Són artesans del simulacre, aquesta sobrerepresentació que aspira a una duplicació del real. D’aquesta manera sembla que ens mostrin la realitat de la manera més clara, més pura, sense distorsió. Voluntàriament distanciats de qualsevol llenguatge academicista —per apropar-se “al poble”—, ells i elles diuen el que “tothom pensa, però ningú no s’atreveix a dir”.
Però el que dona força a aquesta “aclaparadora sinceritat” són les imatges amb què acompanyen el seu discurs: el rostre malhumorat del cap del MAGA o les majúscules dels seus tuits, que no deixen dubtes sobre la seva voluntat d’intimidar l’altre; la motoserra de Milei, a punt per retallar tot el que se li posi al davant; el desvergonyiment agressiu d’Ayuso, que ja anuncia les seves habilitats dialèctiques; o el posat gestual amenaçador d’Abascal, disposat a ficar a la presó el mateix president del Govern.
El filòsof Jean Baudrillard ja ens advertia en la seva obra Cultura i simulacre que la realitat només es mostra en la postmodernitat sota la forma de la hiperrealitat, a partir d’“una suplantació del real pels signes del real”. Una imatge val més que mil paraules buides, com a l’edat mitjana, quan enmig de l’analfabetisme general la fe es dibuixava en llenços i estàtues. Avui, la imatge és la veritat que compta, fins i tot quan està manipulada per la IA, com fa l’app Seedance, una plataforma d’intel·ligència artificial generativa de vídeos hiperrealistes com el de la baralla entre Brad Pitt i Tom Cruise.
El simulacre és “fer veure” que la realitat és sempre visible tal com els seus creadors ens la pinten. És tan evident que ningú no s’ha de preguntar res. Quan se’ns ofereixen imatges de vaixells, suposadament dedicats al narcotràfic, enfonsats per drons, o assassinats de ciutadans per l’ICE disfressats de legítima defensa, això no admet preguntes. És la hiperrealitat retransmesa en temps real. Igual que quan Vito Quiles o Alvise protagonitzen actes públics, no autoritzats, per fer visible la “repressió” del sistema.
Aquesta cultura del simulacre es mou com peix a l’aigua a les xarxes socials, on la manipulació té pocs límits i molta impunitat. Allà també són enginyers del caos (Da Empoli). La imatge, amb el seu fulgor hiperaccentuat, oculta el trampantoig fascinant-nos amb el seu soroll. Lacan va assenyalar, a propòsit del quadre de Holbein Els ambaixadors, com sota la vanitat dels seus vestits i objectes que atreuen la nostra atenció hi havia la mort —en forma de calavera— en una discreta anamorfosi (deformació difícil d’apreciar). Sota els likes i els tuits hi ha la llot i els rius d’odis, ocults per aquesta hiperrealitat.
El simulacre també arriba a altres àmbits fora de la política. Tenim el cas recent de l’esquiador Sturla Holm Lægreid que, després de guanyar la medalla de bronze als Jocs Olímpics, va fer una declaració pública exculpatòria de la seva infidelitat. No hi van faltar les llàgrimes per donar més versemblança a l’escena. A l’estil dels reality shows, el tirador noruec —sense demanar consentiment a ningú— va voler mostrar a cel obert que la seva disculpa era veritablement real. Les paraules eren secundàries; el que comptava era la seva mise en scène retransmesa globalment, sense importar-li que això minvés el protagonisme del guanyador de la prova i ocultés les conseqüències del seu acte.
Imaginaritzar el real és l’estratègia del simulacre: esborrar els interrogants i imposar la seva “veritat”. Res a veure amb la fórmula que Lacan proposava per manejar-se amb el real (entès com a dificultat i impossibilitat), que no era altra que saber fer amb el semblant per vincular-se amb l’altre. El real no és totalment visible —ningú no diu sempre i a tot arreu el que pensa; convé un cert dissimul per facilitar la convivència— perquè conté alguna cosa opaca que requereix un ben dir. Els poetes sí que són mestres a vorejar amb les seves metàfores aquest impossible de dir, sense caure en el simulacre.
