Els carrers que envolten l’Arc de Triomf, el Triangle Friki de Barcelona, han deixat de ser només un conjunt de botigues, per convertir-se en alguna cosa més difícil d’anomenar: un espai on l’afició, sotmesa a les lògiques del mercat, revela com han canviat les formes contemporànies de consum cultural. Cartes que cotitzen com actius financers, objectes de la infància reconvertits en mercaderia o figures que travessen mig món per acabar en un aparador barceloní.
Res d’això és casual. Respon a transformacions més àmplies —la financerització de l’oci, la mercantilització de la memòria o la globalització del desig cultural— que aquí es fan visibles a escala de carrer. Passejar pel Triangle Friki permet entendre moltes de les tendències per les quals travessa la cultura popular contemporània.
L’afició que cotitza
A Kaburi, botiga especialitzada en jocs de taula i col·leccionisme, la Regina observa cada dia una mutació que il·lustra bé aquest procés: «Hi ha gent que compra per jugar, però també hi ha qui compra pensant a revendre». La frase, dita de passada, condensa un canvi estructural. Durant anys, el mercat de cartes col·leccionables, com les de Pokémon o les Magic: The Gathering, es va organitzar al voltant del joc: tornejos, lligues o comunitats que competien entre si. El valor d’un objecte derivava del seu ús. Avui conviu amb una lògica diferent, la de l’actiu financer, on el preu es desprèn de l’escassetat, l’expectativa i l’estat de conservació més que de la funció lúdica.
Aquesta financerització de l’oci no és exclusiva del col·leccionisme de cartes, però hi troba una expressió particularment nítida. Una mateixa peça pot passar de 150 a 600 euros només per una diferència en el centrat de la impressió o l’estat de les vores, detalls que empreses de graduació certifiquen amb una precisió gairebé de notari. El mercat, doncs, no es limita a fixar preus, sinó que produeix un sistema de qualificació que converteix objectes fabricats en una sèrie en peces úniques, dotades d’una raresa artificial però efectiva des del punt de vista econòmic.
L’acceleració digital reforça aquesta dinàmica. Un vídeo obrint sobres o un directe amb milers d’espectadors poden alterar el valor d’una col·lecció en poques hores. La distinció clàssica entre jugador i inversor, entre aficionat i especulador, es dissol. I amb ella, alguns jugadors denuncien un efecte col·lateral: cada vegada és més difícil completar una col·lecció quan una part creixent dels compradors ni tan sols participa en el joc que dona sentit original a l’objecte.
La memòria convertida en mercaderia
Si a Kaburi el mercat es projecta cap al futur —què valdrà, què es revalorarà—, a CeX s’opera amb una temporalitat inversa. En Miguel, treballador de la cadena de compravenda d’oci i tecnologia de segona mà, descriu clients que entren a la botiga amb la idea de retrobar alguna cosa que havien tingut de petits: videojocs de consoles antigues, primeres edicions de manga, figures descatalogades. El que compren no és estrictament un objecte, sinó un fragment de la mateixa biografia.
Aquest consum nostàlgic funciona com una forma de reconstrucció identitària. Recuperar un objecte és, en certa manera, recuperar una etapa vital. Però convé no llegir-lo com un simple gest sentimental, sinó com un fenomen amb condicions materials molt precises. La generació que va créixer amb Pokémon, Bola de Drac o Naruto disposa avui d’una cosa que no tenia de petita: una targeta de crèdit. Aquesta coincidència, memòria compartida i poder de compra és exactament el que la indústria cultural ha après a explotar amb sistematicitat, reeditant videojocs clàssics, ressuscitant franquícies i omplint aparadors de productes retro. El passat deixa de ser només un record per convertir-se en un recurs econòmic renovable, mentre la nostàlgia esdevé un dels motors més rendibles —i més ben calculats— de la cultura contemporània.
La geografia desigual del desig
Peluixos, clauers, gashapons, edicions limitades… Molts dels productes que omplen les prestatgeries del Triangle Friki travessen mig món abans d’arribar-hi, i cada quilòmetre queda inscrit en el preu final. Un mateix objecte que al Japó es ven a un preu raonable, arriba a Barcelona notablement encarit, un cop s’hi suma la importació, el transport, la distribució i l’escassetat pròpia del producte fora del seu mercat d’origen.
Aquest fenomen no és merament logístic, sinó que és una manifestació concreta de com la globalització, lluny d’eliminar les distàncies, en genera de noves. Un producte quotidià al seu context d’origen es transforma, en desplaçar-se, en objecte d’escassetat i de desig, i amb ell es redibuixen també les desigualtats d’accés al consum. Alguns aficionats hi responen aprofitant un viatge al Japó per omplir la maleta, d’altres recorren a plataformes de segona mà o a la importació directa. En tots els casos, el mapa del consum cultural es dibuixa avui a escala planetària, i el Triangle Friki n’és només un dels seus nodes visibles.
Triar més, comprar menys
Aquesta expansió del mercat conviu, paradoxalment, amb un ajust dels hàbits de consum. La Raquel, l’Andrea, en Pau i la Núria ho expliquen sense embuts: la passió continua intacta, però compren menys que fa uns anys. «Abans sorties amb tres o quatre volums de manga o alguna figura. Ara t’ho penses molt més», coincideixen.
Pensar-s’ho dues vegades abans de comprar no és un símptoma de menys passió, sinó d’un context en què mantenir l’afició és cada vegada més car. La inflació i l’encariment dels productes obliguen a jerarquitzar desitjos que abans es podien satisfer amb relativa immediatesa. El que era una compra impulsiva es converteix en una decisió meditada, gairebé estratègica.
En certa manera, han desenvolupat una manera més selectiva de consumir: no compren menys per falta d’interès, sinó perquè han de prioritzar en què es gasten els diners. La passió, doncs, no es mesura només per la quantitat consumida, sinó per la precisió amb què es negocia entre el desig i els límits materials.
Un ecosistema que no deixa de créixer
Malgrat aquestes tensions, el Triangle Friki no s’atura. Les editorials, que durant anys van centrar el seu negoci en la venda de còmics i manga, han trobat en el marxandatge i el col·leccionisme un nou filó. Norma Còmics n’és un exemple visible: amplia progressivament els seus espais, mentre el manga viu un dels seus millors moments comercials.
Alhora, proliferen botigues dedicades exclusivament a figures i objectes decoratius de preus molt elevats, i el ventall de públics es diversifica —jugadors, col·leccionistes, lectors ocasionals, compradors nostàlgics— sota una mateixa etiqueta, friki, que cada cop conté pràctiques més heterogènies.
Aquesta expansió no és només comercial, és també simbòlica. Allò que durant dècades es va percebre com una afició marginal s’ha normalitzat fins al punt de generar un districte comercial propi al centre de Barcelona. El que emergeix entre els carrers de l’Arc de Triomf no és només un mercat de productes culturals, sinó un ecosistema on conviuen, de vegades, en tensió, maneres molt diferents d’entendre una mateixa passió: es juga, es col·lecciona, es recorda i, cada cop més, s’inverteix. I és precisament en aquesta convivència de lògiques —lúdica, afectiva, especulativa— on el Triangle Friki continua trobant, i redefinint, el seu sentit.
