Les dades tornen a caure com una llosa, tot i que ja ningú no pot dir que el sorprenguin. Entre gener i novembre de 2025, més de 19,1 milions de turistes internacionals van visitar Catalunya, amb Barcelona com a epicentre simbòlic i material d’aquest flux constant. Davant la xifra, els responsables municipals del turisme s’afanyen a declarar que ‘hem arribat a un límit’, que no es creixerà més en places, que el model ha tocat sostre. El problema no és tant la frase com l’alleujament que sembla generar: la idea que, amb el sol fet d’anomenar el límit, el conflicte queda resolt.
Des d’una mirada urbana i antropològica, el límit és una categoria enganyosa quan no va acompanyada d’una voluntat real de transformació. Mantenir el nombre de places actuals significa, en la pràctica, consolidar l’estat de les coses. És a dir, fixar en el temps els impactes coneguts: la pressió sobre l’habitatge, l’expulsió silenciosa de veïnes i veïns, la conversió de l’espai públic en un decorat de consum ràpid i l’erosió del teixit comercial quotidià. No créixer no és corregir; és congelar un desequilibri que ja s’ha demostrat socialment insostenible.
A més, la política del no créixer sol oblidar un element clau del capitalisme turístic actual: la desestacionalització. Que no augmentin les places no implica que no augmentin les visites. Ben al contrari, l’objectiu explícit de molts plans turístics ha estat omplir els mesos tradicionalment considerats baixos, convertint l’excepcionalitat en norma. El resultat és una ciutat permanentment en temporada alta, sense cap treva possible per a qui l’habita i la sosté. El turisme deixa de ser una onada que puja i baixa per convertir-se en un nivell constant que ho inunda tot.
A això s’hi afegeix una tercera il·lusió, profundament metropolitana: pensar que Barcelona es pot aïllar del seu entorn. Que la capital no creixi en places no vol dir que no ho facin les ciutats del seu voltant. L’Hospitalet, Badalona, Sant Adrià o fins i tot municipis més allunyats entren en la lògica de l’oportunitat turística, oferint allotjament més barat i una connectivitat ràpida. El turista dorm fora, però viu —consumeix, passeja, col·lapsa— dins. El resultat final és un increment de les visites a Barcelona sense que aquestes computin formalment com a places barcelonines. El límit administratiu es converteix així en una trampa estadística, encara més quan hi ha pendent l’ampliació de l’aeroport.
Des d’aquesta perspectiva, posar límits pot acabar produint exactament el contrari del que es promet. No créixer en places, sense decréixer, pot suposar un augment efectiu del nombre de visitants i, per tant, de l’impacte. El problema no és només quantitatiu, sinó estructural. La ciutat s’ha organitzat durant anys per servir una economia turística que ha colonitzat recursos, imaginaris i prioritats polítiques. Pretendre corregir això amb petits ajustos tècnics és ignorar la profunditat del procés.
El que cal, per tant, és atrevir-se a pronunciar una paraula que incomoda: decréixer. Decréixer en places, tancar allotjaments turístics, especialment allà on la pressió és més gran, i assumir que menys visitants pot significar més ciutat. Però el decreixement no pot ser un gest aïllat ni municipalista en el pitjor sentit. Requereix coordinació entre ciutats, una estratègia compartida d’equipaments turístics a escala metropolitana i catalana, i una distribució conscient —i limitada— dels fluxos.
Decréixer també implica diversificar l’economia, una consigna repetida fins a l’avorriment i poques vegades aplicada amb convicció. Mentre el turisme continuï sent l’opció més rendible a curt termini per a propietaris, inversors i administracions, qualsevol límit serà fràgil. Diversificar vol dir invertir en sectors que no depenguin de l’extracció intensiva del territori i de la vida quotidiana: indústria urbana neta, economies de les cures, coneixement arrelat, cultura no pensada com a espectacle.
En el fons, la discussió sobre el turisme és una discussió sobre quina ciutat volem i per a qui. Si Barcelona aspira a ser alguna cosa més que una destinació, necessita deixar de gestionar el turisme com un problema tècnic i començar a abordar-lo com un conflicte social i polític. Anomenar el límit no és suficient. Cal desplaçar-lo cap enrere, redistribuir responsabilitats i, sobretot, recuperar la idea que la ciutat no és un recurs infinit, sinó un espai viscut, fràgil i compartit.
