Durant dècades, el feixisme ha funcionat com una categoria aparentment estable. Un nom propi del segle XX, associat a una iconografia molt concreta: Hitler, Mussolini, els uniformes, la violència espectacular, el monstre històric fàcilment recognoscible. Aquesta imatge ha estat útil per identificar les formes extremes del passat, però també ha contribuït a fixar el feixisme en una mena de passat tancat, excepcional, gairebé irrepetible.
El problema d’aquesta fixació és que converteix el feixisme en una anomalia i, en fer-ho, dificulta reconèixer les seves formes contemporànies. Si el feixisme només pot aparèixer com a monstre, tot allò que no s’hi assembla queda fora de focus. I, tanmateix, bona part de les dinàmiques que el van fer possible continuen operant en societats que es defineixen a si mateixes com a democràtiques.
En el seu darrer llibre, El nostre feixisme (Càpsula, 2026), Jordi Mir proposa desplaçar aquesta mirada. El seu plantejament és més incòmode: el feixisme no és només un règim històric, sinó una lògica de superioritat —el supremacisme— que pot adoptar formes diverses i infiltrar-se en pràctiques quotidianes, discursos polítics i estructures institucionals. La conversa parteix d’aquí, però ràpidament s’obre cap a una qüestió més àmplia: què defineix realment el feixisme i quines condicions permeten que reaparegui.
Podem entendre el supremacisme com el tret estructural que defineix el feixisme, més enllà de les seves diferents formes històriques i dels seus contextos d’emergència?
Jo crec que sí. Diria que la constant és el supremacisme i després hi ha concrecions del supremacisme. Hi ha un moment històric en què aquests col·lectius autodefinits com a feixistes mostren diferents característiques i una d’essencial és el supremacisme. Si no es consideressin superiors, no haurien desenvolupat aquest tipus de polítiques de dominació.
Aquest sentir-se superiors, demostrar la seva superioritat i aplicar-la sobre aquells que no poden formar part d’aquest nosaltres és una concreció del supremacisme i, històricament, del feixisme. Des del nostre present podem identificar pràctiques supremacistes com a pràctiques també feixistes.
Si identifiquem el feixisme amb la figura del “monstre”, què deixem de veure? Fins a quin punt aquesta imatge ens impedeix detectar formes quotidianes, banalitzades o institucionalitzades de supremacisme?
Jo crec que la idea del monstre… molta gent identifica Hitler com un monstre. Hem crescut entenent que el feixisme s’assembla a Hitler cridant, a les càmeres de gas. Aquesta construcció de l’imaginari del feixisme, molt present en la cultura popular, ens porta a associar-lo sobretot amb aquesta figura extrema.
La qüestió és si el feixisme només el veurem quan té forma de monstre o si hi ha altres pràctiques feixistes que no tenen a veure amb això. Algunes pràctiques supremacistes estan tan incorporades en la nostra societat que no són vistes com una monstruositat fins que en prenem consciència.
El patriarcat n’és un bon exemple. Per a molta gent, ahir i encara avui, no és vist com un supremacisme. No imagines que el teu avi era un monstre, però potser algunes de les seves pràctiques ho eren des d’una lògica de superioritat. I això ens obliga a desplaçar la mirada: potser el problema no és només identificar el monstre, sinó reconèixer allò que s’ha naturalitzat.
Això ens ha de fer pensar que la figura del monstre no és el que ens alertarà del feixisme. Evidentment, pot ser una evidència, però després hi ha pràctiques molt més quotidianes que tenen a veure amb les relacions socials i que poden estar carregades d’aquesta mateixa lògica de superioritat.
Quan el feixisme emergeix en contextos de crisi, què és el que fa que el malestar social s’articuli en clau emancipadora o en clau reaccionària? Quines condicions fan possible una deriva o una altra?
Si ens fixem en els anys vint i trenta, en contextos de malestar emergeixen en paral·lel respostes revolucionàries d’esquerres i respostes feixistes. Hi ha una disputa per veure quina s’imposa.
En el nostre present això no ha passat exactament així. La crisi de 2008 i el 15M no es van enfrontar inicialment a una proposta d’extrema dreta forta. El que ha passat després és que la resposta del 15M i les seves derivades institucionals no han estat prou satisfactòries per a una part de la població.
El desgast del bipartidisme va obrir espai a Podemos, Comuns o Sumar. Però el desgast posterior d’aquestes iniciatives l’estan aprofitant Vox o Aliança Catalana. Quan els partits tradicionals no donen respostes satisfactòries, apareixen alternatives. I, depenent del context, creixen unes o unes altres.
També és important recordar que el feixisme històric és una resposta als avenços socials. La República de Weimar introdueix drets i formes d’igualtat que no existien, i el nazisme emergeix com a reacció a aquests avenços. El mateix passa a Itàlia o amb el cop militar del 36 a Espanya.
Walter Benjamin deia que el feixisme apareix allà on fracassa la revolució. Jo diria que més que fracassar, el que hi ha és una manca de concreció en el curt termini. I aquesta manca de concreció genera frustració. Quan les expectatives són altes i els resultats no arriben, aquesta distància es pot convertir en desafecció i en abandonament d’aquells projectes.
En el cas català, com es recompon avui aquest malestar? Fins a quin punt la decepció postprocés i la crisi de representació expliquen la capacitat de creixement de projectes com Aliança Catalana?
És xocant perquè veníem d’un temps en què es deia que aquí no hi havia extrema dreta. I de cop tens diverses opcions. Pots arribar a l’extrema dreta des de diferents perspectives.
Per mi hi ha tres elements. Primer, les pràctiques supremacistes no només es troben en partits que es presenten com d’extrema dreta. També poden aparèixer en partits que no s’identifiquen així. Això obliga a ampliar el focus i a no reduir el problema a etiquetes.
Segon, el supremacisme no és exclusiu de la dreta. Pot haver-hi formes de supremacisme en espais d’esquerres. El cas del patriarcat dins d’aquests espais n’és un exemple. El fet que un espai es defineixi com a emancipador no l’eximeix de reproduir relacions de superioritat.
Tercer, hi ha una crisi de representació. Moltes persones han deixat de confiar en els partits tradicionals i busquen alternatives. En aquest context, Aliança Catalana té una gran capacitat de captar vot de diferents espais ideològics. Té la novetat i la capacitat de connectar diferents eixos, tant el nacional com el socioeconòmic.
La decepció postprocés juga un paper important. Quan una part de la població percep que li han promès una realitat que no s’ha materialitzat, es genera una frustració que pot ser canalitzada per altres projectes que tornen a prometre una solució clara i immediata.
Si el feixisme és incompatible amb la igualtat i la llibertat, com hem d’interpretar el desplaçament cap a una “democràcia dels mercats”? Estem davant d’una ampliació de la democràcia o d’una forma de buidatge?
El feixisme és una reacció al creixement de la democràcia entesa com a igualtat i llibertat. Si avui diem que vivim en una democràcia però aquesta societat no garanteix condicions materials dignes, és comprensible que no generi adhesió. La millor manera de fer front al feixisme és ampliar la igualtat i la llibertat. Això no és només una qüestió formal, sinó material. Té a veure amb les condicions de vida.
La “democràcia dels mercats” dona poder a qui té capacitat econòmica. Però això pot entrar en conflicte amb drets socials bàsics. Per exemple, en el cas de l’habitatge, la lògica del mercat pot prioritzar la rendibilitat per sobre de la funció social. I en aquest escenari, costa parlar de democràcia en un sentit exigent.
Quin paper juga la veritat en aquest escenari? Com s’articula políticament la substitució dels fets per relats i quina funció té aquesta distorsió en el creixement del feixisme?
Des de fa anys, alguns projectes polítics han entès que per guanyar eleccions cal construir una realitat alternativa. No importa tant què passa, com què es fa creure que passa. Les posicions feixistes i d’extrema dreta s’han articulat històricament a partir de la mentida i de la construcció d’enemics. Això no és nou. Però avui aquesta capacitat de produir relats té una escala i una velocitat diferents.
Això té efectes molt concrets: per exemple, percepcions inflades sobre immigració o inseguretat. La realitat estadística pot dir una cosa, però la percepció social en diu una altra. I aquesta distorsió és políticament molt útil. No és un fenomen exclusiu de l’extrema dreta, però és central en la seva manera d’operar. I obliga a tornar a situar la qüestió de la veritat com un element central del conflicte polític.
