Benvinguts a l’època del «pensament vertical»
Una persona mira a càmera. Darrere seu, una prestatgeria, una paret blanca o una pantalla plena de llibres. A la mà, un micròfon petit. I aleshores comença: «T’explico en un minut per què…».
Després d’aquests punts suspensius hi cap tot. El problema de l’habitatge, el genocidi a Gaza, la dopamina, el colonialisme, Nietzsche, la masculinitat tòxica, l’ansietat laboral o per què aquella persona amb qui vas tenir tres cites probablement tenia un estil d’afecció evitatiu. Seixanta-tres segons. Noranta-quatre. Quasi tres minuts si la qüestió és molt complexa.
La periodista Laura Pitcher descriu aquest fenomen en un article publicat al setembre a la revista cultural britànica Dazed, titulat «Estem vivint una epidèmia d’articles explicatius». Analitza l’auge dels thinkfluencers, creadors de pensament que transformen llibres, investigacions, articles científics i idees geopolítiques complexes en petits vídeos per a TikTok i Instagram. Alguns són rigorosos, imaginatius i estimulants. D’altres han llegit quatre coses, n’han preguntat una cinquena a una intel·ligència artificial i els ha fet el guió. Però, més enllà de distingir els uns dels altres, el més interessant és descobrir com pensar s’ha convertit en un format.
Explicar històries complexes en pocs segons
Ho penso mentre preparem el nostre Setmanari d’Anna Sánchez per a les xarxes de Catalunya Plural. Necessitem explicar històries complexes en pocs segons, trobar una frase que aturi el dit, una imatge que funcioni, una pregunta que desperti curiositat. Com aconseguir que una notícia entri en un vídeo sense deixar-hi fora precisament allò que la fa important? Com convertir el resum en una porta d’entrada i no en una paret?
Com aconseguir que una notícia entri en un vídeo sense deixar-hi fora precisament allò que la fa important? Com convertir el resum en una porta d’entrada i no en una paret?
Seria fàcil repetir la vella cantarella sobre la decadència de la joventut. Que si TikTok ens destrossa el cervell, que si ningú no llegeix, que si ja no sabem concentrar-nos. Els adults portem generacions dient coses semblants dels còmics, la televisió, els videojocs i internet. Però potser ens equivoquem una altra vegada. Sota aquesta epidèmia d’explicacions em sembla que hi ha una idea important: la gent vol entendre d’una altra manera.
Kaitlyn Gilbride, una jove creadora nord-americana que estudiava psicologia, biologia humana i neurociència a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, explica a Dazed que els seus vídeos van començar a tenir èxit quan va convertir allò que aprenia a classe en petites explicacions sobre el cervell humà. «La gent —explica— té fam de coneixement i de continguts amb substància». Ruby Thelot, dissenyador i ciberetnògraf entrevistat en el mateix article, ho resumeix amb una altra frase: «La gent vol pensar»; i, si passa una part important de la seva vida dins del telèfon, també hi buscarà preguntes i respostes.
Nadius socials
Els investigadors del Reuters Institute for the Study of Journalism, de la Universitat d’Oxford, descriuen aquest canvi en l’informe «Understanding Young News Audiences at a Time of Rapid Change», publicat a l’abril. Anomenen «social natives» (nadius socials) els joves de 18 a 24 anys que s’informen cada vegada més a través de xarxes i plataformes audiovisuals. Segons les dades de 2025 recollides a l’estudi, el 51 % d’aquests joves declara prestar més atenció als creadors individuals a les xarxes socials que a qualsevol de les marques periodístiques, que obtenen només un 39 %.
Una guerra, una recepta de cuina, una notícia sobre la crisi de l’habitatge, com s’ha fet un anunci, la dieta de la teva mascota. Tot sembla passar a la pantalla davant dels nostres ulls i amb el mateix moviment de dit. Un gran canvi ha arribat: la notícia ja no és necessàriament un lloc on vas. És una cosa que et trobes.
Però les plataformes mai no són espais innocents. Tenen arquitectura econòmica, interessos polítics i una gramàtica que premia la rapidesa, la freqüència i la retenció. Imaginem una investigadora que porta vint anys estudiant les greus conseqüències actuals del colonialisme europeu a Àfrica. Ha llegit centenars de llibres, ha entrevistat desenes d’investigadors i pensadors i encara conserva molts dubtes. Ara demanem-li que ho expliqui tot en un minut i trenta-sis segons.
«No es pot pensar profundament de pressa»
Shuang Bright, teòrica de la moda i creadora de vídeos sobre història de la moda lèsbica, denuncia aquesta contradicció en l’article de Dazed: «No es pot pensar profundament de pressa». Bright, d’una forma tan directa i clara, explica que la pressió per publicar constantment i les limitacions de durada que percep a Instagram i TikTok li impedeixen desenvolupar molts dels matisos i contextos clau dels temes que investiga.
I, tanmateix, al contrari del que es diu habitualment, el problema no és la brevetat. Simplificar sempre és necessari per pensar bé. Ho fa un bon professor, un gran científic i un periodista. El problema apareix quan la simplificació deixa de ser una porta d’entrada a un univers i es presenta com l’univers sencer.
L’escriptor argentí Jorge Luis Borges ho va explicar molt clarament al seu relat «Funes el memorioso», un conte inclòs al seu llibre Ficciones on el protagonista, Ireneo Funes, recordava absolutament tot, cada detall, cada instant, cada petita diferència de matís. Però aquella memòria monstruosa li dificultava molt pensar bé. El narrador de Borges ho expressa així: «Pensar es olvidar diferencias, es generalizar, abstraer». Una paradoxa magnífica i molt útil per al nostre temps: disposem de quantitats extraordinàries d’informació, però això no significa necessàriament que pensem millor. Pensar no és acumular. És relacionar, seleccionar, imaginar, dubtar i, de vegades, com ens diu Borges, oblidar.
Una paradoxa magnífica i molt útil per al nostre temps: disposem de quantitats extraordinàries d’informació, però això no significa necessàriament que pensem millor
Per exemple, la tradició japonesa de l’haiku ho sap des de fa molts segles. Tres versos breus poden capturar una llum, una estació o un silenci universal. No pretenen explicar el món sencer. El deixen aparèixer com a pensament i coneixement. Faig un intent…
Pantalla encesa.
El món passa amb el dit.
Qui mira a qui?
El narrador guatemalenc Augusto Monterroso també va aconseguir una cosa semblant amb les set paraules del seu microrrelat «El dinosaurio», publicat el 1959: «Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí». Es pot dir molt poc i obrir molt. El problema és fer veure que, dient molt poc, ja ho hem dit tot.
Thinkfluencers i «periolistos»
I aquí convé deixar de mirar exclusivament Instagram o TikTok i dirigir els ulls cap a una indústria molt més antiga. Perquè molt abans dels thinkfluencers, les ràdios i les televisions ja havien fabricat una espècie periodística particularment resistent i que ara s’ha convertit en epidèmia: els «periolistos». Són aquells opinadors professionals que saben de tot, parlen de tot i no semblen necessitar gaire temps per aprendre res. Personatges que confonen tenir un micròfon amb tenir coneixement i una cadira en una tertúlia amb una autoritat intel·lectual.
Ahir explicaven una possible candidatura conjunta d’Ada Colau i Rufián amb els equilibris parlamentaris. Avui pontifiquen sobre els problemes estructurals de la xarxa de Rodalies. Demà impartiran al micròfon una nova lliçó sobre Ceuta i demà passat analitzaran el final de la guerra d’Ucraïna i les intencions perverses de Putin. Tot amb el mateix aplom, la mateixa indignació calculada i una admirable resistència a deixar-se incomodar per algú que realment conegui la qüestió.
Opinions que caduquen abans de la publicitat
Naturalment, un periodista ha de poder parlar de moltes coses. La curiositat i la capacitat de relacionar coneixements són virtuts del nostre ofici. Però una cosa és tenir criteri i una altra tenir opinió sobre absolutament tot. El criteri exigeix temps, lectures, experiència, dubte i capacitat de rectificar. L’opinió industrial audiovisual actual necessita urgència, contundència i una bona frase abans de la pausa publicitària.
La ironia és deliciosa. Molts dels qui denuncien la gran superficialitat dels joves a Instagram o TikTok fa anys que practiquen el mateix pensament de dos minuts, però amb taules més grans, decorats més cars, millor llum i sous probablement més alts.
I aleshores arriba la intel·ligència artificial. Una persona pregunta a una màquina. La màquina resumeix textos escrits per altres persones. La persona resumeix el resum, grava un vídeo i el publica. Algú li comenta: «M’has obert la ment». Potser sí. Però pel camí poden haver desaparegut els autors, les fonts, els dubtes i el procés que va construir aquell pensament i coneixement.
Paraules grans. Pensaments petits
Pitcher observa a Dazed aquesta mateixa paradoxa. Són creadors que utilitzen captures de respostes de xatbots com a prova d’allò que expliquen, mentre les investigacions originals queden invisibles. Hem inventat una màquina extraordinària per transportar informació que, de vegades, esborra les petjades del viatge. Sembla que ja no es tracta de quantes coses podem saber, sinó si encara podem descobrir d’on venen les coses que diem que sabem.
Aquesta pressió també ha entrat a les redaccions periodístiques. Reaccionem abans d’haver acabat de mirar, publiquem abans d’haver entès i convertim les notícies en opinions abans que els fets hagin sedimentat. Hem construït la nostra epidèmia de l’explicació periodística digital: «Cinc claus per entendre…», «Tot el que has de saber…», «T’ho expliquem en dos minuts…». Formats útils, sens dubte, però molt insuficients quan confonem accessibilitat amb superficialitat.
Reaccionem abans d’haver acabat de mirar, publiquem abans d’haver entès i convertim les notícies en opinions abans que els fets hagin sedimentat
Mentrestant, comptem clics, retenció, temps de permanència i engagement. Necessitem dades per entendre les audiències, però hi ha una frontera delicada entre utilitzar-les per millorar els nostres periodismes i començar a mirar el món amb els ulls de l’algoritme. Quan només publiquem allò que sabem que funcionarà, ja no és l’algoritme qui edita. Editem nosaltres per a l’algoritme.
Escoltar abans de parlar
A Catalunya Plural volem entrar a les xarxes i aprendre els seus llenguatges. Però aturar el dit a la pantalla no pot ser l’objectiu final. Un vídeo hauria de portar a un article, una frase a una pregunta i una pregunta a una conversa. No es tracta de saber com competir amb TikTok produint vídeos més ràpids, sinó què podem oferir que les plataformes no saben oferir prou bé. Context, memòria, territori, fonts, contradiccions, veus invisibles, investigacions que necessiten temps. Potser estem perdent una cosa que Laura Pitcher reivindica al final del seu article: «l’art de ser estudiants». Escoltar abans de parlar. Llegir sense publicar. Investigar sense convertir cada descobriment en una marca personal. Aprendre o descobrir alguna cosa i no sentir la necessitat immediata d’explicar-la a tothom.
Agus Panzoni, responsable d’estratègia cultural de la plataforma creativa Death to Stock, explica a l’article de Dazed que observa un renovat interès per activitats intel·lectuals compartides, com els clubs de lectura, les conferències presencials, les biblioteques públiques (encara en vaga a Barcelona) i les trobades literàries. Ho resumeix amb una expressió molt suggeridora: «Buscar coneixement també s’està convertint en una manera de sentir-se part d’alguna cosa».
«No ho sé»
En un món saturat de respostes, el periodisme podria recuperar una frase extraordinàriament poc espectacular, però molt potent… «No ho sé». Encara no ho sabem. Necessito llegir més. Aquesta dada no és suficient. He canviat d’opinió. Potser m’equivoco. No genera gaire engagement, però representa una forma d’honestedat intel·lectual cada vegada més necessària al món on vivim.
No crec que el problema siguin TikTok, Instagram o els micròfons minúsculs i les llums led circulars. Tampoc una generació de joves que intenta entendre el món amb les eines que té més a l’abast. El problema comença quan confonem tenir una opinió amb tenir coneixement i parlar molt amb pensar bé.
Potser la batalla informativa i, per tant, política dels pròxims anys ja no serà entre llibres i pantalles, ni tampoc entre periodistes i creadors de continguts, ni tan sols entre humans i intel·ligències artificials. Serà entre el temps de la indústria de l’opinió i el temps del pensament.
Un ens exigeix continuar. La següent notícia. La següent tertúlia. La següent opinió. La següent resposta. L’altre ens demana una cosa molt més difícil de fer. Aturar-nos, mirar un altre cop, escoltar els altres, dubtar més i millor de les nostres certeses. I acceptar que, de vegades, després de tres minuts pensant sobre una cosa, la resposta més intel·ligent continua sent… «No ho sé».
Referències
Laura Pitcher. «We’re living through an explainer epidemic». Dazed, 10 de setembre de 2026: https://www.dazeddigital.com/life-culture/article/70929/1/thoughtfluencers-hot-takes-tiny-mics-explainer-epidemic-instagram-tiktok
Reuters Institute for the Study of Journalism, Universitat d’Oxford. Understanding Young News Audiences at a Time of Rapid Change, 9 d’abril de 2026. Informe sobre els hàbits informatius dels joves de 18 a 24 anys, basat en investigacions i dades recollides fins al 2025. https://reutersinstitute.politics.ox.ac.uk/understanding-young-news-audiences-time-rapid-change
Jorge Luis Borges. «Funes el memorioso», dins de Ficciones (1944). Conte literari del qual procedeix la reflexió del narrador sobre memòria i pensament.
Augusto Monterroso. «El dinosaurio», dins d’Obras completas (y otros cuentos) (1959). Microrrelat de set paraules.
