Escoltar l’alcalde Jaume Collboni en la seva recent entrevista a Betevé (la nostra tv “pública”) és assistir a una classe magistral de cinisme institucional. Amb la calma de qui se sap protegit pels focus, l’alcalde s’ha definit com un “defensor” d’allò públic mentre, a pocs metres dels estudis, milers de treballadores municipals complim més de tres mesos de vaga. Una vaga invisible per al seu govern, però que estripa cada dia la xarxa de serveis socials, escoles bressol, oficines d’atenció ciutadana, feminismes i biblioteques de la nostra ciutat.
L’argument de Collboni per a ignorar-nos és sempre el mateix: el famós “12 de 15”. S’escuda en el fet que la majoria de delegats sindicals (CCOO, UGT i CSIF) van firmar un acord. I arribats a aquest punt, cal parlar clar: on estan eixos sindicats? Resulta incomprensible i indignant veure com es posicionen en contra d’un moviment massiu de la mateixa plantilla. Això fa temps que va deixar de ser una guerra de sigles sindicals; és un clam real, de base, de les treballadores d’aquesta Casa Gran. Donar l’esquena al que la plantilla està cridant desesperadament als carrers és anar en contra del sentit mateix del sindicalisme.
És dolorosament irònic que el mateix Ajuntament publique al seu web articles lloant les vagues municipals de 1976, reivindicant el feminisme i el dret a la protesta de la Transició, mentre hui aplica un cordó administratiu per a silenciar-nos. Apel·lar al Reglament Orgànic Municipal (ROM) de manera torticera per a endarrerir el Ple Extraordinari, o forçar els estàndards de participació fins a l’absurd, només demostra una cosa: por al debat.
Però la realitat és tossuda i el PSC s’està quedant cada vegada més sol a l’altar de la seva pròpia supèrbia. Ja no som només les treballadores en vaga qui assenyalem el govern. Fins i tot la Sindicatura de Greuges de Barcelona s’ha hagut de pronunciar, instant de forma clara a l’Ajuntament a negociar amb els col·lectius afectats. Quan la institució que vetlla pels drets de la ciutadania et diu que has de parlar, fer el sord ja no és una opció política, és una negligència democràtica.
Aquesta solitud del govern ha quedat certificada en el front polític: ERC, Comuns i Junts han entès la gravetat del moment i han forçat la celebració del Ple Extraordinari per al proper 29 de maig a les 9:30 h. Tots els actors de la ciutat —institucions, oposició i plantilla— coincideixen que cal seure i parlar. Tots, absolutament tots, menys l’Alcalde i aquells sindicats que van preferir la comoditat del despatx a la dignitat del carrer.
Tan difícil és reconèixer que s’han equivocat? O potser no hi ha cap error, perquè l’objectiu era precisament aquest: fragmentar la plantilla i desmantellar el benestar públic amb la complicitat dels signants del conveni de la discòrdia.
Siga com siga, la vergonya ha canviat de costat. L’alcalde prefereix el Tour de França o la visita del Papa, però la Barcelona de l’aparador s’està esquerdant perquè no cuida a qui la sosté. Alcalde, les vagues no s’acaben a la televisió; s’acaben a les taules de negociació. Ens veiem el 29 de maig a les 9:30 h. Amb o sense el seu permís, la realitat del carrer entrarà al Plenari.
Seu i negocia, o dimiteix.
