Close Menu
  • FUNDACIÓN PERIODISME PLURAL
  • EL DIARI DE L’EDUCACIÓ
  • EL DIARI DE LA SANITAT
  • EL DIARI DEL TREBALL
  • REVISTA XQ
  • CATALUNYA METROPOLITANA
  • CULTURAES
  • BLOG EXTRA
Facebook X (Twitter) Instagram YouTube
SUBSCRIU-TE
  • CAT
  • ES
Catalunya Plural
  • Drets
  • Habitar
  • Feminismes
  • Diversitats
  • Cultures
  • Opinions
  • Arxiu
  • Catalunya Plural TV
SUBSCRIU-TE
Catalunya Plural
  • CAT
  • ES
  • Drets
  • Habitar
  • Feminismes
  • Diversitats
  • Cultures
  • Opinions
  • Arxiu
  • Catalunya Plural TV
Barcelones

Acampades ibèriques i el futur de l’esquerra: el cas de Barcelona
Que l’esquerra ara mateix al Poder doni suport a l’acampada per estètica i càlcul electoral resumeix com és de sincera la seva postura. La veritable abraçada hauria de radicar en transcendir l’instant tot instaurant una col·laboració entre els alternatius i les instàncies oficials

Jordi Corominas i Julián17 de novembre de 2026 - 07:30
Compartir Facebook Twitter Email WhatsApp
Plaça Catalunya des d'el centre de la acampada. Foto de Jordi Corominas

El dissabte 24 d’octubre, just quan em disposava a agafar l’autobús cap a l’aeroport vaig observar com l’acampada de plaça de Catalunya havia modificat determinats elements d’aquest cèntric espai barceloní. D’una banda, l’entorn s’havia tancat, conseqüència del creixement en el nombre de tendes de campanya i també per una no gens dissimulada protecció municipal, doncs l’alcalde Jaume Collboni volia desmarcar-se de la postura d’Isabel Díaz Ayuso i José Luis Martínez Almeida a Madrid, els quals fan tot allò possible per a demonitzar als que protesten per la vivenda en plena Puerta del Sol.

L’altre aspecte era la vandalització del patrimoni estatuari d’aquest eix comtal. En el meu anterior article, inici del que ara llegeixes, vaig comentar com un immens percentatge de ciutadans desconeix per complert el valor de tot aquest conjunt, erigit amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929. El parc escultòric del lloc és incomparable, sigui des de l’art com per allò representat, des de províncies catalanes fins a una sèrie de cossos que encarnen valors dignes de ser banderes per a qualsevol Nació. 

El forjador vandalitzat. Foto de Jordi Corominas

La desinformació és una gran malaltia, com el presentisme. El dimecres 28 vaig decidir anar a la plaça a fer fotos. Havia llegit que no les permetien, però això mai ha sigut un problema, sobretot si es tracta d’espai públic, doncs en general no regeix cap tipus de prohibició, excepte la de respectar la privacitat individual si així ho requereixen les persones fotografiades. Fins i tot, per a rematar l’explicació, a Barcelona hi ha molts petits racons on els veïns han posat tanques de manera il·legal, empipant-se si vas a documentar-te in situ, quan seria molt senzill desmuntar els seus arguments mitjançant documents oficials.

Quan vaig entrar a l’acampada m’interpel·là de cop i volta un noi, amb molt males maneres.  En cap moment vaig témer res dolent. Només vaig captar un punt d’inseguretat i defensa, parella reforçada pels disturbis i els saqueigs de l’anterior dissabte. Al cap d’un instant vingué un altre jove, dient-li quin era el meu objectiu i comminant-me a seguir les seves passes fins a la tenda de comunicació, on tot esdevingué fàcil perquè Jorge Fernández, activista de dilatadíssima trajectòria i múltiples contactes, em reconegué a l’instant, donant-me permís per a fotografiar mentre em convidava a una guia per aquesta insòlita visió de plaça Catalunya, convertida en una petita ciutat amb carrers de nom previsible, com el del Cruising o el dedicat a Walter Benjamin.

D’altra banda, vaig comentar-li al meu cicerone que tot em recordava al 15M, això sí, amb millor organització. Els lemes eren els mateixos i, com a Lisboa, dubtava molt que la majoria sàpigues desgranar-me el seu significat, però bé, el Jorge té milles d’experiència i mentre m’acompanyava no tenia cap mena de problema a respondre a les meves preguntes. Sí, sens dubte la supervivència de l’acampada, la permissivitat governamental, es deu a la imminència de les eleccions, no com el 2011, doncs el PSOE que governa a Espanya i Barcelona sap del greu error que fóra desallotjar-la abans del 29N.

Interior de l’acampada de plaça de Catalunya. Foto de Jordi Corominas

Aquesta declaració mostrava, sense que en cap moment es desmentissin les meves impressions, la debilitat del muntatge, imponent durant les dues primeres setmanes, quan la premsa generalista cobrí el fenomen de manera sospitosament exagerada, i sòlid a la seva actual debilitat, doncs la sensació era aquesta, d’aguantar des de la resignació de ser aguantats sens més, amb la consciència de ser incòmodes amb data de caducitat.

La logística de l’indret funciona a les mil meravelles. L’organització ha procurat controlar qui són els residents, doncs no desitjaven tenir a indesitjables i oportunistes que causessin problemes en les seves files. Tenen quelcom de germanetes de la caritat perquè no neguen mai un plat de menjar, i puc assegurar que la feina a la cuina és de primera, però això no comporta ser una espècie d’ONG d’acollida. Si ets a la plaça defenses unes idees, si bé en realitat hi ha uns pocs que poden canalitzar el moviment i les accions. 

Entre ells, no cal dir-ho, es troba el nostre interlocutor, disposat a emprendre iniciatives i convertir l’acampada en quelcom dinàmic on es muntin xerrades amb personalitats de l’esquerra llatinoamericana per a que l’invent no sigui tan sols performatiu, sinó també útil més enllà del seu cercle. Amb relació a la vaga general de l’11N —recordem com el Sindicat de Llogateres abandonà el recinte per a preparar bé l’aturada— esgrimeix que ells tindran un punt d’informació i es mobilitzaran, això sí, deixant clar que allò que ambicionen no es limita a Espanya, al estar coordinats amb eficiència (no passà durant el 15M) amb altres acampades nacionals i europees, citant-me sobretot les homòlogues italianes i portugueses. 

La seva gran proposta radica en una Iniciativa Ciutadana Europea, una eina de Democràcia Directa mitjançant la qual la Unió Europea proposa als seus ciutadans suggerir noves lleis. Per a ser viable s’ha d’impulsar amb firmes de ciutadans de set països de la Unió, efectuar-se un registre previ i després aconseguir un milió de signatures. Un cop complerts aquests requisits s’examina la ICE al detall, es presenta en una audiència pública i en un plaç de sis mesos la UE publica una resposta oficial. 

Jorge m’explica que han optat per aquesta fórmula des d’una idea federal i la possibilitat d’anar més enllà dels parlaments nacionals, el que a servidor, europeista convençut, li resulta meravellós.

El grup escultòric de Girona, vandalitzat. Fotografia de Jordi Corominas

Els nou punts de la 2026/183, presentada el 17 de juliol d’aquest any, es basen en nou mesures: regular els lloguers de temporada, convertir en habitacions edificis buits, com poden ser cases u oficines inutilitzades, crear incentius i procediments que permetin velocitat per a reestructurar l’elecció prioritària, garantir que el diner públic serveixi a les persones i no als especuladors, reformar les normes fiscals per a que es pugui invertir més en vivenda pública, definir estàndards vinculants per a que la vivenda sigui accessible i sostenible, garantitzar la permanència de les persones en les seves habitacions mentre s’efectuï la reestructuració finançada per la UE i crear una agència UE per a la construcció de vivenda que actuï de manera transparent.

M’acomiado del Jorge, i mentre camino cap a la sortida somric per les banderes comunistes just enfront d’on estigué l’Hotel Colón, engalanat durant la Guerra Civil amb els retrats de Lenin y Stalin perquè era la seu del PSUC. D’altra banda ensumo brutícia, albergo un poc d’esperança amb la idea del ICE i lamento amb profunditat la vandalització del patrimoni i la inacció municipal en aquest assumpte, a més d’alguna anarquia constructiva entre les tendes, on els missatges escrits són banalitzacions d’ideologies fortes.

Que l’esquerra ara mateix al Poder doni suport a l’acampada per estètica i càlcul electoral resumeix bastant bé com és de sincera la seva postura. La veritable abraçada hauria de radicar en transcendir l’instant tot instaurant una col·laboració, diguem-li altaveu, entre els alternatius i les instàncies oficials, doncs la política és diàleg, però clar, en un regne barroc d’aparences és trist i fàcil imaginar el futur d’un somni que, de no complir-se, pot deparar propers malsons a nivell continental.

Si t'agrada aquest article, dóna'ns suport amb una donació.

10€ 25€ 50€
acampades ibèriques habitatge protestes
Jordi Corominas i Julián
Jordi Corominas i Julián

Ciutadà europeu i escriptor. El meu últim llibre és La ciutat violenta.

Banner Description
Banner Description
Banner Description

Articles relacionats

El sòl s’ha menjat la prosperitat. Per un nou pacte social que ho redreci

Lluis Torrens

Vaga General: una lectura Política

Guillem Pujol

Acampades ibèriques i el futur de l’esquerra: el cas de Lisboa

Jordi Corominas i Julián
Contacta’ns

redaccio@periodismeplural.cat
publicitat@periodismeplural.cat
--
+34 932 311 247

Qui som

Catalunya Plural
Fundació Periodisme Plural
ISSN 22696-9084
Carrer Bailén 5, principal
08010 - Barcelona --

Les nostres xarxes
Facebook X (Twitter) Instagram YouTube RSS
Amb el suport de
Amb el suport de
© 2026 Catalunya Plural
Disseny de Mario Trigo

Escriu una categoria o paraula clau