Les platges i els restaurants de la costa catalana s’han omplert aquests dies de les opinions indignades de votants de Junts sobre la repressió exercida conjuntament per “l’Estat espanyol, ERC i els Mossos d’esquadra” contra Carles Puigdemont. Som a l’agost, les vacances són sagrades i només 4.500 persones van acudir a un moment èpic, el retorn de l’expresident a Barcelona, que fa uns anys hagués aplegat centenars de milers de persones. Aquesta escassa assistència, el paper de Puigdemont fent un míting de quatre minuts sense intentar accedir al Parlament, i l’elecció d’un nou president de la Generalitat, el socialista Salvador Illa, amb els vots de PSC, ERC i Comuns marquen, per si encara quedava algun dubte, el final definiu de l’anomenat procés.
Celebro que Carles Puigdemont continuï en llibertat: és el que correspon a algú acusat d’un delicte sobre el qual el poder legislatiu va aprovar legítimament una llei d’amnistia, amb relació a la qual alguns jutges estan practicant una interpretació que sembla més una desobediència política que una aplicació correcta del Dret. Dit això, vull afegir que Puigdemont ha marxat per segona vegada deixant la Policia de Catalunya en mans d’allò que vulgui decidir el poder judicial espanyol: ho va fer l’any 2017 amb el major Trapero i ho ha tornat a fer ara amb el comissari Sallent, cap del Cos de Mossos d’esquadra.
Aquests dies tothom es considera expert en operatius per efectuar detencions en concentracions de masses i qualsevol opinador s’atreveix a donar lliçons als professionals, que han estat els primers a reconèixer que no van plantejar de forma encertada la possible detenció de Puigdemont ordenada pel Tribunal Suprem. No seré jo qui, sense disposar de tota la informació, jutgi tècnicament el que va passar el 8 d’agost. Però des d’un punt de vista polític, el significatiu és que aquest dia se celebrava el debat d’investidura d’un nou president de la Generalitat. I això ho explica tot. És innegable que la pretensió de Puigdemont, Junts, l’ANC i el Consell de la República era condicionar, impedir o tapar la celebració del Ple des de dins i des de fora del Parlament. El grup parlamentari de Junts va utilitzar exactament la mateixa tècnica que feia servir Ciutadans en els debats del moment àlgid del procés: demanar reiteradament la suspensió del plenari i la reconsideració de les decisions de la Mesa. La paradoxa la trobem en el fet que si els Mossos haguessin aconseguit detenir Puigdemont, cosa que cal suposar que Junts no volia, immediatament el seu grup parlamentari hauria exigit, segurament amb èxit, que el Ple d’investidura se suspengués.
En aquest sentit, comparteixo el retret que el comissari Eduard Sallent va fer als càrrecs públics que van emparar la fugida de Puigdemont. Unes persones que es consideren patriotes i que han estat elegides per representar la societat han de mostrar un respecte absolut a les institucions del país i a la seva policia. I un expresident de la Generalitat hauria de ser el primer de supeditar els seus interessos particulars al bon funcionament del Parlament.
El tema de fons és que un sector relativament ampli, però clarament minoritari de la societat catalana no accepta que la perspectiva de la independència s’ha allunyat per molt temps, tant per la repressió que una part del poder judicial s’entesta a continuar aplicant com pels errors que han comès els partits i organitzacions independentistes. Que el president de l’ANC, Lluís Llach, fa anys tot un refent ètic i moral per a molts de nosaltres, titlli de “feixista” Salvador Illa i faci escarni de la diputada de Jovent Republicà, Mar Besses, és una demostració de com determinats actors polítics han perdut el nord i la noció de la realitat.
Quina policia volem?
Encara hi ha una altra cosa tant o més preocupant: la coincidència entre sectors que semblarien antagònics en la valoració del paper dels Mossos d’esquadra. Alguns mitjans espanyolistes, l’any 2017, després de la seva efectiva actuació davant els atemptats de l’agost i del seu comportament proporcionat durant el referèndum de l’octubre que després avalaria l’Audiència Nacional, van acusar de tots els mals la policia catalana, exigint que deixés d’actuar com a policia judicial i que se li reiteressin les competències en la lluita contra el terrorisme.
Des de l’altra banda, una part de l’independentisme voldria exactament el mateix: que els Mossos d’esquadra quedessin reduïts a una policia sense competències, folklòrica, com era el petit Cos de Mossos que depenia de la Diputació de Barcelona durant el franquisme. Uns i altres somnien que les seves competències actuals tornin al Cos Nacional de Policia i a la Guàrdia Civil: els primers ho viurien com un triomf de les seves concepcions centralistes; els segons disposarien de l’excusa perfecta per acusar l’Estat espanyol de qualsevol actuació policial que no anés en la línia que ells voldrien.
Ara hi ha a Catalunya qui reclama una “policia patriòtica”, un concepte que va ser aplicat a determinades actuacions il·legals del Cos Nacional de Policia i de la Guàrdia Civil que es movien dins les clavegueres de l’Estat. Diguem-ho clar: de policia patriòtica, ni l’espanyola ni la catalana. La policia té com a missió defensar els drets de la ciutadania, de tota la ciutadania, i no pot estar al servei d’un determinat sector polític. David Madí ha explicat sense pèls a la llengua com el govern de CiU va pretendre substituir el major Trapero per un altre comandament que consideraven procliu a portar els Mossos cap al trencament de la legalitat.
Les persones de diferents ideologies que els anys vuitanta vam participar en la creació del model de policia de Catalunya no ho vam fer perquè la Generalitat disposés d’un Cos de seguretat al servei d’un partit, sinó per tal que el país pogués tenir una policia que donés un bon servei a la ciutadania, actuant també com a policia judicial amb totes les servituds que això comporta: Volíem una policia de debò i que funcionés aplicant mètodes indiscutiblement democràtics.
Avui, el Cos de Mossos d’esquadra no està exempt de cometre errors o practicar actuacions desproporcionades, però intenta exercir les seves tasques des d’una perspectiva professional. No deixa de ser curiós que els mateixos que reclamen, sovint de forma exagerada, més seguretat ciutadana es dediquin a desprestigiar i a posar en qüestió la nostra policia.
