Durant dècades —per no dir segles— la democràcia ha estat presentada com el millor dels sistemes possibles. No perquè sigui ideal, sinó perquè els altres han demostrat ser pitjors. Aquesta convicció continua operant com a coartada: si no hi ha alternativa viable, l’existent ha de ser defensat per inèrcia. El problema és que la democràcia que avui defensem s’assembla cada vegada menys a allò que històricament va justificar la seva legitimitat, mentre els seus defensors semblen resignats a gestionar-ne el deteriorament més que no pas a revertir-lo.
La democràcia grega, tot i ser limitada i excloent, conservava una relació directa —aristocràtica, conflictiva, imperfecta, però constant— entre participació i decisió. Avui la democràcia representativa s’ha reduït a un acte puntual de delegació: votar i esperar. El control ciutadà és indirecte, fragmentat i poc eficaç per corregir grans orientacions polítiques, econòmiques o geoestratègiques. El poder real es desplaça cap a àmbits financers, tecnològics, energètics o militars, mentre la política institucional administra marges cada vegada més estrets.
Aquest buidament crea un terreny fèrtil per a l’avenç de l’autoritarisme i de l’il·liberalisme, no sempre en formes estridents o obertament repressives, sinó mitjançant la normalització progressiva de pràctiques excepcionals. Aquí reapareix amb força la lògica decisionista de Carl Schmitt: quan el sistema no decideix, algú decideix per ell. L’excepció esdevé mètode, la urgència en justificació i els contrapesos en obstacles. No es tracta només d’una deriva ideològica, sinó d’una resposta funcional a societats cansades, insegures i exposades a crisis encadenades.
El cas de Donald Trump és il·lustratiu, però no excepcional. Es pot sostenir seriosament que el ciutadà mitjà va votar conscientment una agenda que inclou sotmetre la Reserva Federal, capturar un cap d’Estat estranger, bombardejar tercers països o legitimar una neteja geopolítica a Gaza presentada, sense rubor, com a “projecte immobiliari”? No es vota un programa detallat; es vota un significant: un estil, un enemic, una promesa d’ordre o de grandesa perduda. La política esdevé espectacle, exhibicionisme de poder, testosterona desbordada o, en altres casos, una eficàcia silenciosa, executiva i tecnocràtica que prescindeix fins i tot de l’excés retòric.
Europa no està al marge d’aquesta deriva. Les respostes tèbies, contradictòries o directament evasives davant Ucraïna, Veneçuela o fins i tot episodis com Groenlàndia revelen alguna cosa més que prudència diplomàtica. Revelen por, càlcul curt i una creixent disposició a sacrificar principis a canvi d’estabilitat parlamentària o d’evitar conflictes incòmodes. El mercadeig per escassos vots decisius es normalitza, mentre el silenci —basat en temors econòmics, energètics o geopolítics— esdevé política.
La paradoxa és evident: com més es buida la democràcia de contingut material i decisional, més se la invoca com a legitimació absoluta. Governar “amb la meitat del país”, com proclamen alguns líders, no és assumir una responsabilitat universal, sinó imposar una voluntat minoritària intensament mobilitzada, emparada en una lectura plebiscitària i empobrida de la representació.
Des de posicions liberals s’ha diagnosticat amb encert l’erosió institucional. Però les respostes dominants —més transparència, més pedagogia cívica, més procediments— resulten clarament insuficients. El problema és estructural: la desconnexió entre ciutadania i poder real. L’agenda de drets no és l’origen del col·lapse; l’error ha estat desvincular-la d’una política material capaç d’oferir seguretat econòmica, horitzó vital i sentit col·lectiu a majories cada vegada més exposades a la precarietat i a la por al descens social.
Europa té aquí una responsabilitat central. La crisi climàtica, energètica, demogràfica i previsiblement econòmica exigirà consensos amplis, inversions estratègiques i un repartiment explícit de costos i beneficis. Si el debat públic queda atrapat en guerres culturals, vetos parlamentaris i silencis còmplices, el descrèdit continuarà creixent i l’il·liberalisme continuarà presentant-se com a alternativa eficaç.
No estem davant del final de la democràcia, sinó davant l’esgotament d’una forma complaent i despolititzada d’entendre-la. La disjuntiva és clara: o es recupera la capacitat col·lectiva de decidir sobre l’essencial, o l’excepció, la prepotència i el comandament sense contrapesos acabaran consolidant-se com a model polític normalitzat, també a Europa.
