El 19 de març Sílvia Orriols va anunciar que el candidat d’Aliança a l’alcaldia de Barcelona es presentaria per Sant Jordi. Una setmana abans de la data, el 16 d’abril, va haver de desdir-se’n davant dels mateixos periodistes: la persona escollida s’havia fet enrere. Buscaven una cara mediàtica i un bon comunicador, i van anar a trucar a totes les portes del barcelonisme i del pujolisme reciclat: el publicista Lluís Carrasco, cap de campanya de Joan Laporta; Sandro Rosell, expresident del Barça; i l’exconseller Jaume Giró, amb qui es van arribar a reunir i de qui van rebre una negativa instantània. Giró va estripar el carnet de Junts mes i mig després, «per principis, per conviccions i coherència».
Quatre dies abans de l’anunci que acabaria entronitzant Jordi Aragonès com a candidat, l’Ara publicava un article informant que, donades les múltiples negatives, es donava per fet un altre nom: Lluís Areny, secretari de comunicació, que ja havia encapçalat la llista d’Aliança per Barcelona el 2024 com a solució salomònica entre Aragonès i Oriol Gès, que la volien tots dos. Hi tornava a jugar a favor, deien les fonts del partit, que no arrossegués passat de partit —tot i que havia militat a Junts entre el 2018 i el 2021—. Ha acabat de candidat a Sant Quirze del Vallès.
Qui és, doncs, Jordi Aragonès?
Nascut a Pineda de Mar (1993) i cosí de l’expresident de la Generalitat Pere Aragonès, va començar a Unió de Joves i va militar a Unió Democràtica de Catalunya, el partit democristià de Duran i Lleida. Dissolta Unió, va participar el 2013 en la fundació del Moviment Demòcrata Català amb l’exalcalde de Vic Josep Maria Vila d’Abadal, una plataforma que va acabar dins de Demòcrates de Catalunya, avui integrat a Junts. La desfeta de Junts i l’ascens d’Aliança estan orgànicament connectades. El 2020, es va incorporar a la fundació d’Aliança Catalana amb Orriols i els escindits del Front Nacional de Catalunya. Des d’aleshores és secretari d’Estudis i Programes: qui escriu el discurs, el programa i l’estratègia de la casa. I una curiositat familiar: el candidat d’Aliança i l’expresident Pere Aragonès són cosins germans, tots dos nets de Josep Aragonès, empresari tèxtil i hoteler que el 1963 va obrir a Pineda de Mar el Taurus Park, aleshores l’hotel més gran d’Espanya, i que va ser alcalde del poble del 1966 al 1987. D’aquell hotel en va sortir Golden Hotels, avui vuit establiments al litoral català, que presideix des de l’any passat el mateix Pere Aragonès.
El 2020, es va incorporar a la fundació d’Aliança Catalana amb Orriols i els escindits del Front Nacional de Catalunya. Des d’aleshores és secretari d’Estudis i Programes
La seva presentació al Centre Cultural del Born va servir per veure’l desplegar les línies mestres ideològiques del partit. Abans però, una declaració d’intencions: dels deu coordinadors de districte que van exhibir, vuit eren homes. Aliança no es reivindica feminista —Orriols dedica bona part del seu temps a burlar-se del feminisme institucional—, però sí que diu defensar les dones del jou de l’islam, fins al punt d’organitzar des de l’Ajuntament de Ripoll una taula rodona contra el vel el dia contra la violència masclista. La paritat a casa és, pel que sembla, una qüestió secundària.
I si prenem el programa electoral de 2024, la novetat tampoc és tanta. El document, redactat per la mateixa Secretaria d’Estudis i Programes que ell dirigeix, proposa tombar la llei de limitació de preus del lloguer, eliminar l’impost de transmissions patrimonials en la compra del primer habitatge i suprimir els que consideren contraris a l’estalvi, és a dir successions i patrimoni. L’objectiu que hi declaren és donar «seguretat jurídica als propietaris». El que proposa en habitatge és, gairebé línia per línia, el que fa anys que defensa Junts: els de Puigdemont van votar amb el PP i Vox per tombar al Congrés la regulació dels lloguers de temporada, el forat pel qual les immobiliàries esquiven el topall de preus, i l’abril passat hi van tornar per derogar el decret que prorrogava els contractes i limitava les pujades al 2%.
Doncs bé: Aragonès vol suprimir la regulació del lloguer, suprimir l’obligació de reservar un 30% d’habitatge protegit a les noves promocions i defensar els pisos turístics. Construir-ne més tampoc li sembla necessari. En aquest sentit la diferència amb Junts és de grau, no de model: Junts negociava rebaixar el 30%, Aliança el vol esborrar. Tots dos protegeixen el propietari i tots dos empenyen cap al mateix lloc, que accedir a un habitatge digne depengui de la butxaca i de ningú més. Fa vint anys això es deia convergència i es governava des del Palau.
On el discurs canvia de registre és en la immigració, on el desplegament del feixisme patri llueix en tota la seva extensió: el problema de l’habitatge, sostenia, són els qui arriben: «No podem assumir 50.000 persones l’any». Venen a resoldre’l, va dir al Born, «a aquells catalans que s’ho mereixen», que és la població arrelada de la ciutat.
Racionament per als de fora —no dels expats adinerats, és clar—, i desregulació per al mercat. Qui fixa els lloguers, qui compra els edificis sencers, qui els buida per posar-los a la plataforma: res d’això apareix enlloc. El propietari, en tot el diagnòstic, no existeix.
El baròmetre municipal de juliol el situa quart, amb un 3,3% d’intenció directa de vot, per davant del PP i de Vox i amb Junts —primera força el 2023— l’última de totes, amb un 2,6%. Per davant, el PSC amb el 13% i ERC amb l’11,1%. Aliança, això sí, hi baixa: al desembre era el 3,9%. I hi ha un 45,1% d’indecisos, que és molta gent per anar dient que això ja està escrit.
