Des de temps immemorials existeixen veus que ens insten a no barrejar esport amb política cada vegada que es vol parlar d’un certamen esportiu. Si bé aquesta estricta separació obeeix sempre a un exercici de ficció en el qual s’obvien multitud de variables per fer com si la competició esportiva discorregués lliurement i al marge de tot, els concedeixo que en determinats casos podem fer els bojos i, en favor del gaudi, es pot fer l’esforç d’obviar la dimensió política de l’esport. Tanmateix, en altres ocasions això es torna pràcticament impossible, sota risc de frivolitat o ignorància. Davant del Mundial de 2026 ens trobem clarament davant d’aquesta segona situació.
Per posar-nos en situació, Omar Artan és un àrbitre somali valorat com el millor del futbol africà durant l’any 2025. En aquest sentit, estava convocat a participar en la Copa Mundial de la FIFA 2026, però finalment no ho farà perquè, malgrat tenir tota la documentació en regla, se li ha negat l’accés als EUA després de més d’11 hores d’interrogatori en un aeroport nord-americà. La raó? El mateix Omar Artan esgrimeix que no se li deixa entrar perquè l’administració política dels EUA sosté un conflicte diplomàtic amb Somàlia. Si a penes tinguéssim només aquesta informació, potser no podríem parlar d’arbitrarietat, ni tampoc de xenofòbia o racisme. No obstant això, pel fet que la verborrea de Trump el porta a donar detalls en públic de tota mena d’assumptes… Tenim fins i tot declaracions seves en les quals menysprea Somàlia i directament qualifica “d’escombraries” els somalis que emigren als EUA.
Així i tot, es podria argumentar que la situació d’Omar Artan és un cas particular i que, potser, les tensions amb Somàlia també són excepcionals i no s’apliquen, o no de la mateixa manera, a la resta de països del món. El problema d’aquesta rèplica és que no té en compte que l’entrada als EUA no sols s’ha complicat molt per als somalis, sinó que, en una escala diferent, s’està plantejant un accés rígid a través del control exhaustiu de les xarxes socials dels individus que volen visitar el país de les barres i les estrelles.
En aquest clima polític, amb el genocidi a Gaza gairebé oblidat, però persistint; les agressions al Líban per part d’un Israel que no respecta ni les treves que Trump els marca; el conflicte amb l’Iran irresolt… Sí, en aquesta situació se celebra el Mundial de futbol d’aquest any 2026. No es tracta de problemes puntuals o menors.
Per tant, no estem parlant únicament dels habituals (encara que aberrants) “maquillatges” de la pobresa que es produeixen abans d’infinitat d’esdeveniments esportius i que clarament interpel·len la dimensió política de l’esport… Per cert, també s’estan donant en alguns punts de Mèxic per a aquest Mundial de 2026, per desgràcia.
I en aquest punt algú em podria plantejar si al final no seria fins i tot pitjor cancel·lar-lo o ignorar-lo (boicotejar-lo), si això no significaria renunciar a un entreteniment que “no fa mal a ningú” i que, ben al contrari, ens pot ajudar a distreure’ns d’aquest cúmul de problemàtiques que tampoc es resoldran si el Mundial no se celebra. I sí, haig de concedir també que el fet que el Mundial se celebri o no se celebri no canviarà tota la situació anteriorment descrita. Tampoc es tracta de flagel·lar-nos i amargar-nos infinitament i indefinidament perquè hi ha qui gaudirà veient els partits i, tal vegada, fent costat a la selecció que consideri.
Però el que aquí s’escriu no és una mena d’al·legat per la cancel·lació del Mundial, ni de bon tros. Més aviat, es tracta de poder albirar el clima estrany i incòmode que gira al voltant d’aquest i com aquells mateixos que ens conviden a separar política i esport des de la mateixa organització de la FIFA són precisament els que concedeixen seus mundialistes obeint criteris no estrictament esportius (presumptament). I els que des de la casta política ens conviden a gaudir de l’esport sense donar-hi més voltes busquen alimentar l’interès per qualsevol esdeveniment esportiu per rentar la seva pròpia imatge, per promocionar-se i, potser, per veure si es pot fer algun bonic negoci pel mig.
Potser allò de pa i circ és una fórmula una miqueta sobreexplotada però… Fins a quin punt ens n’hem separat? La resposta potser ens incomoda una mica: sí, ens n’hem separat perquè l’esport ja no és només un entreteniment per distreure les masses; és, sobretot, una oportunitat per endolcir les ments de molts i engrandir les butxaques… d’uns pocs.
