Hi ha setmanes en què sembla que la política deixa de discutir de polítiques públiques per dedicar-se a discutir-se a si mateixa. Mentre l’habitatge continua expulsant milers de persones dels seus barris, la sanitat i els serveis públics acumulen tensions i la desigualtat no deixa de créixer, el debat públic apareix dominat per vetos, filtracions, purgues internes, equilibris de poder i disputes de lideratge. La confecció de les candidatures per a les pròximes eleccions n’ha ofert un nou exemple.
La convocatòria d’eleccions legislatives pel 29 de novembre ha accelerat les negociacions internes per bastir candidatures, ocupant titulars i tertúlies. En pocs dies hem assistit a debats públics sobre pugnes obertes pel control dels aparells dels partits i discrepàncies que s’han expressat més en termes de fidelitats i rivalitats que no pas de projectes polítics. El focus sovint no se situa en els programes ni en les propostes, sinó en qui entra i qui surt, qui guanya influència, qui perd posicions o quin dirigent ha aconseguit imposar el seu criteri.
Que els partits elaborin les seves llistes és normal i necessari. El problema apareix quan resulta més difícil identificar el debat polític darrere les decisions que no pas les rivalitats personals que les condicionen. Massa sovint, les discrepàncies de fons queden eclipsades per una lluita de lideratges.
Que els partits elaborin les seves llistes és normal i necessari. El problema apareix quan resulta més difícil identificar el debat polític darrere les decisions que no pas les rivalitats personals
Els vetos han acabat esdevenint una eina habitual de la política contemporània. Ho hem vist aquests dies en diferents espais polítics, on les negociacions sobre candidatures han estat marcades tant per incompatibilitats personals com per divergències estratègiques. Sovint resulta difícil discernir on acaba el debat polític legítim i on comencen les animadversions personals. Quan aquesta frontera es desdibuixa, la ciutadania té la percepció que les decisions es prenen menys per defensar una idea de país que per resoldre equilibris interns o ajustar comptes pendents.
Una part creixent de la ciutadania té la sensació que moltes de les decisions que marquen l’agenda política no neixen d’una reflexió sobre la societat que es vol construir, sinó de càlculs de poder, equilibris interns i vetos creuats. Mentre la qualitat dels serveis públics continua preocupant la població, gran part de la conversa política gira al voltant de qui controla una organització o de qui ha vençut en l’última batalla interna.
Aquesta manera de funcionar no és exclusiva de cap ideologia. La trobem a la dreta i a l’esquerra, en l’àmbit català i en l’espanyol, en partits grans i petits. Canvien les sigles, es renoven els protagonistes i es reformulen els discursos, però el patró acostuma a ser el mateix. Els vetos han acabat esdevenint una eina habitual de la política contemporània. Uns es dirigeixen contra adversaris polítics; d’altres afecten persones del mateix espai o de la mateixa organització. De vegades es formulen de manera explícita i, en altres ocasions, operen de forma més discreta. En qualsevol cas, massa sovint responen a incompatibilitats personals més que no pas a desacords programàtics profunds.
Quan això succeeix, la política deixa de percebre’s com un espai de construcció col·lectiva i passa a semblar una competició permanent entre figures que disputen poder i protagonisme. Les conseqüències són visibles. Creix la desafecció, s’estén el desinterès i augmenta el malestar. Moltes persones tenen la impressió que les seves preocupacions quotidianes han quedat relegades a un segon pla mentre els dirigents concentren energies en disputes internes que costen d’entendre i encara més de justificar.
Les conseqüències són visibles. Creix la desafecció, s’estén el desinterès i augmenta el malestar. Moltes persones tenen la impressió que les seves preocupacions quotidianes han quedat relegades a un segon pla
D’aquí neix bona part de la distància entre representants i representats. La confiança és un bé fràgil: requereix temps per construir-se, però es pot deteriorar molt ràpidament quan la ciutadania percep que la principal preocupació dels seus dirigents és conservar o ampliar espais de poder.
Quan parlem de lideratge transformador, no com una teoria abstracta, sinó com una pràctica imprescindible per afrontar societats cada vegada més complexes, diverses i polaritzades, parlem d’un lideratge que es fonamenta en quatre valors: empatia, visió, coratge i coherència.
L’empatia permet comprendre allò que preocupa realment la ciutadania i evitar quedar atrapat en les dinàmiques de despatx. La visió ajuda a construir horitzons compartits més enllà de la pròxima convocatòria electoral. El coratge exigeix prendre decisions difícils quan l’interès general ho reclama. I finalment, la coherència connecta les paraules amb els fets i dona credibilitat als projectes.
Si observem la política catalana i espanyola a través d’aquests quatre valors, emergeix una conclusió inquietant. Potser el problema no és la manca de lideratges visibles. De protagonistes n’hi ha molts. També hi ha presència mediàtica, personalització de la política i una exposició constant dels líders. El que escasseja són figures capaces de generar confiança, esperança i sentit de projecte compartit.
La democràcia necessita debat, discrepància i confrontació d’idees. Necessita pluralitat i competència política. El que no es pot permetre és quedar atrapada en una dinàmica permanent d’egos en competició, vetos creuats i fòbies personals.
Perquè quan la política es converteix en una batalla de lideratges personals, tothom hi surt perdent. També aquells que aparentment guanyen la disputa del moment. Qui perd de manera més clara és una ciutadania que continua esperant respostes als seus problemes mentre observa, amb una barreja de cansament i incredulitat, una partida que sembla jugar-se molt lluny de les seves necessitats.
La qüestió rellevant no és qui acabarà ocupant els primers llocs de les candidatures. La pregunta de fons és una altra: seran capaços els lideratges que emergeixen d’aquestes dinàmiques de reconnectar amb una societat cada vegada més escèptica, desconfiada i allunyada de la política?
