importava una merda el camp de l’arquitectura», diu quan li pregunto pel naixement de Forensic Architecture, l’any 2010, a la Goldsmiths, University of London. «Estic ficat en política: utilitzo l’arquitectura i l’òptica per analitzar el poder. Això és un mitjà d’intervenció.» No és un gabinet d’arquitectes conscienciats que fan informes als estats. És un laboratori forense que ha après a llegir l’espai construït com un arxiu del crim.
Forensic Architecture no és un gabinet d’arquitectes conscienciats que fan informes als estats. És un laboratori forense que ha après a llegir l’espai construït com un arxiu del crim
Ho repeteix més tard, gairebé com a tesi de tot el que fa. Que l’arquitectura no és innocent. Que quan Forensic Architecture analitza les runes d’un hospital a Gaza, reconstrueix una cadena de decisions: qui va ordenar l’atac, des d’on, amb quina munició, en quin moment. El model tridimensional de l’espai es converteix en testimoni.
Però FA treballa molt més enllà de Palestina. A Guatemala, Weizman hi va treballar personalment entre 2011 i 2013 documentant el genocidi del poble ixil sota la dictadura de Ríos Montt: imatges de satèl·lit desclassificades, treball de camp i cartografia de pobles destruïts van servir per provar com la desforestació i el desplaçament forçat formaven part d’una mateixa estratègia d’extermini. Va testificar com a perit al judici que va condemnar Ríos Montt per genocidi el 2013, i hi va tornar el 2024 com a testimoni expert contra el general Benedicto Lucas García. «El genocidi de Gaza no es pot entendre sense observar el medi ambient i el sòl», ha dit Weizman en altres entrevistes, recordant que mentre treballava sobre Gaza també ho feia sobre Guatemala: dos genocidis colonials, units pel mateix mètode de destruir el bosc per destruir un poble.
A Mèxic, va col·laborar amb l’Equip Argentí d’Antropologia Forense i el Centre Prodh en la investigació sobre la desaparició dels 43 estudiants d’Ayotzinapa el 2014: van encreuar centenars de milers de pàgines d’expedients, vídeos i trucades en una plataforma cartogràfica interactiva que va deixar al descobert les costures de la «veritat històrica» amb què el govern de Peña Nieto havia tancat el cas.
¿Quants altres casos hi ha que mai no arribaran a un tribunal? ¿Quants estats compten precisament amb això, amb la impossibilitat material de reconstruir-ne les proves? La metodologia de FA respon a aquesta pregunta amb tecnologia: modelat 3D, anàlisi d’imatge, simulació balística, reconstrucció acústica, intel·ligència artificial. Tot allò que l’arquitectura permet, posat al servei d’una investigació que els estats volen enterrar.
«Hi ha una bretxa creixent entre l’arquitectura com a cos de coneixement i l’arquitectura tal com es practica realment», diu Weizman. «Forensic Architecture treballa en aquest espai buit. I el converteix en arma contra els genocides.» La paraula surt sense embuts, com surten totes les seves paraules. L’equip jurídic de Sud-àfrica al cas contra Israel inclou arquitectes. «Això et diu alguna cosa sobre la professió, no?», pregunta, mig en broma, mig com a acusació.
L’any 2018, Forensic Architecture va ser nominada al Turner Prize. Han exposat a la Tate Modern, al MoMA, a la Documenta de Kassel. Una organització que investiga crims de guerra, als mateixos murs que durant dècades han allotjat la denúncia simbòlica. Weizman no hi veu cap contradicció: «No fem política simbòlica. Volem canviar les coses. Si els tribunals internacionals m’accepten, fantàstic. Si els arquitectes volen escoltar-me, parlaré». La legitimació institucional no l’incomoda. El que l’incomoda és la legitimació sense conseqüències.
L’estètica de FA s’ha convertit també en la seva eina. Les seves maquetes, les seves reconstruccions acústiques, els seus mapes de trajectòries de míssils tenen la mateixa factura visual que qualsevol instal·lació contemporània: pantalles, projeccions, línies de temps suspeses a l’espai d’una sala blanca. La diferència és que darrere cada línia hi ha un testimoni, un cadàver, un expedient judicial obert. L’art, aquí, no decora la prova. La fa llegible per a qui mai no trepitjarà un tribunal.
«No fem política simbòlica. Volem canviar les coses. Si els tribunals internacionals m’accepten, fantàstic. Si els arquitectes volen escoltar-me, parlaré»
I aquí la conversa es torna més seriosa. Espanya, diu, encara té una ambaixada a Tel Aviv. «Per què no la tanquen? Que retirin l’ambaixador i tallin totes les connexions econòmiques, no només les militars. Que portin casos als tribunals internacionals amb proves i detinguin els soldats israelians quan aterren aquí.»
De política simbòlica a política real n’hi ha un exemple recent: la Flotilla. Weizman no en parla com a observador llunyà. «Però el poble d’Espanya és increïble», diu. FA hi ha col·laborat directament, coordinant rutes i mapejant trajectes per a les embarcacions que han intentat trencar el setge marítim de Gaza.
Aquella mateixa tarda, després del Congrés, tenia previst veure’s amb Jaume Collboni. Volia parlar-li del que Barcelona pot fer pels palestins. «El que s’han compromès no és suficient.» El gest el defineix: no ha vingut a recollir reconeixements. Ha vingut a fer demandes concretes a qui té poder per fer-hi alguna cosa.
Vint anys construint proves contra els qui maten destruint l’espai en què es viu. Quants dels que l’escolten al Congrés tornaran als seus despatxos i faran alguna cosa diferent?
