Un any més celebrem l’1 d’octubre, Dia Internacional de les Persones Grans. És el nostre 1 de maig, dia internacional dels i les treballadores per commemorar la lluita històrica del moviment obrer, o el 8 de març, jornada de lluita per la igualtat i la justícia. Per a nosaltres, aquest 1 d’octubre és, sobretot, una jornada de reivindicació.
I aquesta data arriba enmig d’una gran mobilització social contra el desnonament de la Mari Carmen, una dona de 87 anys, víctima de l’especulació immobiliària i de la cobdícia d’alguns que han fet d’un dret, com és l’habitatge, un gran negoci. El cas de la Mari Carmen és un desnonament més entre desenes de milers que cada any tenen lloc al nostre país i ens mostra com els poders públics durant molts anys no han fet bé la seva feina alhora de protegir i exercir el dret constitucional a l’habitatge deixant-lo en mans del mercat carronyer que ha arrabassat la vida de moltes persones. I entre elles molta gent gran, com la Mari Carmen, que veuen com la darrera part de la seva vida es converteix injustament en un via crucis amb la pèrdua de la seva casa. Esperem que aquesta onada social d’indignació i reivindicació serveixi per començar a canviar les coses en termes d’habitatge.
El pes i la presència de la gent gran a Catalunya no paren de créixer. Superem ja el 20 % de la ciutadania —més d’un milió sis-centes mil persones— i l’increment sostingut de l’esperança de vida ens situa en el centre de la realitat social del país. No som una anècdota demogràfica ni un grup marginal, sinó un pilar fonamental sobre el qual se sosté el nostre present i es projecta el futur comunitari.
Malgrat aquesta realitat incontestable, el final de l’etapa laboral s’utilitza massa sovint per empènyer-nos cap a la invisibilitat. Cal dir-ho amb absoluta claredat: la jubilació afecta l’activitat professional, mai el dret a viure plenament. Garantir el nostre espai i respecte no és una concessió paternalista ni una mostra de benevolència; és un deure irrenunciable de justícia democràtica.
Fer-se gran no pot implicar cap discriminació, ni exposar-nos a la precarietat, l’edatisme o la retallada de drets. Som ciutadans i ciutadanes de ple dret, dipositaris de la memòria col·lectiva i agents actius que dinamitzen la cohesió social als barris i pobles. Cal seguir defensant el sistema públic de pensions, alhora que es reconeix el valor econòmic i social de les tasques de cura. Cap persona ha de veure amenaçada la seva dignitat en aquesta etapa.
Aquesta dignitat exigeix assegurar l’autonomia individual: decidir el propi model de vida, triar amb qui conviure i determinar com volem ser atesos quan sorgeix la dependència. Exigim serveis d’atenció comunitaris i personalitzats. Dins d’aquest marc, és urgent atendre la situació de les dones grans, sotmeses a una bretxa econòmica més profunda, un aïllament superior i un risc accentuat davant la violència masclista. Assegurar la igualtat efectiva és condició indispensable per a la llibertat de tothom.
Alhora, cal eradicar problemàtiques com la soledat no desitjada i l’escletxa digital. Calen polítiques públiques que prioritzin el benestar comunitari i enforteixin les xarxes locals. Volem aportar el nostre bagatge, continuar formant-nos i participar activament en les decisions col·lectives. El nostre compromís amb la pau, els drets humans i la sostenibilitat ambiental manté tota la seva força intergeneracional. Una societat que dignifica i escolta la gent gran és una societat que s’ennobleix a si mateixa.
