Oriol Junqueras no va tornar a presidir ERC: va haver de guanyar de nou. El 10 de juny de 2024, l’endemà de les europees i un mes després de l’enfonsament electoral del 12-M, va deixar el càrrec tal com havia promès. El que no havia promès era que, mesos després, es presentaria una altra vegada a un congrés extraordinari, i que ni així li sortiria fàcil. El límit estatutari de dotze anys en el càrrec —que en teoria ja havia esgotat— quedava esquivat gràcies a una reforma dels estatuts vigent des de 2019 i precisada en 2022, que exclou del recompte els anys en què el president no va poder exercir plenament les seves funcions per presó, inhabilitació o exili. Va necessitar segona volta, que va guanyar amb el 52% dels vots, deu punts per sobre de Nova Esquerra Nacional, la candidatura afí a Marta Rovira. Gairebé la meitat del partit havia votat una altra cosa.
D’aquí la paraula que va presidir tota la campanya interna: recosir. Es recús el que ja s’ha esquinçat, i ERC feia temps que s’havia esquinçat en peces recognoscibles. Estava el blog junquerista, pragmàtic, partidari de pactar pressupostos amb el PSC sense necessitat de govern compartit. Hi havia el rovirisme de Nova Esquerra Nacional, més dur en la qüestió nacional, que va exigir límits temporals al mandat i va arribar a plantejar la incompatibilitat entre presidir el partit i ser candidat a la Generalitat. Hi havia els crítics de sempre —Foc Nou i Recuperem ERC— que reivindicaven un calendari accelerat cap a la independència i que, en la pràctica, han quedat reduïts a esmenes que la direcció ha anat desactivant congrés rere congrés, primer a Barcelona, després a Martorell. I hi havia, finalment, una peça nova: Àgora Republicana, el corrent que va impulsar Joan Tardà per a obrir el partit no sols als independentistes, sinó a tots els “sobiranistes d’esquerres”.
Es recús el que ja s’ha esquinçat, i ERC feia temps que s’havia esquinçat en peces recognoscibles
Aquesta última peça és la que importa per a entendre a Rufián, perquè Rufián no és estrictament cap de les anteriors. No té avals, no es presenta en congressos, no necessita el vot de la militància. La seva capital no surt de les assemblees comarcals sinó de les enquestes de valoració personal i del ressò mediàtic que li donen els plens de Madrid, una moneda que cap altre dirigent del partit pot fabricar amb igual facilitat. Quan Tardà parla de transcendir les sigles a l’esquerra del PSC, Rufián és la seva traducció amb cara coneguda. I aquí està la diferència de fons amb totes les batalles internes que Junqueras ja havia après a guanyar: contra Rovira es vota, contra Foc Nou es negocien esmenes, contra Rufián no hi ha cap urna que serveixi.
A la primavera, Rufián havia obert la porta a liderar una confluència d’esquerres en tot l’Estat, idea que va arribar a sondejar amb Irene Montero a Barcelona —davant la presència de dos membres de l’executiva del partit— i amb Emilio Delgado, de Más Madrid, en la capital espanyola. A mitjan juny, en un acte a València al costat de Mónica Oltra, va delimitar sobtadament l’ambició: ja no parlava de liderar res fora de Catalunya, sinó d’un front amb ERC com a “força motora” que inclogués als Comuns, la CUP i Podemos, i que també pogués “inspirar altres territoris” en les pròximes eleccions al Parlament.
No obstant això, la traducció d’aquesta idea ja té un cost intern en el partit. El diputat tarragoní Jordi Salvador Duch —portaveu de Treball d’ERC en el Congrés— va publicar a la xarxa X, un avís sense destinatari escrit, però amb destinatari evident: “En política i en la vida hi ha una norma bàsica: respecte. Respecte a l’equip del grup —càrrecs electes i tècnics— a Madrid, al partit i a la militància. ERC no és cap plataforma personal ni un espai d’ultimàtums. Si és necessari, alguns parlarem en públic, almenys jo, i s’acabarà la ximpleria. La paciència té un límit”. El missatge anava enllaçat a les informacions sobre les condicions que Rufián hauria posat (suposadament) per a repetir com a cap de llista: equip de confiança propi i marge per a decidir la política del grup a Madrid. Xavier Godàs, rival de Junqueras en el darrer Congrés Nacional, ho formulava de manera diferent però amb la mateixa càrrega: “No entenc per què la direcció no defensa la feina i el compromís del grup parlamentari d’ERC a Madrid davant el menyspreu del seu cap de files.” Una altra font és més tallant: “ERC no existeix a Madrid, només existeix Rufián.”
La relació de Rufián amb la resta dels seus companys —o alguns d’ells— està en hores baixes, però Junqueras, ara com ara, esquiva el xoc directe. La direcció vol canalitzar la qüestió per la via del reglament d’elecció de candidats, que és per on haurà de passar tothom, i evita obrir una guerra pública amb Rufián sense renunciar al rèdit electoral que li dona. El reglament aprovat per a confeccionar la llista de les pròximes generals respon, oficialment, a la prudència enfront d’un avançament electoral.
El problema de Junqueras és que aquesta vegada la divisió no passa pels canals que ell domina, ni es resol convocant una reunió “rutinària” a Madrid. Rovira va poder derrotar-se amb vots. Rufián, de moment, només pot ajornar-se.
