Bona part de la plaça va exhibir pancartes amb lemes com ara “No al racisme”, “Patum antifeixista” o “Berga lliure de racisme i odi”, i l’escridassada va durar fins que va començar a sonar Els Segadors. Una imatge que va valer per mil articles, perquè va desmuntar en quinze minuts el que Aliança Catalana havia trigat anys a construir.
I és que el relat d’Orriols comença a fer figa. No el relat polític —que encara té múscul electoral, i les enquestes ho demostren—, sinó el relat sentimental, el de la identitat com a refugi càlid, el de l’amor pel folklore com a expressió genuïna d’un poble que es defensa. Aquest relat necessitava un escenari festiu, popular, comunitari. I Berga, que precisament és tot això —Patrimoni de la Humanitat, festa de poble, ritual compartit—, li va girar l’esquena. La Patum no és un plató de televisió on Orriols pot controlar el guió. És un cos col·lectiu amb memòria pròpia, i aquest cos va decidir que no la volia.
Perquè el folklore, en boca d’Orriols, mai ha estat el que sembla. És l’embolcall. La façana darrere la qual s’hi cola tot allò que de debò defineix el seu projecte: la fòbia a l’immigrant pobre —vinculant la situació de les aules amb l’impacte migratori —, la fòbia a l’islam, i sobretot, sobretot, un programa econòmic que qualsevol neoliberal de manual signaria sense llegir la lletra petita. Orriols defensa la baixada d’impostos, l’eliminació de l’impost de successions i es declara contrària a les polítiques mediambientals europees. Catalunya per als catalans, sí, però sobretot Catalunya sense Hisenda per als qui ja en tenen prou.
Perquè si Orriols fos l’adalil contra el sistema que pretén ser, no seria acollida amb calidesa davant de 250 empresaris a la Costa Brava, en una trobada organitzada per Emili Cuatrecasas, qui va explicar sense embuts que l’interès naixia perquè Orriols “és la novetat política” i perquè “parla amb contundència però sense insultar”. Sense insultar a qui, es podria preguntar algú. Perquè als manters, als menes, als musulmans, als pobres, sí que els insulta, i molt. Però als advocats d’elit, amb tota la cortesia del món.
Orriols no hauria arribat mai on és si hagués començat dient-los això directament. “Voto per abaixar-vos els impostos a vostès, els rics” no mobilitza ningú a Ripoll. Calia l’embolcall identitari, calia la bandera, calia el folklore, calia presentar-se com l’alcaldessa que estima Catalunya de debò, la que parla clar, la que no té por de dir les coses pel seu nom. I sota aquesta capa, hi cabia tot el programa: abaixar impostos als rics i posar les fronteres als pobres. Genial.
Per això Berga marca un abans i un després. Perquè a Berga, el poble —el poble real, no el poble retòric d’Orriols— va veure que aquesta dona ve a vendre’s com una alliberadora popular mentre fa cap de setmana amb els Cuatrecasas i companyia. I ho va xiular. “Boti, boti, boti, feixista qui no voti”, van cantar. I ella, és clar, va sortir a denunciar insults i “lextrema esquerra feminista”, perquè la víctima sempre ha de ser ella, mai els qui pateixen les seves polítiques.
I mentrestant, fixeu-vos: cada vegada parla menys d’independència. El relat sobiranista, que li va servir per construir-se com a alternativa de país, ara li fa nosa. Perquè la independència no interessa als seus nous amics de la Costa Brava, ni als seus admiradors de l’extrema dreta espanyola, que la celebren —vegeu les reaccions favorables que rep des de Madrid— precisament perquè en ella veuen, més que una catalanista, una aliada en la croada contra la immigració i contra l’estat del benestar. La independència era el vehicle. Ara que el cotxe ja l’han comprat altres, potser ja no cal continuar conduint-lo.
