Si analitzem l’evolució de la nostra societat a través de les històries de ficció —ja sigui en la literatura, el cinema o el còmic—, salta a la vista un biaix sistèmic que l’acadèmia anomena «edatisme de gènere». El concepte gendered ageism descriu un procés d’exclusió i esborrat mitjançant el qual les dones, en assolir la barrera dels cinquanta anys, experimenten una gradual pèrdua d’estatus visual, polític i social. A diferència dels homes, la transició cap a la mitjana edat les situa en una posició de vulnerabilitat que l’acadèmia defineix formalment com la «invisibilitat social».
El sosteniment teòric d’aquest fenomen es remunta al concepte fundacional del «doble estàndard de l’envelliment» formulat per Susan Sontag en el seu assaig The Double Standard of Aging (1972), accessible en castellà en l’actualitat en la compilació De las mujeres (2024), editada pel segell Debate. Sontag va argumentar que la maduresa es penalitza de forma asimètrica: mentre que l’envelliment masculí s’associa socialment amb l’acumulació de prestigi, autoritat i experiència, el femení es mesura de manera punitiva en funció de la pèrdua del capital estètic i de la capacitat reproductiva, sent empesa a una invisibilitat social. Aquesta marginació cultural constitueix en realitat una injustícia estructural que, paradoxalment, emula un superpoder en la ciència-ficció.
Estudis recents han classificat exactament com experimenten les dones aquesta manca de reconeixement. Cal destacar el treball de la professora de la York Law School, Sue Westwood, en especial l’estudi que analitza qualitativament dones d’entre 50 i 89 anys. El resultat es pot llegir en l’article “It’s the not being seen that is most tiresome”: Older women, invisibility and social (in)justice ([“El més esgotador és no ser vista”: Dones grans, invisibilitat i (in)justícia social], 2023), en el qual demostra que aquesta problemàtica no es tracta d’una mera percepció subjectiva, sinó d’una realitat que es manifesta de cinc formes molt clares: «la infrarepresentació en els mitjans, ser ignorades en espais de consum i llocs públics, ser dessexualitzades per complet, i patir el fenomen de convertir-te en “àvia”, un reduccionisme identitari que assimila la dona major de cinquanta anys de forma exclusiva als rols de cura familiar, desposseint-la de les seves facetes professionals, intel·lectuals o individuals».
Aquesta penalització del cos madur empeny les dones a allò que les professores de la University of Cambridge, Laura Hurd Clarke i Meridith Griffin, defineixen com a «treball de bellesa» (beauty work). En el seu article Visible and invisible ageing: beauty work as a response to ageism ([Envelliment visible i invisible: el treball de bellesa com a resposta a l’edatisme], 2008), descriuen el resultat d’una investigació amb dones d’entre 50 i 70 anys, orientada a analitzar els arguments per recórrer «al tint per al cabell, el maquillatge, la cirurgia estètica i els procediments estètics no quirúrgics». Els resultats van constatar que les motivacions subjacents són «la lluita contra la invisibilitat, l’aparença com una inversió de per vida, el desig d’atreure o mantenir una parella sentimental i l’edatisme en l’àmbit laboral». Les autores de l’estudi sostenien que les experiències de les dones posen de manifest una tensió entre ser físicament i socialment visibles en virtut d’un aspecte juvenil, i les realitats pròpies de l’envelliment. En altres paraules, «la invisibilitat social es deriva de l’aparició dels signes visibles del pas del temps i les empeny a fer que la seva edat cronològica sigui imperceptible mitjançant aquestes pràctiques estètiques».
Aquesta invisibilitat s’aguditza en l’àmbit laboral en general i en el tecnològic en particular: «les dones pateixen un silenciament en els entorns laborals molt abans que els homes, quedant excloses dels plans d’innovació tècnica sota estereotips absurds d’adaptabilitat», segons argumenta el grup d’investigadores de la West Chester University of Pennsylvania, liderades per la professora Jasmin Tahmaseb-McConatha. En el seu article The Gendered Face of Ageism in the Workplace ([El rostre de l’edatisme de gènere a l’àmbit laboral], 2023), alerten que «la intersecció entre l’edat, el gènere i altres formes de discriminació es tradueix en un augment de l’estrès, amenaça el benestar dels treballadors de totes les edats i genera un clima laboral tòxic».
Aquest entorn s’acarnissa amb les dones, les quals van manifestar, en un percentatge més alt que els homes, experimentar discriminació laboral amb major freqüència. L’anàlisi qualitativa va identificar diversos temes importants relacionats con l’edatisme, com ara «amenaces al sentiment de competència, el dubte en un mateix i la indefensió, el fet de veure’s sotmeses al “maternalisme”, el sentiment d’aïllament i solitud, i a la desvinculació gradual del lloc de treball». Una cosa així devia pensar la Marcie, de quaranta-nou anys, quan el responsable de recursos humans l’estava informant del seu acomiadament de l’empresa, utilitzant un eufemisme clarament discriminatori: «… I hem decidit… ja veus… retornar-te… la llibertat». Uns punts suspensius que indiquen pauses deliberades en comunicar una notícia de gran impacte, però que provoquen una conseqüència molt diferent entre qui les realitza, buscant autoprotecció, i qui les rep, per a qui es converteix en una petita tortura psicològica.
Quan les paraules s’entreguen fragmentades, gairebé a comptagotes, el silenci que es genera entre cada terme no alleuja la tensió, sinó que la multiplica. D’una banda, aquesta cadència revela la incomoditat, la culpa o l’estricte càlcul legal d’un emissor que necessita dosificar el missatge perquè li costa sostenir el pes de les seves pròpies paraules. D’altra banda, per al receptor, aquest ritme entretallat resulta devastador: en lloc de rebre un impacte únic i ràpid, cada pausa es transforma en una suspensió agònica que l’obliga a processar la gravetat de cada terme per separat. I la Marcie, tot i la seva llicenciatura en psicologia amb un màster i experiència professional com a gestora de projectes, no ho tindrà fàcil per trobar feina, especialment en la seva especialitat.
El periple que haurà de seguir per reinventar-se i tirar endavant i, qui sap, potser aconseguir una feina somiada des de feia temps, és el que podem veure en la novel·la gràfica Marcie. Punto de inflexión (Marcie – Le point de bascule, 2025), de Cati Baur, publicada en castellà el març de 2026 per Garbuix Books amb traducció de Marta Armengol. Amb un estil de comèdia, Baur crea una història de gènere negre (la Marcie s’involucrarà com a detectiu privat per resoldre l’enigma d’un possible suïcidi que podria ser un intent d’assassinat), que en realitat és «una denúncia de la invisibilització de les dones madures alhora que celebra la seva potència, la seva llibertat i la seva capacitat per reinventar-se», com indica la mateixa autora.
El qüestionament injustificat de les seves habilitats tècniques o de la seva capacitat d’adaptació es revela sistèmic quan la persona de l’oficina de treball infravalora les capacitats de la candidata en l’entrevista. El resultat final és que la feina aconseguida és la d’enquestadora a peu de carrer, amb tot el que això comporta, encara que un factor destaca sobre tots: la invisibilitat accentuada davant la multitud que passa apressadament al seu costat cada dia durant hores. L’atzar fa que el seu lloc de treball estigui a prop d’una reconeguda agència de detectius privats, una activitat amb la qual havia somiat des de feia temps, un desig amplificat, probablement, per les seves lectures com a aficionada al gènere negre. I la seva determinació la impulsa a atrevir-se a presentar-se a l’empresa presumint precisament d’aquest superpoder adquirit, ideal per desenvolupar l’activitat de detectiu: la invisibilitat.
La novel·la gràfica mostra altres aspectes interessants que a manera de píndoles també s’afegeixen a la denúncia principal, com quan pensa que el director de l’agència la truca només per intentar lligar amb ella, per descobrir que no és així; tanmateix, el seu comportament és a la defensiva, com si fos una experiència habitual en el seu passat, o la reflexió sobre la resolució del cas que l’acaba consolidant com a detectiu. Cati Baur, autora suïssa nascuda el 1973, explica en l’epíleg que la seva primera intenció era titular l’obra La mitjana edat, pensant en el 13% de dones a França que estan al voltant de la cinquantena, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística francès (INSEE). Una edat per a les dones premenopàusiques que és «el moment en què et deixen de xiular pel carrer (tota una lliberació) i passen a dir-te “senyora”. És un canvi progressiu, no és una caiguda abrupta, no ens agafa per sorpresa fins al dia en què un desconegut et diu senyora i és com un ganxo de dreta a la mandíbula».
Un mes abans s’havia publicat en castellano la novel·la gràfica Mis rollos de cuarentona (Moi Je, Quarantaine, 2025), de l’autora francesa Aude Picault, editada per Garbuix Books amb raducció de Montserrat Terrones. A partir de petites escenes de la vida quotidiana, mostra el seu d’esdevenir en un to de comèdia irònica, des de la perspectiva d’una dona de quaranta-quatre anys, amb una filla petita, casada amb un marit deu anys més gran, aquest aparentment en les seves segones núpcies. L’obra s’emmarca en una mena de col·lecció que va començar fa vint anys en la qual reflectia, a partir de seqüències breus, el seu dia a dia d’una jove vint-i-anera, els seus dubtes amorosos i les seves precarietats en els seus inicis com a professional. El resultat final van ser dues breus publicacions, Rollos míos (Moi je, 2005) i Más rollos míos (Moi je et cætera, 2007), que vam poder llegir en castellà gràcies a Ediciones Sinsentido el 2007 i 2008, respectivament, amb traducció de Lucía Bermúdez.
L’ús del concepte Moi Je (que en francès és una forma emfàtica i col·loquial de dir «Pel que a mi respecta»), seguit ara de l’expressió Quarantaine, constitueix una declaració d’intencions per part de Picault, reconeixent el pas del temps i contextualitzant el que es trobarà el lector, on l’autora es dibuixa a si mateixa com una mare de família lligada a les rutines extenuants, la conciliació professional i les crisis de la mitjana edat. En exposar «les seves pròpies febleses, la seva puresa, les seves discussions de parella o els seus moments de col·lapse, aconsegueix que la seva vivència estrictament íntima i personal es converteixi en un mirall de la realitat de tota una generació de dones en arribar als quaranta anys», com s’indica en el material promocional de la novel·la gràfica.
La recepció de la crítica francesa coincideix a definir Moi Je, Quarantaine com un mirall generacional i desculpabilitzador que retrata les crisis de la mitjana edat —des del desgast de la parella fins a la càrrega mental— mitjançant una mirada honesta i summament benvolent. Lluny de caure en el cinisme o el retret amarg, l’autora introdueix un humor lluminós i moments de calma que alleugen la cruesa del col·lapse quotidià. Tot plegat vehiculat a través d’un dibuix de traç net i directe que capta a la perfecció l’expressivitat de l’aclaparament dels nostres dies, alterat per la contribució, de vegades negativa o absent, del nostre entorn més directe, com la nostra pròpia parella, els nostres amics o els nostres companys d’estudi a la feina.
La manifestació de la càrrega mental de la protagonista és evident, tant pel li passa com per la seva expressivitat facial i corporal, o la seva reacció davant els girs sense sentit amb els quals ha de lidiar contínuament. I l’autora adverteix que la seva vivència és l’avantsala del que l’espera en un futur pròxim, quan en la visita ginecològica per col·locar-li un DIU per als pròxims cinc anys, li adverteixen que, segurament, serà l’última vegada que el necessiti, davant la inexorable menopausa. Sense ser-ne conscients, les dues protagonistes de les dues novel·les gràfiques, la Marcie i l’Aude, comencen a convertir-se en invisibles, davant del que la investigadora Gail Saltz encunya sota el concepte de «Disminució de Gènere Associada a l’Edat», en el seu article Age-related Gendered Diminishment: toward understanding and interventions for a common psychological experience in post-midlife women ([Disminució de Gènere Associada a l’Edat: cap a la comprensió i les intervencions per a una experiència psicològica comuna en dones després de la mitjana edat], 2025).
El constructe social proposat per Saltz descriu una experiència psicològica de buit on la dona sent que les seves necessitats i la seva veu deixen d’importar per al seu entorn. A Quarantaine, la protagonista viu això a través d’una extenuant càrrega mental: està atrapada entre les demandes de la maternitat, la inèrcia d’una parella desgastada i les exigències professionals. Aquesta rutina devora per complet la seva individualitat. Picault plasma gràficament com la dona passa de ser el subjecte de la seva pròpia vida a convertir-se en una mera gestora de la vida dels altres, un pas previ i indispensable per a la desconnexió identitària que diagnostica Saltz. La càrrega mental dels quaranta és el combustible silenciós que, si no es frena mitjançant l’autoacceptació i els espais de resiliència (les escapades al bosc que dibuixa Picault), aboca les dones a la Disminució de Gènere Associada a l’Edat en la dècada posterior.
