És bastant probable que aquest article sigui l’únic amb una opinió capaç de mesclar la visita papal amb el centenari de l’atropellament de Gaudí de la següent manera: cap dels dos canviarà res a qualsevol de les seves tessitures. La política permetrà a Salvador Illa sentir-se cofoi tot acompanyant un dels seus ídols mentre s’ometen les problemàtiques que preocupen de debò els habitants de Catalunya. D’altra banda, la imatge de l’arquitecte seguirà desdibuixada mentre es ven un triomfalisme nociu amb la Sagrada Família, fantàstic per a no posar sobre la taula debats que van de l’urbanisme a la religiositat, segons alguns mitjans de moda per una pel·lícula i la ínclita Rosalía, nom que serveix per a omplir qualsevol forat.
Farà cosa d’un parell de setmanes vaig preparar un reportatge on argumentava de forma ben clara al voltant de la concepció catalana sobre Antoni Gaudí. Aquest any es muntaran exposicions i fins i tot es publicaran llibres sobre la seva figura, però el cert és que el seu perfil biogràfic dona igual, doncs és un producte des de fa decennis i, per tant, la seva missió és augmentar la recaptació de la caixa registradora.
Els souvenirs relacionats amb la seva persona suposen uns 240 milions d’euros l’any. És l’èxit d’una fórmula, a la qual hauria de posar el meu copyright malgrat que ja me la copiaren, la del MessiGaudí, combinació de panem et circenses. En el cas del Barça la roda segueix sense l’argentí, però si l’estrella és l’arquitecte tenim un fenomen propi de qualsevol centre turístic, com Barcelona, una de les princeses que millor sap oferir-se a qui paga.
A partir d’això es fila un discurs on l’autor de la Pedrera ha patit un absolut buidatge de les seves essències, romanent com un cos idoni per a manipular amb l’objectiu d’exprimir-lo envers de grans beneficis econòmics, recaptats amb esmerç per l’Església, una tessel·la més del parc temàtic.
Si el passegem per zones potser comprendrem millor la dimensió de tot plegat. El barceloní ha sigut educat per a conèixer, com a molt, el nom de tres arquitectes. Un és el nostre protagonista. Els altres dos són Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch, ambdós cada cop més menystinguts, no pel nivell de les seves contribucions, sinó pel foment de la ignorància, tanta que pocs saben com foren decisius a l’hora de forjar una identitat nacional mitjançant el seu art, implicant-se en la política del seu temps.
Com és comprensible hi ha més noms, però ja realitzem la lloa dels altres en tots i cadascun dels textos de les Barcelones. Aquesta trilogia es reuneix en una línia gairebé recta del passeig de Gràcia. Domènech té la casa Lleó Morera, bellíssima i concordant amb l’Ametller de Puig pel treball de l’escultor Eusebi Arnau. Gaudí atreu les mirades per la Batlló, una espècie d’atracció de fira, que, com el camaleó, canvia de color no en funció de les emocions, sinó per a acontentar la intel·ligència contemporània d’Instagram.
Això darrer s’assembla força als comentaris de l’expert comtal David Uclés, qui, quan menciona la Sagrada Família, empra adjectius superlatius d’elogi, doncs, d’aquesta manera, s’adhereix a la pell d’idees normatives i anul·la la que hauria de ser la seva missió d’intel·lectual crític, que mai tingué ni tindrà. Suposo que desconeix la casa Calvet del carrer Casp, una perla civil. Tot i així, tampoc podem acusar-lo de res, doncs la seva sapiència, precisament per cenyir-se al magma oficial, és idèntica a la dels vianants, siguin turistes o locals.
Són coses de l’autopista de consum que no vol millorar-se mitjançant mètodes per a propiciar el coneixement i crear un espai molt més saludable des de qualsevol sentit.
Gaudí surt perjudicat no tan sols per ser una caricatura de caire icònic. Bellesguard, els mosaics de Sant Pacià a Sant Andreu i fins i tot els fanals de la plaça Reial queden fora de joc enfront de la resta del conjunt de les seves aportacions comtals. La crítica no és pas envers la seva feina. Això seria absurd. El dit a la nafra apunta a la prostitució del seu llegat, explotat fins a un abisme nul de contingut, amb dos agreujants extra, adorats pels ajuntaments, encantats d’emprar-lo de manà capitalista.
El primer és la seva acceptació com a símbol, això sí, sense indagar de veritat en qui fou o què féu. El seu retrat no és ni tan sols parcial. Tot i així destaca, des del no-res, per damunt d’altres barcelonins relegats als marges intel·lectuals i geogràfics, cas de Carlos Barral o Francesc Ferrer i Guàrdia, per no mencionar els noms polítics del nomenclàtor i l’estatuària més compromesa; no en va, és només un exemple diàfan, la plaça de la República és a Nou Barris, doncs així l’Ajuntament creu que fa sentir aquest districte més d’esquerres mentre els polítics no el trepitgen i per això puja VOX en aquesta perifèria ciutadana.
El segon és desaprofitar Gaudí des del municipalisme. La desinformació sobre l’escalinata, que volen muntar per activa i per passiva, és d’un cinisme horripilant. Perdrem passatges patrimonials i altres elements de valor per a posar la cirereta a un temple dins de la ciutat laica, una basílica expiatòria contra l’obrerisme i les lluites que vertebraren la capital catalana, abans sotmesa a l’Església, ara de genolls davant del turisme.
Per què no aprofitar el tema per a endegar un referèndum ben treballat que inauguri una nova era de democràcia participativa a Barcelona? No parlo de votacions amb un 5% del cens implicat. El que proposo és donar la ciutat als seus habitants, fer-los partícips de les decisions per a canviar el pols que caracteritza el nostre segle. No ho faran perquè tenen por. Potser aquest temor dona esperances per a comprendre com encara pot existir una església dels pobres, ara sense Déu i potser dintre de poc sense un sostre on viure, donada la passivitat política amb la crisi de l’habitatge mentre la postal s’imposa sobre l’asfalt en flames.
