Els greus episodis de violència viscuts les darreres setmanes a La Marina han generat una preocupació profunda i legítima entre moltes veïnes i veïns. Els dos homicidis amb arma de foc ocorreguts a plena llum del dia, alguns robatoris amb violència i les persecucions i els linxaments que s’han viscut han trencat una sensació de normalitat que el barri havia construït amb esforç durant molts anys.
Davant d’aquesta situació, seria irresponsable mirar cap a una altra banda. Però també ho seria caure en explicacions simplistes o en discursos que busquen convertir la por en una eina política per enfrontar el veïnat. La Marina necessita respostes, no agitadors.
El primer que cal entendre és que el problema actual és més qualitatiu que quantitatiu. És cert que a Barcelona han disminuït alguns delictes patrimonials lleus, especialment aquells vinculats als furts i als robatoris que afecten principalment les zones més turístiques de la ciutat. Però al mateix temps han crescut de forma preocupant els delictes relacionats amb el tràfic de drogues i els incidents amb armes blanques. Quan augmenten els fenòmens associats al crim organitzat, les màfies o la tinença i ús d’armes, la preocupació ciutadana no es pot respondre amb estadístiques generals. El problema no és només quants delictes es produeixen, sinó quins delictes es produeixen, qui els pateix i quins barris queden més exposats davant d’aquests fenòmens.
Quan augmenten els fenòmens associats al crim organitzat, les màfies o la tinença i ús d’armes, la preocupació ciutadana no es pot respondre amb estadístiques generals
Això és precisament el que moltes famílies del barri expressen aquests dies. No parlen només de por. Parlen sobretot d’abandonament. De la sensació que mentre hi ha barris on la presència institucional és constant, La Marina només apareix a l’agenda política quan esclata una crisi. Moltes persones expliquen que troben a faltar una policia de proximitat que conegui el territori, que camini pels carrers i que mantingui una relació directa amb el veïnat i el teixit associatiu. També expressen una preocupació compartida: la percepció que darrere dels episodis recents hi ha estructures criminals organitzades que actuen amb una impunitat creixent.
És aquí on el govern de Jaume Collboni està fracassant. Perquè el problema no és només la seguretat. El problema és el model de ciutat que s’ha imposat durant aquests darrers anys. Un model que prioritza la ciutat aparador, els grans esdeveniments, la projecció internacional i els espais més turistificats, mentre massa barris tornen a reclamar serveis públics, més prevenció i més presència institucional.
El Pla Endreça n’és probablement el millor exemple. Presentat com una gran resposta als problemes de convivència, sovint ha funcionat més com una política de desplaçament dels conflictes que no pas de resolució de les seves causes. Mentre es concentren esforços allà on hi ha més impacte mediàtic, els barris populars continuen afrontant problemes estructurals sense els recursos necessaris.
A La Marina això s’ha traduït en la desaparició del Pla de Barris, el tancament de serveis de proximitat com l’OAC, la pèrdua de recursos comunitaris, la manca d’inversions noves, el fre a la planificació d’habitatge públic i assequible i una evident reducció de la inversió social. És especialment greu perquè parlem d’un barri que durant els governs d’Ada Colau va ser una prioritat municipal precisament per corregir dècades d’abandonament institucional.
La resposta a la situació actual ha de ser clara. Tolerància zero contra el crim organitzat. Més investigació policial i més coordinació per desarticular les xarxes mafioses. Més control sobre la tinença il·legal d’armes. Una policia de proximitat present als barris i en contacte permanent amb el veïnat. Però també la recuperació de la inversió i de les polítiques socials i comunitàries que permeten prevenir els conflictes abans que esclatin.
Perquè el risc més gran no és només que les màfies guanyin espai. El risc és que el sentiment d’abandonament sigui aprofitat per aquells que intenten dirigir la frustració cap als col·lectius més vulnerables en lloc d’assenyalar les causes reals dels problemes. La Marina no necessita més divisió. Necessita més implicació institucional.
La història d’aquest barri és la d’una comunitat treballadora que ha construït convivència, solidaritat i orgull col·lectiu en condicions sovint difícils. El que reclama avui no és cap privilegi. Reclama simplement allò que qualsevol barri mereix: atenció, oportunitats i la certesa que la ciutat no l’ha deixat enrere. I això només serà possible si La Marina torna a ser una prioritat política real de la ciutat i no una perifèria que només es recorda quan hi ha problemes.
