Hi ha festivals que funcionen com a aparador, però el Festival B ho fa com un oasi. El cartell, íntegrament basat en el panorama musical espanyol, és un respir per al públic local, ofegat entre brunches i rooftops amb música house.
En una escena on les etiquetes duren força menys que les cançons, trobem una programació on alguns artistes salten de l’habitació de convidats a la suite, mentre que d’altres recuperen sons que semblaven caducats i tornen convertits en referència. Propostes íntimes conviuen amb pogos capitanejats per una generació que pot passar del reggaeton clàssic al pop experimental sense percebre ni una mica de contradicció.
Potser aquí hi ha una de les lectures que ens deixa aquesta edició: la qüestió no és la desaparició dels gèneres, sinó la pèrdua de la seva capacitat per ordenar identitats. Fa uns anys, si eres un adolescent rocker, probablement la teva imatge també es construïa al voltant de la pertinença a aquella comunitat i difícilment t’hauries posat cançons de reggaeton. Ara no seria tan estrany trobar algú amb una samarreta dels Rolling Stones en un concert de Bad Bunny: escoltar una cosa ja no implica necessàriament deixar d’escoltar-ne la contrària.
El Festival B n’és una mostra. Un cartell per a una generació que circula entre escenes i codis amb una naturalitat que hauria resultat molt menys evident no fa tant de temps.
Tres moments d’una genealogia
Una de les imatges més interessants d’aquesta edició no va ser en un concert concret, sinó en el que passava quan se’n posaven uns quants l’un darrere l’altre.
8belial, ladiferencia2006 i, finalment, Yung Beef van funcionar com tres peces d’un mateix engranatge. Tres moments d’una genealogia recent que parla d’alguna cosa latent: de com el passat immediat ja comença a convertir-se en arxiu, de la revalorització de codis menyspreats durant anys i del procés pel qual allò que va néixer als marges acaba ocupant l’escenari principal.
8belial va aparèixer amb un directe acabat de sortir de Jersey Shore. Palmeres sobre l’escenari, veneració per l’alta moda i una reivindicació kani lluny dels estigmes. El públic acaba de construir el relat: xavals amb gorres flotant entre les primeres files, polos amb logotips impossibles i pantalons força per sota de la cintura que encara cauen més quan sona YSL —Yves Saint Laurent, firma amb el logotip de la qual l’artista porta tatuat al coll—.
L’èxit de 8belial mostra una intuïció segons la qual el 2010 ja queda prou lluny per poder considerar-se vintage. A la dècada en què aquesta estètica estava de moda, molts d’aquests mateixos codis funcionaven com a marcadors classistes de «mal gust»: la brillantor, l’excés, l’ostentació, una determinada imatge de les masculinitats «de barri» o aquell imaginari de discoteca i extraradi. Ara reapareixen resignificats i convertits en material aspiracional.
El que és clàssic sempre pot tornar a sonar fresc
La velocitat amb què internet ha triturat les dècades té molt a veure amb el fet que una estètica marginal fa tot just quinze anys pugui tornar convertida en referència abans fins i tot d’haver-la digerit. Els temps envelleixen a un ritme estrany: gairebé no tenim temps de viure alguna cosa abans que comenci a circular com a nostàlgia remasteritzada.
El passat recent envelleix a la velocitat de l’scroll infinit i torna transformat abans fins i tot que els qui el van viure hagin tingut temps de considerar-lo antic.
Les xarxes comprimeixen aquesta distància i allò que abans necessitava dècades per convertir-se en revival ara pot completar el recorregut en només uns quants anys: present, decadència, vergonya i recuperació conviuen gairebé en el mateix feed.
L’imaginari de principis dels 2000 reapareix filtrat per una generació que, en molts casos, amb prou feines va arribar a viure’l en la seva primera encarnació.
Part d’aquesta mateixa equació és ladiferencia2006. El jove artista de l’Hospitalet ho va deixar prou clar als visuals del seu concert: #2026 és el nou 2006. Raó no li’n falta. El seu so torna a unes arrels que durant un temps van semblar demodé: les del reggaeton antic.
Resulta significatiu que un artista que encara no havia nascut quan Don Omar triomfava i que era tot just un nen mentre Ñengo Flow consolidava bona part del seu so recuperi ara aquella latència per manifestar-la a través d’uns codis profundament contemporanis.
La paraula nostàlgia, a més de ser poc precisa en aquest cas, es queda curta. Ladiferencia2006 no treballa des de l’enyorança d’un temps passat que fos millor. Parteix d’un repertori recognoscible —del reggaeton d’una altra època, del barri com a imaginari, d’una manera molt concreta d’entendre l’actitud—, però el creua amb una visió artística molt arrelada en l’avui —i segurament en el demà—. No pretén tornar al 2006: el fa servir com un arxiu viu, sobre el qual intervé i amb el qual juga. El que és clàssic sempre pot tornar a sonar fresc quan deixa de tractar-se com una relíquia.
La seva proposta es construeix així entre una base sòlida de referents del passat i una intuïció força clara de cap on pot anar el panorama en uns anys.
Una part d’aquest futur de l’escena espanyola passarà pel #sonidodelbarrio, i una altre part d’aquests referents ja són el so del present.
Quan un jove Fernando Gálvez va gravar cap al 2015 pels voltants del MACBA el famós videoclip de Beef Boy, era difícil imaginar fins a quin punt s’estava produint un cop al tauler. Una dècada després, Yung Beef —també Fernandito KitKat, el Seco i qualsevol de les múltiples identitats que ha anat acumulant— apareix com a cap de cartell del Festival B, el festival de la ciutat que va veure néixer i créixer la seva carrera artística.
Amb la seva estètica i presència característiques, el granadí es va fer enorme sobre l’escenari principal i va tornar a demostrar fins a quin punt la frontera entre underground i mainstream fa temps que ha deixat de ser gaire útil per explicar segons quines coses. Traper, crooner, cyberpunk, reggaetoner. Un gos robot, una escenografia treta d’Akira, barri i ciència-ficció, codis de carrer i futurisme, comunió emocional amb Ready pa Morir. Amb Yung Beef, les categories sempre arriben una mica tard.
Hi ha alguna cosa reveladora més enllà del fet que un artista sorgit del marge pugui encapçalar un festival: aquest és un moviment que fa anys que es consolida. El que és interessant és observar com aquest marge, un cop instal·lat al centre, comença a generar la seva pròpia tradició.
A l’escenari, Yung Beef —artista consagrat i pare de La Vendición, la seva pròpia discogràfica— convida a pujar el talent emergent i fitxatge del seu equip, ladiferencia2006. L’escena materialitza una transmissió generacional en què allò que fa una dècada era ruptura ara comença a funcionar també com a referència.
Així convertien la mateixa cronologia de la jornada en un relat. 8belial recupera una estètica i un concepte artístic que semblaven condemnats a l’estigma fa tot just uns anys, ladiferencia2006 transforma en llenguatge de futur un so anterior fins i tot a la seva pròpia memòria, i Yung Beef encarna l’artista que va sorgir des del marge i que ja es pot convertir en model per als qui venen darrere.
Planetes íntims en universos dispersos
Un altre relat ben diferent és el d’artistes com pablopablo o Maria Arnal. Recorden un dels debats eterns de qualsevol festival: funcionen igual aquests concerts en espais travessats per la dispersió?
Maria Arnal va arribar amb una proposta i una imatge renovades al voltant d’Ama. El seu concert es construeix amb material porós i un món molt personal. Té la capacitat de transmetre i generar un vincle molt proper amb els espectadors. Com si establís una conversa amb tots i cadascun d’ells, i no amb una massa indistinta.
Però aquesta relació té interferències, i potser venen donades pel mateix espai. Ama proposa gairebé una abraçada, un clima envoltant, íntim, una experiència que necessita una certa disponibilitat per part de qui l’escolta. Però un escenari de festival són més aviat uns braços estesos que no pas uns braços que t’envolten perquè hi puguis recolzar el cap.
Des de les primeres files, aquell univers resulta accessible. Una mica més enrere, la mateixa dispersió del format hi competeix: converses, desplaçaments, gent que arriba, gent que marxa cap a un altre escenari, la música que se solapa amb sorolls i estímuls.
Sorgeix una fricció entre dues maneres d’entendre l’atenció. Una proposta demana aturar-se quan el festival està dissenyat perquè sempre hi hagi alguna altra cosa passant a pocs metres. En una època acostumada a alternar pestanyes i continguts, també l’escolta es torna fragmentària.
Algú que corria el mateix risc era guitarricadelafuente. Tot i que el valencià també parteix d’una proposta allunyada dels grans beats que converteixen un concert en una festa, el fet de tenir l’escenari principal ple el va acabar beneficiant. Amb l’impuls de La bola negra, l’artista va aconseguir fer ple i sostenir una energia col·lectiva sense alterar la naturalesa de la seva música.
El Festival B va servir, en aquest sentit, per confirmar l’escala que ha assolit.
Guitarricadelafuente s’ha convertit en un dels referents del moment sense necessitat d’abandonar allò que el va fer recognoscible, i el concert també va deixar la sensació que encara té marge per continuar expandint els límits de la seva carrera.
Concerts solapats, els nous pares divorciats
La nit culminava amb un altre tipus de conflicte: rusowsky o La Élite. Un derbi desigual entre dos concerts que gairebé no comparteixen llenguatge i que, tanmateix, poden compartir públic.
A l’escenari principal, rusowsky presentava DAISY per última vegada, tancant una etapa després de l’enorme recorregut dels últims mesos i després de l’èxit de Bby Wow al costat de Karol G i Judeline. En un altre espai, La Élite proposava gairebé la imatge contrària: actitud punk, pogo i un terra que tremolava sota els salts del públic.
«Qui s’hagi dutxat avui, que vagi a Rusowsky», cridaven entre rialles els de Tàrrega, conscients dels formats tan diferents que coincidien alhora.
La coincidència va convertir la recta final del festival en una negociació semblant a la custòdia d’uns pares divorciats. Hi havia els qui havien pres partit des del principi i hi havia els salomònics: mig concert de cadascun i cursa entre escenaris.
Aquesta circulació és la que explica millor el Festival B. Un públic capaç de passar de l’univers de Maria Arnal al pogo de La Élite, del reggaeton arqueològic de ladiferencia2006 al pop mutant de rusowsky o al trap trencat de Yung Beef sense sentir que està travessant mons incompatibles.
Les diferències continuen existint i els gèneres no han desaparegut com a tal. El que és interessant del recorregut és que s’ha afeblit l’obligació de construir una identitat al voltant d’un de sol.
Hi va haver un temps en què pertànyer a una escena musical implicava també marcar distància respecte de les altres. Tribus amb fronteres en què, per formar-ne part, havies de renunciar a la resta.
El públic del Festival B sembla relacionar-s’hi d’una altra manera. Pot entrar-hi i sortir-ne, apropiar-se de codis diferents, reconèixer genealogies aparentment contradictòries i fer-les conviure en una mateixa nit.
