Hi ha persones que s’alcen al matí sense ser pobres i se’n van a dormir sent-ho. Entremig no han perdut la feina, no els han abaixat el sou, no han tingut cap emergència familiar ni ha passat cap catàstrofe econòmica. Simplement han pagat el lloguer.
La frase pot semblar una provocació periodística, però no ho és. Un estudi publicat aquest setembre per la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (Fedea) permet convertir-la en una pregunta concreta: què passa si deixem de mesurar la pobresa només pels diners que entren a casa i mirem també els que en surten necessàriament per poder continuar vivint-hi? Passa que apareixen gairebé dos milions de persones.
L’estudi El Coste de la Vivienda y la Pobreza Oculta en España: 2014-2025, dels economistes José Ignacio Conde-Ruiz i Álvaro Pinto, analitza les microdades de l’Enquesta de Condicions de Vida incorporant-hi el cost de l’habitatge. El punt de partida conté una paradoxa. Durant l’última dècada han millorat a Espanya diversos indicadors monetaris de benestar i s’ha reduït la taxa de pobresa, però alhora ha crescut la població que viu de lloguer a preu de mercat: del 12,1% el 2014 al 17,4% el 20251
L’estudi El Coste de la Vivienda y la Pobreza Oculta en España: 2014-2025, dels economistes José Ignacio Conde-Ruiz i Álvaro Pinto, analitza les microdades de l’Enquesta de Condicions de Vida incorporant-hi el cost de l’habitatge.
L’estudi no diu, per tant, que la pobresa hagi augmentat durant aquest període. El que modifica és una altra cosa: qui veiem quan diem pobre. El 2025, la taxa convencional de risc de pobresa se situava a Espanya en el 19,5%. Quan els investigadors descompten de la renda els costos d’accés a l’habitatge, puja fins al 23,5%. En aquesta diferència apareixen 1,95 milions de persones que no són classificades com a pobres abans de pagar l’habitatge però sí després de fer-ho. Els autors les anomenen «pobres ocults»1.
Gairebé dos milions de persones amagades no necessàriament de la societat, sinó de la manera com la mesurem. I això és potser el més interessant de l’estudi. Les estadístiques no menteixen, però tampoc ho expliquen tot. Depenen de què decidim comptar i de quines variables posem al centre. L’INE ens diu, per exemple, que la taxa AROPE va baixar lleugerament a Espanya el 2025, del 25,8% al 25,7%, i que l’ingrés mitjà per persona va augmentar un 5,5%, fins als 15.620 euros anuals2.
Tot això pot ser cert. I també ho és que després de la nòmina arriba la vida: el lloguer, l’electricitat, l’aigua, el menjar, el transport, els fills. Arriba aquella rentadora que decideix morir el pitjor mes possible, les ulleres del nen que s’han trencat o el dentista que tornarà a esperar. Cinquanta euros imprevistos que per a una llar són una molèstia i per a una altra poden desmuntar el pressupost mensual.
És en aquesta distància entre la macroeconomia i la nevera on apareix una altra manera de pensar la desigualtat. Imaginem dues persones que cobren exactament el mateix. Una viu en un pis de propietat que ja ha acabat de pagar; l’altra paga cada mes un lloguer de mercat. Si només mirem els ingressos, podem situar-les al mateix lloc de l’escala social, però no viuen en la mateixa economia. Una té una casa. L’altra ha de tornar a comprar cada trenta dies el dret de continuar tenint-ne una.
Aquesta diferència és patrimoni, però també estabilitat, capacitat d’estalviar i possibilitat d’assumir riscos. El mateix estudi calcula que, quan s’incorpora l’avantatge residencial de disposar d’un habitatge sense pagar un lloguer equivalent de mercat, uns 3,38 milions de persones que apareixen com a pobres segons la renda monetària deixen de situar-se sota el llindar. L’efecte es concentra especialment entre propietaris de més edat sense hipoteca1. No significa que tinguin més diners al compte corrent, sinó una cosa més elemental: necessiten menys diners per assegurar una condició bàsica de la seva existència.
Potser durant massa temps hem explicat la desigualtat mirant sobretot la nòmina i massa poc les claus: qui té una casa, qui encara la paga, qui l’ha heretada, qui depèn completament del mercat. Qui pot marxar i qui pot quedar-se.
Quan pagar deixa de ser possible
Hi ha un punt en què aquesta discussió deixa de ser estadística. Durant el primer semestre de 2025 es van practicar a Catalunya 3.979 llançaments judicials. En 2.995 casos procedien de procediments derivats de la Llei d’Arrendaments Urbans4,5.
Convé ser precisos. Un llançament és una categoria judicial i les estadístiques no expliquen la biografia que hi ha darrere de cada procediment. No podem convertir automàticament 3.979 llançaments en 3.979 històries idèntiques de famílies vulnerables. Però la precisió tampoc fa desaparèixer la xifra: 3.979 llançaments judicials en sis mesos.
Entre dedicar massa renda al lloguer i perdre la casa hi ha moltes situacions i no existeix una seqüència única. Pot desaparèixer l’estalvi, es poden començar a ajornar despeses, pot arribar un retard, un deute, una demanda i, en alguns casos, un llançament. El cost de l’habitatge no afecta només el nivell de vida: pot acabar afectant la possibilitat mateixa de conservar el lloc on aquesta vida passa.
El Raval es mou
Al Raval de Barcelona aquesta discussió agafa una altra textura. No perquè el barri pugui reduir-se a una metàfora de la crisi de l’habitatge. Precisament el contrari: és massa divers i complex per convertir-lo, una vegada més, en decorat d’una història escrita abans d’arribar-hi.
Durant el 2025 es van registrar 89.079 canvis de domicili dins de Barcelona. El Raval, juntament amb la Vila de Gràcia i la Nova Esquerra de l’Eixample, va ser un dels barris amb més moviments residencials. L’informe municipal situa la disponibilitat de l’habitatge, els preus i el marc jurídic entre els factors que condicionen les decisions de canvi de domicili6. La dada ens diu que el barri es mou, però no ens diu per què es mou cadascú. El padró registra el moviment; no registra la renúncia.
I aquí apareix una pregunta important sobre Barcelona: quanta gent marxa perquè vol marxar i quanta marxa perquè no pot quedar-se? Canviar de casa no és sempre escollir una altra casa. Habitar un barri tampoc és simplement ocupar uns metres quadrats. És tenir l’escola a prop, conèixer el trajecte fins al CAP, reconèixer cares, acumular records en una plaça, construir relacions que no apareixen en cap contracte. Quan algú ha de marxar d’un barri pot perdre alguna cosa més que una adreça: proximitat, temps, xarxa, arrelament. Vida quotidiana.
I aquí apareix una pregunta important sobre Barcelona: quanta gent marxa perquè vol marxar i quanta marxa perquè no pot quedar-se?
Pràcticament la meitat
Entre les persones que viuen en un lloguer a preu de mercat, la taxa convencional de pobresa era del 32,8% el 2025. Després de descomptar el lloguer efectivament pagat, pujava al 49,9%1. Pràcticament la meitat. No cal posar-hi cap adjectiu; la xifra ja fa prou feina.
Perquè l’habitatge no modifica només els comptes d’una família. Modifica les biografies. Decideix quan pots marxar de casa dels pares, si pots viure sol, tenir fills, separar-te, continuar al barri on has crescut o acceptar una feina que t’interessa encara que pagui menys.
El 2025, el 44,3% de les persones d’entre 26 i 34 anys vivia encara amb algun dels seus progenitors. Entre aquests joves, el 34,6% assenyalava que no podia permetre’s llogar un habitatge i un altre 12,7% que no podia permetre’s comprar-lo3. Potser hauríem de vigilar, per tant, amb algunes paraules. Parlem d’«emancipació tardana» com si fos un problema de maduresa generacional, però hi ha emancipacions que no s’ajornen: es compren. I n’hi ha que cada vegada costen més.
La mateixa Enquesta de Condicions de Vida mostra que el 7,6% de les persones de 16 anys o més havia buscat habitatge sense arribar a canviar de residència. Entre elles, el 67,2% assenyalava el preu excessiu com el principal obstacle3. Buscar, mirar portals, fer números, tornar-los a fer i quedar-se on eres. El mercat immobiliari no distribueix només metres quadrats. Distribueix possibilitats.
La vida no funciona amb llindars
La pobresa no és un interruptor que s’encén quan travesses un llindar estadístic. Hi ha qui arriba al dia 30 amb vint euros i qui arriba al dia 20 amb el compte buit. Hi ha qui ajorna les vacances i qui ajorna el dentista. Hi ha qui té por que es trenqui la rentadora i qui sap que, si es trenca, alguna altra cosa quedarà sense pagar.
Les estadístiques necessiten fronteres. La vida funciona amb gradients.
Quan s’incorporen els costos residencials, no només apareixen persones que abans quedaven fora del llindar. Fedea constata també un efecte sobre la profunditat i la severitat de la pobresa: l’habitatge no només pot fer que algú travessi la línia, sinó empitjorar la situació de qui ja era a sota1.
I aquí mesurar deixa de ser una qüestió purament tècnica. Mesurar és decidir què importa. Allò que mesurem determina una part del que veiem, i allò que veiem condiciona les polítiques que considerem necessàries. Dues persones amb la mateixa nòmina poden tenir vides econòmiques radicalment diferents. Només cal preguntar qui té les claus.
El preu de quedar-se
A Catalunya, la taxa convencional de risc de pobresa era el 2025 del 14,3%, mentre que la taxa AROPE se situava en el 21,3%2. Són indicadors diferents de la mesura ajustada pels costos residencials de Fedea i no s’han de barrejar. Precisament per això cal preguntar-nos: què queda fora de la fotografia quan mesurem els ingressos però no el preu necessari per continuar vivint aquí?
Parlar de l’habitatge només en termes de preus és quedar-se a mig camí. El preu de l’habitatge és també el preu de la llibertat que queda després de pagar-lo: l’estalvi que no existeix, la feina que no pots deixar, la criatura que no saps si pots tenir, l’habitació que falta, la separació que econòmicament no pots afrontar, el projecte personal que haurà d’esperar o el vertigen davant d’una despesa inesperada.
Quan una ciutat deixa de ser assequible per a una part de la gent que hi treballa, hi estudia, hi cria els fills, la neteja, la cuida o simplement hi ha construït la seva vida, ja no tenim només un problema immobiliari. Tenim una pregunta sobre quina ciutat i quina vida estem construint, i sobre qui podrà continuar vivint-hi.
Durant dècades hem preguntat a les persones quant guanyaven per intentar saber com vivien. La pregunta continua sent necessària, però ara sabem que en falta una altra: quant et queda? Quant et queda després de pagar el lloguer, la hipoteca, la llum, l’aigua, el transport? Quant et queda després de pagar el preu d’un espai des d’on dormir, estimar, criar, estudiar, treballar o simplement tancar una porta al final del dia i poder dir: he arribat a casa?
Perquè la pobresa no sempre entra per la porta en forma d’atur, exclusió o misèria visible. De vegades arriba puntualment cada dia 1. Té domiciliació bancària. I es diu lloguer.
Podem ajornar unes vacances, no comprar un cotxe, sopar menys vegades fora, comprar pollastre i no vedella, prescindir de l’alvocat, anar menys al teatre i conservar el mateix telèfon cinc anys. El que no podem ajornar és habitar.
I aquí l’habitatge deixa de tocar només els diners. Toca el temps, l’autonomia, la possibilitat de marxar i també la possibilitat de quedar-se. Potser per això la pregunta ja no hauria de ser només quant costa l’habitatge, sinó quanta vida ens queda després de pagar-lo?
Una societat en què tenir un lloc al món comença a significar no poder pagar la resta del món té alguna cosa més profunda que un problema d’habitatge. Té un problema amb el sistema i amb la vida que està fent possible.
Fonts i referències
[1] FEDEA — José Ignacio Conde-Ruiz i Álvaro Pinto. El Coste de la Vivienda y la Pobreza Oculta en España: 2014-2025. Fundación de Estudios de Economía Aplicada, setembre de 2026. Estudi elaborat a partir de les microdades de l’Enquesta de Condicions de Vida 2014-2025.
[2] Instituto Nacional de Estadística (INE). Encuesta de Condiciones de Vida (ECV). Año 2025. Resultados definitivos. Dades sobre risc de pobresa, taxa AROPE, renda mitjana i resultats territorials de Catalunya.
[3] Instituto Nacional de Estadística (INE). Encuesta de Condiciones de Vida 2025. Módulo sobre vivienda. Dades sobre convivència amb els progenitors, emancipació i recerca d’habitatge.
[4] Consejo General del Poder Judicial (CGPJ). Efecto de la crisis en los órganos judiciales. Primer trimestre de 2025. Dades sobre llançaments judicials a Catalunya.
[5] Consejo General del Poder Judicial (CGPJ). Efecto de la crisis en los órganos judiciales. Segundo trimestre de 2025. Dades sobre llançaments judicials a Catalunya.
[6] Ajuntament de Barcelona — Oficina Municipal de Dades. La població de Barcelona. Moviments de població 2025. Dades sobre canvis de domicili a Barcelona i moviments residencials per barris.
