El dia que Pedro Sánchez va convocar eleccions per al 29 de novembre, l’esquerra situada a l’esquerra del PSOE es va posar en marxa amb el compte ja fet en contra. Les enquestes fa mesos que diuen el mateix: frenar la dreta és improbable i, si fos possible, passaria perquè coincidissin tres coses:
- Que es mobilitzés un electorat socialista en hores baixes.
- Que la campanya parlés d’habitatge i no del que passa a Ceuta.
- Que l’esquerra alternativa estigués prou unida per no regalar escons a les províncies petites.
La primera depèn del PSOE; la segona, de la fortuna i dels mitjans de comunicació. La tercera, sí, del Front Ampli i d’aconseguir una suposada unitat que ja està mig trencada. Què queda del Front Ampli, per què és necessari i per què sembla que no succeirà?
L’audàcia electoral
El Congrés es reparteix província a província amb la fórmula D’Hondt, i això pesa molt sobre els partits petits. La llei exigeix un 3% dels vots per a entrar en el repartiment, però en les circumscripcions que elegeixen tres, quatre o cinc diputats, que són bona part de les províncies, el percentatge que de veritat fa falta per a aconseguir un escó es dispara molt per damunt. Si dues llistes es disputen el mateix electorat en una d’aquestes províncies, el més probable és que cap arribi i que els vots de les dues es perdin, quan juntes podrien esgarrapar un diputat. A Madrid, amb 37 escons en joc, dividir-se costa algun diputat; en una província de tres, pot costar-los tots.
Les enquestes consideren que una llista conjunta arribaria al 9,5% —gairebé dos punts més que la suma, perquè el sondeig estima que la unitat també atreu vot— i obtindria entre quinze i dinou: pràcticament el doble d’escons amb poc més de vot, encara que la unitat tampoc canviaria el resultat de fons, perquè un model provincial construït sobre les mateixes dades calcula que una llista conjunta li llevaria vuit escons a PP i Vox, que així i tot continuarien tenint majoria absoluta.
L’efecte Rufián s’esvaeix
Si algú tenia capital per il·lusionar una part de l’esquerra desencantada, era Gabriel Rufián. Durant mesos va recórrer actes amb Más Madrid, amb Podemos i amb Compromís repetint que l’esquerra sola no guanya, i va ser gairebé l’única veu que va parlar d’unitat per sobre de les sigles de cadascú. Al final ha fet el de sempre, i diumenge va confirmar que tornarà a encapçalar la llista d’ERC per Barcelona, amb les seves sigles. Potser no en solitari. ERC ultima un acord amb Podemos pel qual els morats no es presentarien a Catalunya; a canvi, ERC els reservaria almenys un lloc de sortida a la seva candidatura —que no seria per a Montero, cap de llista per Madrid— i Rufián demanaria públicament el vot per a ella a la resta de l’Estat. Un repartiment de territoris entre dos partits, a força distància del front que ell mateix predicava.
Vist el desenllaç, costa no pensar que del que es tractava, sobretot, era d’una baralla interna. El que Rufián negociava amb la seva direcció tenia poc a veure amb Colau o amb Montero: un equip de confiança propi al Congrés, més marge per decidir el que es juga a Madrid, veu a les llistes i en l’estratègia del grup. Aquestes condicions ja circulaven a finals de maig, quan el diputat Jordi Salvador li va recordar a X que ERC no és una plataforma personal ni un espai d’ultimàtums. Hirschman hauria parlat d’una veu avalada per l’amenaça de sortida: Rufián mai no se’n va anar, però es va deixar veure molt a la porta, i cada acte compartit amb una altra força encaria la seva permanència. Salvador i Pilar Vallugera, dos dels diputats amb qui la relació estava trencada, no repetiran.
I llavors, què queda del Front Ampli?
Queda un Front Ampli de quatre —Movimiento Sumar, Izquierda Unida, Más Madrid i els Comuns— que presentarà la seva candidatura el 17, un dia després que Interior tanqui el registre de coalicions, i que a hores d’ara encara no sap qui l’encapçalarà. Queda també la baralla de sempre pels llocs de sortida a Madrid i a Barcelona, les dues circumscripcions on pot aspirar a diversos diputats. Más Madrid vol decidir la llista de la capital, on ara proposa Emilio Delgado de número u i Mónica García de número dos; els Comuns, que donen per gairebé impossible tornar a treure cinc diputats a Barcelona, intenten que la seva no se’ls estrenyi encara més. Izquierda Unida reclama que tot surti d’un acord global, democràtic i compartit, tres adjectius amb un únic destinatari.
Queda un Front Ampli de quatre —Movimiento Sumar, Izquierda Unida, Más Madrid i els Comuns— que presentarà la seva candidatura el 17, un dia després que Interior tanqui el registre de coalicions, i que a hores d’ara encara no sap qui l’encapçalarà
I en queda fora Podemos. Amb un 2,3%, en una taula on els llocs es reparteixen segons el pes de cadascú, li tocaria fer de convidat; en unes primàries obertes pesen una militància mobilitzada i una candidata amb nom propi. Per això Irene Montero repeteix que «l’única manera d’arribar a acords són les primàries», convocades per al 14 i el 15, i per això el Front Ampli, que prefereix el consens entre partits, li ofereix la taula però no l’urna. El 2023 Podemos va entrar a Sumar a última hora i amb Montero fora de les llistes, i no té intenció de repetir l’escena. Cadascú reclama l’arena on el seu recurs val més i la defensa en nom de la democràcia interna, en una «guerra del procediment» que, amb l’acord amb ERC damunt la taula, Podemos té cada cop menys pressa per guanyar.
Si ningú no es mou abans de divendres, l’esquerra alternativa anirà al 29-N en dos blocs que no se sumen. D’una banda, el Front Ampli sense Podemos; de l’altra, l’eix ERC-Podemos, un repartiment de territoris en què els morats es retirarien de Catalunya i Rufián els tornaria el favor fora. A Madrid les dues paperetes xocarien de front, Delgado i García contra Montero; a Catalunya no es trepitjarien, i allà qui competeix amb ERC són els Comuns; a la resta, el compte es fa província a província, que és justament on la divisió surt més cara. Més enllà de Madrid i Barcelona, Compromís, la Chunta i Més per Mallorca reclamen llistes encapçalades pels seus i sense integrar-se en el Front Ampli, i Adelante Andalucía ni s’ho planteja. Amb un PSOE projectat entre 105 i 117 diputats, la divisió torna a regalar escons a una dreta que conserva la majoria absoluta.
De les tres condicions, l’única que era a les mans d’aquests partits era la unitat, i és la que aquesta setmana s’ha partit en dos. A la majoria de la gent que encara espera alguna cosa d’aquesta esquerra, el detall de qui encapçala cada llista li resulta aliè, més encara indecent. Hi veu un repartiment de llocs, una baralla pel sou i per l’acta, i no arriba a entendre què té a veure tot això amb els seus lloguers o amb frenar la dreta. Costa explicar-li que l’única manera de no regalar escons a les províncies petites és anar tan junts com sigui possible, i que són aquests mateixos partits els que li ho posen difícil.
Quant del que aquestes setmanes s’ha anomenat unitat era projecte i quant era palanca? Qui estava disposat a cedir primer, a set setmanes d’unes eleccions que ningú no espera guanyar?
Si després la campanya acaba parlant de Ceuta, no serà culpa dels qui van sortir al carrer a Madrid el 3 d’octubre. Ells ni tan sols estaven fent campanya: demanaven poder pagar el lloguer.
