En les societats agràries, sobretot a Europa, era el moment de recollir la collita i celebrar la vida. Les festivitats estivals són anteriors a l’hegemonia del cristianisme com a superestructura ideològica. L’abundància alimentària comportava un breu, sempre breu, moment de relaxació de les normes socials; era freqüent el comensalisme, és a dir, menjar junts, compartir taula, com a eix vertebrador i generador de consciència col·lectiva. Amb l’estómac ple es viu millor i s’accepten les jerarquies o es lluita contra elles però, sobretot, es reprodueixen i es conserven les relacions socials. La ritualitat que inunda l’estiu és, per tant, una ritualitat especial, alegre, oberta, pública. Al llarg de la ribera mediterrània peninsular tenim nombrosos exemples que van des de les fogueres de Sant Joan a les platges de la costa catalana fins a la crema dels juanes a Andalusia, passant per les celebracions vinculades a la Mare de Déu del Carme en zones costaneres, o les festes de Sant Jaume i Santa Anna a finals de juliol en diverses localitats del territori. Totes elles impliquen trobades massives i excessos, si és que ambdues expressions populars no són sinònimes. Tanmateix, que aquestes manifestacions culturals provinguin, en principi, d’un món avui pràcticament desaparegut, no els resta ni un bri d’actualitat ni de potencial transformador.
Entre els qui van observar aquesta possibilitat, ja fa dècades, hi havia el filòsof Henri Lefebvre. El també sociòleg francès és conegut avui fonamentalment per la seva proposta del dret a la ciutat, un dret que, per molt reivindicat i promogut que sigui, no s’ha acabat d’entendre en tota la seva amplitud. Lefebvre, que mai no va arribar a definir amb exactitud què volia dir ni com es podria expressar aquest dret, observava la ciutat ordenada pel capitalisme com un espai ple de potencial revolucionari. Les trobades, les manifestacions, els imprevistos, les diferències, el moviment i la festa, sobretot la festa, obrien una infinitat de possibilitats que calia estar disposat a experimentar. El dret a la ciutat no és, com han expressat alguns, l’assoliment i la garantia dels drets humans en l’àmbit urbà; no és quelcom recollit negre sobre blanc en alguna legislació o codi civil, sinó que es tracta, més aviat, d’un superdret, de la facultat humana de canviar-ho tot a partir de l’exercici de la pròpia sociabilitat en l’esfera urbana. Com a marxista convençut, tot i acusar una forta influència de Nietzsche, Lefebvre observava les urbs com a espais on manifestar el gaudi, el plaer dels sentits i de les sensacions més enllà de l’oferta sempre temptadora del mercat, dels seus béns fetitxe, de la mercantilització que suposa la seva privatització i la potenciació del valor de canvi. Per a ell, el dret a la ciutat no era altra cosa que l’extrema sensualitat de trobar-nos plegats, amb tot el que això comporta, des de la celebració plaent de la festa fins a la transformació de la realitat social a través d’una revolució.
Inicialment, i aparentment, no relacionades, les festes populars d’estiu i el dret a la ciutat es troben íntimament units; és més, són sinònims potencials. El moment festiu en què les formalitats cauen, el mercat, en certa manera, deixa de regular el nostre comportament, l’espai es transforma en quelcom que pot ser posseït, usufructuat, despullat de la seva quotidianitat i apropiat per les masses urbanes, tan típic dels rituals estivals, és, o pot ser, més aviat, l’exercici real d’aquest dret a la ciutat que ens proposava Lefebvre.
Un altre filòsof, Karl Marx, deia, seguint la seva tradició dialèctica, que només podem avançar cap a un nou tipus de societat a partir de la que ja tenim. Doncs bé, avancem cap a ella a partir de les nostres trobades, de les nostres formes d’entendre els espais de socialització populars, a partir de la comensalitat, el ball i la música. Avancem cap al dret a la ciutat des de les festes populars d’estiu.
