Ansietat, depressió, insomni i, fins i tot, ganes de treure’s la vida són algunes de les patologies que els metges i metgesses de l’atenció primària es troben cada cop més a les seves consultes causades per la precarietat habitacional. Aquesta és una altra de les cares més amargues de la crisi de l’habitatge, que ja fa massa anys que conviu entre nosaltres.
El cas de la Mari Carmen, la dona de 87 anys que va ser desnonada de la casa on havia viscut durant 71 anys, a Madrid, i que va morir ahir a l’hospital, s’ha convertit ja en un símbol de la lluita contra la crisi de la vivenda; el seu desnonament va fer ressorgir una indignació que estava latent i ha tornat a posar en evidència les conseqüències més greus de la crisi de l’habitatge. Viure amb la incertesa de no poder pagar el lloguer o la hipoteca, rebre un avís de desnonament o residir en una llar amb humitats i mal ventilada, temperatures extremes o en condicions d’amuntegament i sense espai personal repercuteix i deteriora greument la salut de les persones, tan física com mentalment.
Marcelo Covelo, metge de família del CAP Drassanes de Barcelona, assegura que «viure en un habitatge inadequat empitjora de manera important les patologies cròniques. A l’estiu, estàs més exposat a patir des d’un cop de calor fins a l’empitjorament de malalties cardiovasculars o a tenir descompensacions d’insuficiències cardíaques. A l’hivern s’aguditzen les malalties respiratòries. Però, en general, qualsevol tipus de malaltia crònica es veu agreujada si l’habitatge no és adequat».
Covelo ha vist de primera mà en diverses ocasions com la crisi de l’habitatge condiciona la salut. A la consulta, explica, «arriben pacients amb insomni, ansietat, però també amb trastorns de somatització, que és quan el patiment emocional es transforma en símptomes físics, com ara mal de cap, de panxa, diarrees o restrenyiment». I afegeix que «gràcies al vincle que els i les professionals d’atenció primària tenim amb els pacients, entre els quals sovint hi ha una relació que és terapèutica, podem detectar que a sota d’aquest patiment psíquic, emocional i físic, hi ha un problema d’habitatge».
Diversos estudis mostren una clara relació entre les dificultats d’accés a un habitatge adequat i la salut mental. Entre d’altres, l’elaborat per l’Agència de Salut Pública de Barcelona amb membres de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de Catalunya (PAH) i de l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE) l’any 2018 ressalta que el 80% dels homes i el 79% de les dones que en formen part presentaven més risc de patir mala salut mental. Aquests percentatges eren molt inferiors en la població general de Catalunya, els quals se situaven en un 14,5% (homes) i un 19,5% (dones). Concretament, reconeixien patir depressió i/o ansietat el 47,7% dels homes i el 58,6% de les dones entrevistades, davant d’un 12,1% i 16,8%, respectivament, de la població general.
Els determinants socials de la salut
L’habitatge té actualment la capacitat potencial de reduir o augmentar les desigualtats en salut. «El risc de perdre casa teva, que és el lloc on construïm el nostre dia a dia i des d’on ens projectem, acaba afectant totes les esferes de la teva vida, incloent-hi la salut en tota la seva extensió», assegura el Dr. Marcelo Covelo. I explica que, abans d’arribar a un escenari de desnonament o de no poder pagar el lloguer, normalment «has començat a menjar pitjor o has d’anar a un menjador social; no et pots comprar la medicació que necessites; o no pots fer vida social… l’última cosa que deixes de pagar és l’habitatge». Sentiments de por, fracàs i vergonya sovint envolten les situacions d’inseguretat residencial. En aquest sentit, Covelo destaca que, tot i que actualment el discurs social ha canviat una mica i es reconeix que hi ha un problema estructural, «fins ara hi havia molta culpa i la gent començava a replantejar-se les decisions vitals que l’havien portat a aquesta situació, quan sovint no hi tenen res a veure, sinó que són coses que passen a la vida sumat a un mercat immobiliari que és devorador».
La precarietat residencial i les condicions i els conflictes laborals són els determinants socials que actualment condicionen més la salut mental de les persones. El Dr. Covelo reconeix que, en un barri tan vulnerable com el Raval, és una realitat que veuen dia sí, dia també. I això implica inevitablement una altra qüestió que es viu massa sovint a les consultes: la creixent medicalització de les problemàtiques socials. Aquest metge de familia assegura que les persones que viuen amb el perill o l’amenaça constant que els faran fora de casa sovint han de consumir psicofàrmacs per poder tirar endavant: «Personalment, abans de medicalitzar els pacients, intento que vagin als sindicats del barri perquè, des del meu punt de vista, és una eina molt més terapèutica que qualsevol psicofàrmac; és un lloc on es troba gent en la mateixa situació, i això exculpa moltíssim; et fan veure que aquesta situació no és culpa teva i et dona eines i suport que per si sola no tindries. Es genera una mena de ment col·lectiva amb la qual s’aprèn a gestionar cada cas, amb qui s’ha de parlar, on s’ha d’anar i amb quins tempos… i, si arriba el moment del desnonament, saps que hi haurà gent que potser no el podrà aturar, però com a mínim no estaràs sola. Per a mi, és molt més terapèutic que un psicofàrmac. Tot i així, sovint n’hem de donar, perquè la gent viu el dia a dia amb un patiment que d’alguna manera hem d’alleugerir. Quan una persona porta una setmana sense dormir perquè està preocupada i té data de desnonament, potser cal receptar un ansiolític perquè pugui dormir i afrontar la situació tan crua que té al davant», explica.
En aquest context va néixer fa vuit anys La Capçalera, una organització de professionals sanitaris que defensen el dret a la salut i un sistema 100% públic, universal, primarista i amb perspectiva comunitària. Covelo és un dels membres actius d’aquesta entitat que ara es mobilitza per denunciar l’impacte que la crisi de l’habitatge està tenint en la salut de les persones, i per reclamar que es reconegui la crisi de l’habitatge com una qüestió de salut pública. En un comunicat, La Capçalera destaca que «el que ha passat aquestes darreres setmanes amb els casos de l’Olga i el Javier, a l’Hospitalet, i de la Maricarmen, a Madrid, són situacions d’extrema gravetat. Però aquests casos no són aïllats, són la punta de l’iceberg d’una realitat que veiem cada dia a les nostres consultes, hospitals i centres d’atenció primària: ansietat, depressió, insomni, agreujament de malalties cròniques i altres problemes de salut vinculats a les males condicions dels habitatges o les dificultats en el seu accés. I massa sovint, problemes que tenen un origen social acaben sent tractats com si fossin únicament problemes individuals o medicalitzats, obviant les problemàtiques estructurals que hi ha darrere». I conclou: «No correspon al sistema sanitari resoldre la crisi de l’habitatge, però sí denunciar-ne les conseqüències i exigir respostes quan les condicions de vida posen en risc la salut de les persones».
Covelo, membre actiu de La Capçalera, afegeix que «des del nostre col·lectiu podem fer principalment dues coses: la primera, fer servir la veu i el rol social que tenim com a sanitàries, perquè ens agradi o no és una veu que compta. L’altra cosa que podem fer és, des dels nostres CAPs, a les nostres consultes i als nostres barris, acompanyar, desculpabilitzar i escoltar aquelles persones que es trobin en una situació així, i donar-los un lloc on poder parlar, plorar i treure tot allò que porten a sobre». En línia amb el que exposa el comunicat de La Capçalera, Covelo és del parer que «la nostra responsabilitat com a professionals de la salut no comença a la porta del CAP ni acaba amb l’alta hospitalària. També implica mirar més enllà de la consulta, identificar allò que emmalalteix i fer sentir la nostra veu davant les causes socials que hi ha darrere de molts dels problemes de salut que atenem».
Hi ha milers de condicions i determinants que fan emmalaltir la població. Un d’ells és la inseguretat residencial. Davant d’aquesta constatació, cal reconèixer que la crisi de l’habitatge s’ha convertit també en una crisi de salut pública. També l’àmbit sanitari ha de fer visible aquesta realitat, perquè l’habitatge també és salut.
