La UPEC ha dedicat la seva XXII edició a una idea subvertida: l’optimisme de la raó. El lema dona la volta a una màxima de Gramsci per reivindicar una raó que no es limiti a diagnosticar la foscor del present.
Obrir una porta que sigui capaç de reconèixer els drets guanyats, les llibertats conquerides i les eines col·lectives que poden crear futurs.
Parlar d’optimisme avui, no es tracta només de conservar l’esperança. Cal preguntar-se de què està feta: quines idees la sostenen, quines formes culturals la fan imaginable, quines metàfores ordenen el nostre desig polític i quines infraestructures condicionen els espais on ens relacionem, ens informem i ens organitzem.
En aquest punt, cultura i internet són dimensions centrals d’una mateixa disputa: qui té avui la capacitat de donar forma a les nostres vides.
Molt més que una decisió
“No estan sent útils les crides a l’esperança”, adverteix l’escriptora i editora Layla Martínez com a impugnació d’una esperança convertida en ordre. Sota el marc del col·loqui “Cultura per a una esperança radical”; Martínez diu que “ser optimista no és una decisió. Té més a veure amb el desig que amb una decisió racional”. El matís és important ja que el desig no apareix perquè algú el prescrigui. Necessita imatges, formes, relats, condicions materials… Necessita un món on arrelar.
El filòsof Leo Espluga situa el debat en el terreny previ al missatge: “m’interessa molt la forma a part del contingut”. L’esperança radical, apunta, no té només a veure amb “plantejar altres opcions imaginatives”. També te a veure amb “experimentar amb altres formes de fer culturalment parlant. Escriure d’altra manera, parlar d’altra manera”. En un moment d’urgències, la proposta es mirar cap a allò que sovint la política dona per fet: els llenguatges, els ritmes i les representacions amb què es construeix el possible.
La capacitat de la metàfora
La cultura, sovint, ha estat tractada com un vehicle per transportar idees, denúncies i posicions. Però una forma pot buidar un contingut i una crítica pot convertir-se en mostra d’ estil. Una imatge pensada per qüestionar el poder pot acabar fent-lo atractiu. “La metàfora estructura el nostre pensament”, afegeix Layla Martínez. La metàfora és una manera d’ordenar el món.
Espluga recolza la idea amb Maria Zambrano: “Les metàfores són tot menys metàfores, són material”. És a dir, el que una societat imagina no queda suspès en l’aire. Es tradueix en desitjos, jerarquies, institucions, maneres de mirar i formes de vida. També el capitalisme té mites i metàfores: relats d’èxit, promeses de progres etern, fes-te a tu mateix. La diferència és que tenint el capitalisme per sistema, els seus mites acostumen a presentar-se com a sentit comú.
Despolititzar per mercantilitzar
Martínez ho aterra parlant de Succession, una sèrie escrita des d’una mirada crítica sobre les classes altes que va acabar funcionant també com a objecte d’aspiració. “La sèrie està feta per gent d’esquerres, volien mostrar com de terrible és aquesta gent, però va acabar sent articles de la Vogue per portar els outfits de la sèrie”, assenyala. La crítica als rics convertida en fascinació pels rics. El poder és presentat com a problema, però també com a atmósfera, vestuari i estil.
Amb el feixisme, aquest gir es torna encara més delicat, depèn com representis la violència es pot acabar reforçant la seva aura. L’escriptora contraposa amb l’estratègia de Pasolini a Salò, on els feixistes apareixen deformats pel grotesc: “Fa que els feixistes siguin caricatura perquè no hi puguis empatitzar de cap manera”. La forma, aquí, és una barrera contra la seducció. No només mostra que el poder i la violència son monstruosos, impedeix que siguin desitjables.
La discussió sobre la forma travessa també la vella oposició entre centre i marge. “La distinció entre mainstream i underground està en qüestió”, afirma Espluga. El capitalisme cultural ja no necessita negar el marge si bé pot extreure’n l’estètica, separar-la del seu context i fer-la circular com a tendència. En el món de la nit Espluga veu un gran paradigma: hi ha espais “molt queers, molt potents”, però sovint se n’extreu la superfície fins que “acaba a la Fashion Week per Rick Owens”.
Allò que neix en comunitats concretes —dissidents, precàries, minoritzades— es convertit en llenguatge visual sense significats. L’operació no sempre es destruir, surt millor buidar i traduir: el mercat troba mès fácil —i rendible— despolititzar que censurar. Fa arribar una estètica molt lluny mentre esborrant les relacions que la sostenen i la creen.
Un cavall de troia per ocupar els espais
En aquest panorama hi ha una altre trampa. Davant l’impuls de voler anar al marge del mercat, idealitzar automàticament el que és independent. “No ens fem trampes creient que si publico en un segell petit soc underground”, diu l’escriptora i editora. Explica com en aquest sector es pot reproduir la precarietat, les jerarquies i l’ autoexplotació. “Compte amb romantitzar el que és independent”, torna a advertir, argumentant com a vegades una gran empresa té sindicat i un projecte petit només té entusiasme i jornades impossibles.
La resposta no passa, per tant, per una puresa del marge. Dins estratègies impossibles de balanç entre ideals i supervivència, Martínez parla de “l’estratègia del cavall de Troia”: entrar i sortir, treballar a diferents escales, intervenir en espais amplis sense deixar de construir xarxes pròpies. Espluga hi afegeix una exigència més d’arrel: “Quan estem produint cultura hem de ser menys narcisistes, és un exercici sobre el món”. La cultura emancipadora no comença i acaba en l’expressió del jo: ha de produir relació, afectació i comunitat.
El núvol no es un núvol
La metàfora més eficaç del capitalisme digital és, probablement, el núvol. Suggereix lleugeresa, immaterialitat, disponibilitat infinita. “El núvol no existeix, és l’ordinador d’un altre”, recorda el col·lectiu Proyecto UNA, dedicat a investigar la cultura digital des de l’escriptura crítica, recuperant una advertència clàssica de la cultura hacker. En el col·loqui “expropiem internet” es mira darrere la imatge etèria on hi ha servidors, energia, aigua, minerals, cables submarins, centres de dades, treball humà i propietat privada.
La investigadora en drets digitals Marta G. Franco assenyala com sovint es parla de la concentració de les plataformes, però menys de “la superconcentració del núvol”. Amazon, Microsoft, iCloud i Google sostenen bona part de la infraestructura on s’allotgen empreses, aplicacions i serveis que semblen competir entre si. La superfície digital pot semblar fragmentada, però el fons està cada vegada sòlidament concentrat.
Formes contemporànies d’imperialisme
Internet no és un concepte eteri que neix fora de la història. Per a Proyecto UNA una imatge son els cables submarins reprodueixen, en part, les rutes dels antics cables de telègraf, “els que van permetre que l’imperi britànic funcionés”, explica. La xarxa global no és un espai neutral suspès sobre el planeta: té tanta geografia com genealogia i poder. El futur presentat per Silicon Valley te formes antigues d’imperi.
Arnau Monterde, director de Participació i Innovació Democràtica a l’Ajuntament de Barcelona, descriu internet com un sistema de capes: servidors, connexió, programari, sistemes operatius, xarxes socials, dispositius… “El poder intenta monopolitzar totes aquestes capes”. Les grans tecnològiques mai han buscat controlar una aplicació, el negoci estar en tenir tota la cadena: infraestructura física, dades, algoritmes, intel·ligència artificial, satèl·lits. “No tenim incidència com a ciutadans per intervenir en aquestes capes, i si en teníem en algun moment cada cop ho perdem més ràpid”, afegeix Monterde.
Tot lo tecnològic és polític
Hi ha conseqüències i son sobre la salut democràtica. Els espais on ens informem, conversem, treballem, ens organitzem o construïm identitat estan governats per infraestructures privades. La ciutadania hi pot publicar, reaccionar, consumir i circular, però no decidir-ne les regles. Monterde recorda com “tot lo tecnològic és polític”.
Proyecto UNA agafa aquesta idea per desmuntar la neutralitat tecnològica. “Això de que tot depèn com ho utilitzis… un ganivet pot ser bo o dolent però està dissenyat per tallar”. Cap eina arriba buida de sentit al món. Està concebuda amb valors inscrits, finalitats, interessos, imaginaris. Els algoritmes de recomanació, les xarxes socials o la intel·ligència artificial premien unes conductes, invisibilitzen unes altres i fins i tot ordenen el temps disponible.
Marta G. Franco descriu aquesta captura subtil des de l’experiència quotidiana. Les plataformes entren com a serveis útils i aparentment gratuïts. Després, quan ja tenen prou usuaris i els inversors reclamen retorn, canvien les regles: més anuncis, funcions de pagament, dependència, degradació de l’experiència. La interoperabilitat —la capacitat que diferents sistemes cooperin entre si— es converteix en un camp de batalla. “Aquí és on els inversors poden tornar la teva experiència un terror”, explica.
Les xarxes, prohibicions i pànic moral
El debat sobre menors i xarxes socials mostra fins a quin punt la discussió pública tendeix a buscar solucions simples per a problemes estructurals. Monterde critica que es posi el focus en l’edat de registre i no en “fregir a normes i sancions a les xarxes”. Es responsabilitza menors i famílies, però es toca poc el model de negoci de les empreses que dissenyen entorns addictius, extractius i opacs: “acabem anant a buscar els més vulnerables enlloc d’anar a pels del poder”.
Marta G.Franco afegeix sobre els riscos d’unir identitat legal i identitat digital. “Lligar la nostra identitat legal a la nostra identitat digital és un problema”. No només per una qüestió de confiança en un govern concret, sinó perquè tota dada acumulada pot ser filtrada, venuda o robada. “Que aquesta dada existeixi ens converteix en vulnerables”. Proyecto UNA defineix la prohibició com una resposta de “pànic moral”: una mesura aparentment protectora que evita tocar el negoci que ha convertit la sociabilitat en extracció de dades. Alhora és també una declaració de culpabilitats: internet porta molts anys en funcionament, vetar és reconèixer que no s’ha parat atenció en tot aquest temps ni s’han assumit responsabilitats.
Recuperar un internet democràtic
Les xarxes han amplificat el feixisme, per a Proyecto UNA internet s’ha convertit en una televisió sofisticada i el ciberpunk ha deixat de funcionar com a advertència perquè Silicon Valley l’ha llegit com un manual d’instruccions. Però també detectava moviments de fugida: gent jove que utilitza Instagram com a xat privat defugint del seu disseny pensat per a ser aparador de la nostra identitat, retorns a newsletters i blogs, comunitats petites, espais menys exposats. És una mena de “bosc fosc”: formes de retirar-se parcialment dels grans espais massius sense desaparèixer del tot.
Monterde recorda que “l’internet lliure ja ha existit”. Als noranta, la xarxa va ser també espai de ciència-ficció, comunitats rares, cultura memètica, moviments socials i formes de trobada per a gent que no encaixava en altres llocs. “Hem conegut un internet al servei de la societat i dels moviments”, reitera. Un cop més la privatització no és un destí natural, és una operació de mercat.
“Si volem internet democràtic necessitem control infraestructura democràtica”, reivindica Monterde. També en el camp de la intel·ligència artificial, construïda a partir d’una apropiació massiva de textos, imatges, dades i coneixement col·lectiu: “s’ha privatitzat el conjunt del coneixement de la humanitat”.
Contra el capitalisme cognitiu
Proyecto UNA ho porta al terreny del capitalisme cognitiu: en l’ecosistema digital, “nosaltres som el producte però també som la matèria primera”. Cada interacció pot alimentar sistemes d’extracció de valor. La sobirania digital es planteja com una qüestió tècnica reservada a especialistes quan es en realitat una disputa cultural, democràtica i laboral. Parlar de dades és parlar també de treball, de propietat, de control i especialment de drets.
La sortida no sembla ràpida ni pura, ni molt menys una fórmula infal·lible. Per això Marta G.Franco parla d’aliances àmplies per generar xarxes descentralitzades i promoure canvis d’hàbit.
Passa per assumir que potser no tot ha de ser immediat, que no trobar-ho tot al moment no és necessàriament una pèrdua, que una tecnologia més democràtica pot exigir una altra relació amb el temps. El mateix temps que la cultura intenta alliberar de la productivitat traduit com a condició per sortir de la dependència digital.
De què parlem quan parlem d’esperança
El fil entre cultura i internet es podria ser una disputa material per les formes del present. Qui produeix els mites amb què imaginem el futur i vivim el present? Qui controla les infraestructures per on circulen? Qui converteix les nostres imatges, paraules, dades i desitjos en valor? Però sobretot, quines pràctiques poden obrir espais que no acabin absorbides per la fascinació del poder o per la propietat privada del núvol?
Si hem d’imaginar futurs on construir formes culturals capaces de no fer desitjable el que s’intenta criticar, sostenir imaginaris col·lectius, recuperar ritmes comuns i exigir infraestructures digitals democràtiques, potser l’esperança no es una consigna, una idea abstracta o fins i tot una reivindicació política.
Potser en aquest cas, l’esperança és una pràctica.
