Marc Giró és Marc Giró (Barcelona, 1974), i d’això no m’adono fins que respon a la primera pregunta, que l’emprenya un xic. Mitja hora abans, però, mentre s’apropava trepitjant les fulles del carrer Enric Granados i s’anellava en una gavardina color crema, jo ratificava l’estrella mediàtica que és. Després de la sessió de fotografies, quan seiem ara en un bar cantonada amb Diputació, m’hi fixo en el seu joc de celles: un giravolt d’expressió. Llavors, planto la primera pregunta que fa que la mosca li pugi al nas. Però, aviat, la mosca vola i a Giró li surt la indignació quan parlem del feixisme. “El feixisme no és una reflexió sobre la identitat, no, no, sinó que va, a la fi, de la violència”. Però parlem de moltes coses més: d’Espanya i Catalunya, del feminisme i el desig, de la premsa, del món, de tot una mica. Sí, Giró és Giró. Sense cap mena de dubte.
Li pregunten pel personatge?
Bé, m’ho pregunten molt, això, sí, i em sembla de mala educació i et diré per què. A un hetero i blanc no li preguntes què hi ha de personatge en ell, oi? Sempre ens toca a les maricones, vaja. Quan algú treballa de cara al públic, tothom munta un cert personatge, com la carnissera que atén rere el taulell. L’altre dia, ho recordo, un senyor em diu: “Que el personatge no se’t mengi”; i, és clar, jo m’hi vaig encarar. Què volia dir-me amb això?
Vas estudiar Història de l’Art a la universitat, oi? Devia ser molt interessant.
Sí, i vaig treballar a la revista de moda Marie Claire.
I estudiar art, per què?
Per comoditat, sí, perquè es feia a la tarda, i, després, perquè em semblava una carrera que… De fet, jo no he sigut ni ambiciós ni he sentit mai cap vocació de res, no, més aviat he anat fent, i, com que, en aquell temps, durant el COU, m’interessava la història i m’anava bé —de fet, a mi m’agrada el que em surt amb facilitat—, doncs, m’hi vaig llançar a fer Història de l’Art i sense rumiar-m’ho gaire. El meu entorn, sí, sí que estava amoïnat. Jo sempre he tingut clar que m’havia de guanyar la vida, sí, sí. A casa meva no hi havia ningú tirat a la bartola ni rendistes de res, no, no. Això de guanyar-me la vida ho tenia claríssim, vaja. A més, estudiant art, la veritat és que m’ho vaig passar molt bé, sí, i de fet recomano estudiar Història de l’Art, perquè m’ha servit per expressar-me.
I el salt a la televisió? Un inici improvisat, també?
De casualitat també, sí, perquè jo treballava a la revista Marie Claire. Jo vaig enviar un correu… Però, a veure, si tu tens una vocació i vols ser torero o metge, el camí ja el tens prou fixat, oi? Però, en el meu cas, no hi havia cap vocació, i jo improvisava absolutíssimament amb la idea de guanyar-me la vida, i res més; i, bé, així que enviava currículums, sí. I ara estic aquí, però podia, què sé jo, ser director d’Inditex, perquè també vaig enviar el currículum a Zara per treballar de dependent. Però, un dia, una amiga meva em va dir que n’enviés un a TV3, a veure què passava. I sí, ho vaig fer i em van agafar. Però, mira, el que a mi m’ha salvat és l’escriptura, perquè la primera vegada que m’agafen per treballar, com que vaig haver d’enviar el currículum amb una carta escrita, que devia ser bastant graciosa, els va cridar l’atenció. O sigui que, en el fons, em va salvar l’escriptura, i m’ha salvat per treballar, res d’expressar sentiments, no, no, cap necessitat d’escriure literàriament.
Mai de voler escriure un poema, un conte, un dietari? Mai?
No, no, no, cap poema, ni de petit ni de gran. N’escric un i m’agafa algo.
I llegir-ne, de poesia?
No, no, no. Jo llegeixo de casualitat també. De fet, vaig aprendre a llegir amb moltes dificultats, sí, perquè tinc dislèxia, i quan es va girar la truita, vaig agafar empenta; i, llavors… el cas és que jo llegeixo molt i molt, però no poesia. Quina barbaritat.
De monòlegs, sí que n’escrius. Com t’ho fas?
Depèn. N’hi ha que em surten de tirada i n’hi ha d’altres on em pujo per les parets i em dic: “Això no sortirà de cap manera”. Però, potser, surten d’una notícia, d’una frase, d’una actitud, d’alguna escena del carrer, jo què sé. De vegades, de sobte, un comentari d’algú i et sembla que d’allà pot sortir alguna cosa, però, bé, jo què sé.
I t’interessa algun tema en concret? Són monòlegs com declaracions de principis, una manera de ser en el món, no?
Bueno, a veure, jo no tinc cap problema en… O sigui que a mi m’agradaria parlar d’algun altre tema (bueno, no sé si m’agradaria, o no), però jo sí que trobo que estem en un moment en el qual s’ha de ser antifeixista, sí, i em sorprèn que això molta gent no ho tingui clar. Llavors, la pregunta que cal plantejar és: “Si vostè no és antifeixista, què coi és? Feixista?”. A més, és que observes la cosa i et fas antifeixista, no? És que si no ets antifeixista, què ets? Feixista, no? Doncs, ja està. Que el tema em preocupa? Sí, a mi sí, i tant. Em preocupen l’augment del feixisme i les persones que no es preocupen d’aquest augment, vaja. M’amoïna el feixista, el prefeixista i el que està en babia.
Em preocupen l’augment del feixisme i les persones que no es preocupen d’aquest augment, vaja. M’amoïna el feixista, el prefeixista i el que està en Babia
A vegades, dins les cases, en una colla d’amics, un cosí, un tiet o un sogre et surt amb algun comentari homòfob o masclista. Això passa en l’entorn d’afectes.
Jo soc afortunat amb la meva família, però en veig d’altres que… A casa meva som civilitzats, i és genial ser-ho, de civilitzat, sí. Jo sempre ho explico, però jo, que soc marica de tota la vida, a casa meva sempre s’ha tingut la delicadesa de no expressar verbalment certs comentaris, sí. Per que ho dic, això? Ho dic en el sentit que, moltes vegades, per diferents motius, ens pot ningunejar l’actitud i la forma de viure de l’altre, i que un dels valors de la democràcia és que pots conviure amb qui no te n’aniries mai de vacances ni amb qui creuaries dues paraules. Què vull dir? Que una de les coses bones de la democràcia és que pots estar amb una persona sense que la persona t’estomaqui a tu ni tu l’estomaquis a ell, i sense ni dir-vos mitja paraula. És fantàstic. Has de conviure-hi i ja està. Allò que deien abans del saber estar. Ni vostè m’ha d’explicar la seva vida ni jo li explicaré la meva, i tan tranquil·lament.
L’altre dia el Gran Wyoming confessava que havia rebut un parell d’hòsties mentre passejava pel carrer.
I el Rufián també.
I l’aparició d’Aliança Catalana, què et sembla?
Doncs que es veia a venir, no? N’hi ha molts que arriben tard, però estava claríssim.
I com hem arribat a tenir un partit així a Catalunya?
El nacionalisme, sí. En qualsevol mena de nacionalisme sempre hi ha traces de fanatisme i de feixisme.
Deies que s’ha de saber estar en democràcia, però amb el Procés no vam saber ser ni estar gaire, no? Hi va haver molta crispació.
Durant el Procés, a Espanya li va costar molt saber estar. De fet, va ser la gran oportunitat perduda de la democràcia espanyola. En aquell moment, jo sentia que els independentistes mantenien les formes i que demanaven pacíficament un referèndum, amb manifestacions multitudinàries, sí, per revisar la relació entre Catalunya i Espanya, tot allò que anomenen la reflexió territorial, vaja. I la solució d’Espanya em va semblar nefasta, des de tots els punts de vista. Era un poble que reclamava… Bé, tot un poble, no, perquè no tots ho reclamaven, és clar, però sí que hi havia una voluntat de parlar d’aquest tema, i la cosa va acabar a garrotades i amb unes persones a la presó i tot molt embolicat fins a límits inimaginables. De fet, aquesta ferida encara està oberta. Jo, llavors, era a Madrid i, des de Catalunya, més aviat es feien unes accions simbòliques.
Durant el Procés, a Espanya li va costar molt saber estar. De fet, va ser la gran oportunitat perduda de la democràcia espanyola
I a Madrid s’entenia aquest simbolisme?
No ho sé si l’entenien gaire… De fet, es va trencar el lligam simbòlic. Van fallar una sèrie de connexions entre tots dos poders, sí, íntimament relacionats. Hi ha molt per explicar d’això. Jo estava a favor del referèndum, soc d’aquells que diu: “Anem a veure això de què va”; però la fractura comença quan tothom s’encoratja i els cavalls s’embalen i es munta l’estampida, tant d’una part com de l’altra. Sí, possiblement, totes dues parts van perdre les formes, sí. Ara bé, aquí passa una cosa.
Quina?
Desplegar la democràcia a Espanya, que tant ha costat i costa, com en tots els països, vaja, perquè, de fet, la democràcia és com el món de la parella, que cal picar pedra i pedra i no et pots relaxar en cap moment; deia que, a Espanya, després de la Transició, hi va haver —i ja sé que tot es va fer com es va fer i que probablement s’hauria d’haver fet millor—, deia jo que a Espanya apareixen dos moments claus que assenten la democràcia encara una mica més; inclús, tres moments, sí. Un és la dissolució d’ETA; l’altre, el matrimoni de persones del mateix sexe; i un de tercer, sí, el debat sobre el territori i què és Catalunya i qui és català i qui és espanyol i què volem ser i què no i tal i tal; que, en el fons, té a veure amb la revisió del franquisme i de la memòria històrica. I en això hi va haver una oportunitat perduda, amb l’article 155 del PP i el PSOE, i ho dic sense ser jo específicament independentista, no. A mi m’hauria agradat fer un referèndum per clarificar la situació, sí.
He llegit que t’agrada molt la figura de Pasqual Maragall.
A mi sí, molt.
I per què?
Pasqual Maragall és una esquerra europeista i civilitzada, sí; aquell socialisme d’aquell moment, com Jorge Semprún. Gent moderna i creativa, tan difícil de trobar ara, no? Maragall és un personatge original, d’una política feta des de la ciutat… M’agrada igual que m’agrada Ada Colau, sí, quan la van assetjar tant i tant.
Maragall és un personatge original, d’una política feta des de la ciutat… M’agrada igual que m’agrada Ada Colau, sí, quan la van assetjar tant i tant
Et mous molt entre Barcelona i Madrid?
Cada cop menys.
Com veus les dues ciutats? Tenen els mateixos problemes?
Madrid és com un drac, una ciutat que sempre… Ruge? Com es diu?
Que rugeix.
Que rugeix, això, sí, una ciutat sempre en marxa, com una màquina que no descansa, i que la sents constantment. I a més és una ciutat imperial, sí. A mi m’agrada molt Madrid, em sento molt madrileny.
I Barcelona?
Els de Barcelona mai estan contents amb Barcelona, és una cosa molt de Barcelona. Parla amb algú de Barcelona i sempre troba pegues a la ciutat. Sempre senten nostàlgia d’una Barcelona que no sabem quina és, no? És una nostàlgia pija. Avui Barcelona té els problemes de totes les ciutats, sí: l’habitatge, l’encaix dels immigrants, els serveis públics… Però són els problemes també de Catalunya.
Has parlat de Maragall, però què en penses de Jordi Pujol? Amb el tema del judici es parla del seu llegat.
Bé, el que jo em pregunto és què hauria sigut de Catalunya sense els 23 anys de Pujol, això és la primera cosa. De fet, a Catalunya hi hauria d’haver un sistema electoral pel qual una persona no pogués estar 23 anys en el poder. És a dir, s’hauria de regular que algú estigui tant de temps en el poder, perquè sempre acaba sent problemàtic, com després hem comprovat. No devem estar dissenyats, els éssers humans, per sostenir la glòria i el poder durant tant de temps, no. Ara bé, jo li tinc un gran respecte al president Pujol, sense haver-lo votat mai, no. Demanaria un respecte per ell. Trobo que Pujol ha sigut un gran polític, amb visió de la jugada i mirada d’estat. Va ser creatiu, sí, es va inventar una mena de Catalunya.
Llegeixes la premsa?
Constantment.
Ets de llegir el diari?
Sí, sí, tres o quatre cada dia.
I com veus l’ecosistema mediàtic?
S’ha de llegir molta premsa perquè hi ha molts bons periodistes, i has de llegir, fins i tot, la premsa que no és de la teva corda, perquè sempre trobes informació. És cert que estem en un moment on es confon la informació amb l’entreteniment, sí, amb titulars molt cridaners. Ara bé, també hauríem de decidir què és el que volem, perquè estic convençut que si les primeres portades dels diaris canviessin, és a dir, si cada vegada que es produís un feminicidi fos portada a tots els diaris, potser començaríem a prendre’ns seriosament el que passa.
I què passa? Què està passant?
Que estem en un procés imparable on han arrelat una sèrie d’idees que no s’aturaran. Què vull dir? Mira, el feminisme és la idea filosòfica del darrer temps més important, sí, que té a veure amb la igualtat, i no només entre la dels homes i les dones, no; sinó amb el reconeixement de l’altre com a persona i ésser que pensa i sent, i això és fonamental, sí. Parlo de tota la reflexió al voltant del desig, amb qui ens enllitem, a qui estimem, com ens ajuntem i quines famílies muntem, etc. Jo entenc aquesta onada feixista que pretén acabar amb aquesta dinàmica, sí, però aquesta energia nova ja és irrenunciable i imparable, i a més evolucionarà. Parlo d’una manera nova d’estar al món, de ser-hi, de l’oportunitat de ser un mateix, sí, i la gent ja no hi renunciarà pas. Això no hi ha manera d’aturar-ho.
El feminisme és la idea filosòfica del darrer temps més important, que té a veure amb la igualtat, i no només entre la dels homes i les dones; sinó amb el reconeixement de l’altre com a persona i ésser que pensa i sent, i això és fonamental
Clar, t’entenc, sí.
El que m’amoïna a mi fonamentalment és el feixisme. Deies de les hòsties del Gran Wyoming, però què em dius de les cleques que reben totes les persones immigrants per part de les forces de seguretat dels estats, eh?
Espantós.
El que vull dir és que el feixisme no és una reflexió sobre les identitats, no, no; va, a la fi, de la violència.
De la gestió de la violència?
Sí. Ni la gestió del patrimoni ni de les identitats ni de res de res. És la gestió de les hòsties, a qui li fotem les hòsties. És l’absurd de la violència, sí. I això és el que em preocupa; aquesta violència que pateixen les persones migrants; i les forces de seguretat s’entrenen amb els dissidents i amb els transsexuals i… saps què? Un dia li arribarà el torn a la senyora blanca de l’esquerra de l’Eixample, m’entens? Un dia vindran per vostè i pels seus. Cuando las barbas de tu vecino veas cortar, pon las tuyas a remojar, ¿no?, com diu aquell refrany.
I s’ha de parlar amb els partits d’ultradreta?
No diré noms, no, però em penso que hi ha certs partits d’aquí a Catalunya que són feixistes, però que, ara, per una raó de màrqueting i d’imatge, no els convé encara definir-se com a feixistes. Estan a la fase de “a veure quin despistat pesquem, sí”. Un dia, toquen una miqueta el tema de la migració, l’endemà, una cosa Catalunya-Catalanitat, i després que si la cosa rural i tal i tal.
Sí, sí, sí. Ja sé per on vas.
El fatxa, d’entrada, et diu que s’ha de parlar amb tothom. Però, després, quan tu fas mans i mànigues per afavorir la trobada del diàleg i apareix que si l’independentista, la negra, la trans, el marica, la coixa, el tolit i no sé qui, aleshores s’acaba el diàleg. I sobre la polarització, el discurs aquest de no perdre les formes, mira, et diré que, de vegades, hi ha coses que no es poden dir de manera pausada, no.
Clar. Ets demòcrata, o no ho ets, oi? No hi ha terme mig en alguns temes, no?
Exacte. Vostè és feixista o antifeixista? Que estem polaritzades? I tant, per descomptat. Si a mi em pregunta vostè si estic a favor o en contra del feminicidi, li responc que absolutament en contra. És que no trobo per on podria jo no estar-ne. Vostè està a favor o en contra de la persona LGTBIQ+ i del desig? Vostè està a favor o en contra del desig de l’altre i que l’altre explori el seu desig com a ell li peti? Vostè està a favor o en contra de la llibertat de premsa? I de la llibertat d’expressió? Vostè està a favor o en contra del feixisme? En contra, jo estic en contra, però és que estic en contra radicalment del feixisme. Jo no entenc exactament per què no hem de polaritzar-nos… Vostè és masclista o no és masclista? Jo no soc masclista, no. I punt.
