Fa temps que patim tot un seguit de calamitats i guerres provocant pujades de preus que suposen una gran transferència de rendes de la gent que treballa cap als poders econòmics. Aquesta transferència es produeix per una doble via: la directa, que és els diners que van dels salaris de la gent cap a les grans empreses —energètiques, alimentàries, financeres i rendistes, sent avui l’habitatge un gran factor de transferència de rendes—; i una altra d’indirecta, mitjançant la transferència de recursos públics cap a aquestes mateixes empreses, cosa que impedeix el finançament dels serveis públics, com passa, per exemple, amb les famoses baixades d’impostos.
Els preus tornen a pujar sobtadament arran de la guerra que han desencadenat els Estats Units i Israel contra l’Iran. Els motius no queden clars. S’al·leguen moltes coses, però em temo molt, vistos els precedents, que aquesta guerra no té res a veure amb drets i democràcia, sinó amb allò que ja hem vist abans, per exemple, a l’Iraq: l’apropiació indeguda de recursos i la voluntat de guanyar diners amb el negoci de la guerra, sigui abans, durant o després.
Aquesta apropiació indeguda no es produeix només a la zona atacada, sinó que també repercuteix aquí: l’augment dels preus de l’energia arrossega la resta, produint un efecte inflacionari i, al seu torn, un encariment en la revisió de les quotes hipotecàries i dels lloguers.
Així són els patriotes, sempre disposats a cobrir pèrdues per avançat perquè Espanya és unitat de destí en l’universal, però els diners sempre van primer. Així s’eixampla la bretxa de transferència directa entre les rendes del treball —el que cobres— i les del capital —els rics—, minant el teu poder adquisitiu i devaluant la teva qualitat de vida mentre els marges de les grans empreses són cada vegada més grans.
A la dreta patriòtica, les receptes de sempre. Posar-se al costat de l’emperador —i no de la gent— uns; oposar-s’hi tímidament sota el mantra d’una certa superioritat moral, uns altres; i baixades d’impostos tot al·legant un augment de la recaptació. Mai no es qüestiona que els beneficis que obtenen les grans empreses són exponencialment superiors a aquesta recaptació i que, per la via de les transferències directes, continuen engrandint beneficis.
Per tant, darrere de la guerra s’amaga un procés —en marxa des de fa molt de temps— d’apropiació dels recursos de les famílies sota el mantell de la defensa d’Occident, la religió, la raça, els costums o la cultura. Aquesta és la gran hipocresia de la dreta: la confusió constant en un discurs que sembla adreçar-se a la defensa de les majories amb propostes que només beneficien minories.
Hi ha, des del meu punt de vista, diversos elements avui en disputa, tots alhora però amb un mateix objectiu: establir un govern de les elits. Aquests elements són la idea de país, l’hegemonia cultural, la disputa per l’ètica i la idea de democràcia i els elements que la conformen. En termes populistes, podríem dir que la proposta són una gent a dalt —pocs i molt rics— que manin, i uns altres a baix —molts i molt pobres— sotmesos.
Aquesta és, per a mi, la idea d’Espanya que avui està en disputa. Hereva d’última hora de les democràcies posteriors a la Segona Guerra Mundial, la idea de país que traspua la nostra democràcia té un fort component igualitari per la banda de la re-distribució. La democràcia com a construcció col·lectiva basada en uns serveis públics forts sostinguts per un sistema fiscal que permeti finançar-los. Aquests són els paràmetres sobre els quals avui s’ha generat un ecosistema que ha permès a moltes famílies poder aspirar a millorar la seva qualitat de vida. Dic que ho ha permès perquè aquest ecosistema s’ha anat debilitant precisament per aquesta forta transferència de recursos que té com a rerefons una visió de la societat al servei dels rics. Efectivament, en política res no és casual ni tampoc ideològicament neutre. L’aposta pel privat en detriment del públic poc o gens té a veure amb la gestió de les necessitats de la ciutadania, però sí que comporta conseqüències en la minva de la capacitat de la ciutadania per poder tirar endavant. Això és el que ens juguem ara mateix: si volem continuar sent un col·lectiu entre iguals i continuar construint un benestar conjunt o si, al contrari, volem ser un conjunt d’individus on només prosperi qui tingui diners.
És un fals mite del neoliberalisme que una persona, per si sola, pugui sortir-se’n. Si qualsevol de nosaltres hagués de pagar les vegades que ha anat a un hospital, segurament ja estaria mort o patint greus seqüeles. Així de cars són els serveis i així de necessari és l’ecosistema. El sistema de re-distribució té com a objectiu assegurar les condicions necessàries per poder prosperar, garantint el benestar necessari en clau personal i col·lectiva.
Serveixi com a exemple la prestació de l’atur. Una persona que viu en una punta del país contribueix perquè una altra, a l’altra punta, pugui sortir-se’n en un moment de dificultat, en allò que es podria anomenar un “moment de fraternitat” amb algú en principi desconegut però que d’alguna manera se sent com a propi. Aquest tipus de polítiques, finançades amb els recursos procedents dels impostos, són les que ens construeixen com a societat i revelen un fort sentiment d’identitat compartida.
Aquesta és la veritable disputa. Ni religió ni raça, ni costums ni cultura: allò que de debò es disputa avui a Espanya és si volem un país abonat a la crueltat i al canibalisme mentre n’hi ha que fan grans festins o si, pel contrari, volem un país on es pugui viure amb l’aspiració de tenir una vida tranquil·la en un entorn pròsper, allunyat dels mites neoliberals que només amaguen un projecte per als rics i que promouen el pitjor de cadascun de nosaltres en lloc del progrés col·lectiu.
