Quan toques la butxaca de qui sigui, inclosos els nord-americans, les coses es posen serioses. Dimarts 3 de novembre els nord-americans van dir prou. Després de dos anys d’una inflació rampant, amb preus desorbitats en el combustible i en la cistella de la compra, en què la dotzena d’ous va arribar als 12 dòlars (1 dòlar l’ou) i es considerava gairebé un bé de luxe, els americans han dit prou.
El president Trump i tot el moviment MAGA van rebre una forta patacada en les eleccions de mig mandat, perdent el senador i el governador d’estats considerats feus republicans com Texas, Iowa o Kansas. La majoria d’analistes coincideix que és més un càstig a Trump que no pas una victòria demòcrata. Però dues coses poden ser certes alhora. Els republicans tenien un context difícil: l’electorat tendeix a castigar el partit que governa, especialment si l’economia no és favorable. Però no es pot desmerèixer la fita que han aconseguit els demòcrates: han pintat de blau estats rojos magenta, estats on els districtes estaven dibuixats expressament per dividir i minimitzar el vot demòcrata (el que es coneix com a gerrymandering) i on, fa només dos anys, Trump havia arrasat.
La majoria d’analistes coincideix que és més un càstig a Trump que no pas una victòria demòcrata. Però dues coses poden ser certes alhora
Els demòcrates han aconseguit engrescar l’electorat. Hi ha hagut una altíssima participació: tant de les seves bases com de les que no ho són, perquè, amb els números a la mà, sembla que tenen molts vots prestats de republicans cansats que han decidit donar una oportunitat al candidat o candidata progressista.
Al mateix temps, els republicans havien presentat uns candidats fluixos (la majoria, triats per Trump), alguns envoltats d’acusacions de corrupció, com en el cas de Ken Paxton a Texas, o que traspassaven totes les línies del mínim respecte, com l’equip de Mike Rogers a Michigan, que va arribar a acusar El-Sayed de jihadista perillós només pel fet de ser musulmà i fill d’immigrants egipcis. Trump va arribar a dir que, si arribava a senador, hauria de passar per un detector de metalls cada vegada que entrés a l’edifici del Congrés, a D.C.
Mentrestant, els demòcrates van veure com una nova fornada de mil·lennials agafava les regnes: Jon Ossoff, de 39 anys; James Talarico, de 37, i Abdul El-Sayed, de 42, continuen una saga que ja havien començat Alexandria Ocasio-Cortez i l’alcalde de Nova York, Zohran Mamdani. I van fer els deures: la campanya demòcrata s’ha mogut principalment en l’eix econòmic. Fins i tot a l’hora de condemnar la guerra a l’Iran o el suport a Netanyahu, els arguments eren principalment econòmics, més que no pas morals.
Uns candidats, a més a més, molt connectats amb els joves, amb bons perfils a les xarxes socials, amb vídeos curts i amb tocs d’humor. Hem pogut veure Abdul El-Sayed ballant reggaeton mentre demanava el vot o apareixent amb els seus avis en anuncis electorals (tots dos ancians blancs presbiterians); o Talarico parlant castellà per dirigir-se als hispans de Texas, un terç de la seva població, o menjant una barbacoa texana per contrarestar les acusacions republicanes que era vegà, un tema greu en un Estat que és el primer productor de carn de vedella i on aquesta és una de les principals indústries.
Els demòcrates van apostar per missatges clars i efectius: «La minoria més perillosa als EUA ara mateix són els bilionaris», havia dit Talarico. «Menys diners per als polítics, més per a les butxaques dels americans i sanitat universal per a tothom» era el lema d’El-Sayed. Evidentment, després cadascú ha tingut el seu estil. Mentre que Abdul El-Sayed sí que ha demanat l’abolició de l’ICE, Talarico, que sap que s’hi jugava molt en un estat fronterer, va optar per ser més suau i dir que abolició no, però reforma sí.
Ara caldrà veure si els demòcrates aprofiten l’oportunitat que els americans els han donat. Serà interessant veure les primàries per escollir candidat a la presidència del país. Candidats i perfils bons i potents no en falten.
Al final de la nit no vaig poder evitar pensar en l’escena final de The Comey Rule, una sèrie de ficció que explica el cas real de James Comey, l’exdirector de l’FBI acomiadat per Donald Trump per negar-se a cessar la investigació que pesava contra el president.
Al final de l’últim capítol, un jove de l’equip de Comey recull les pertinences del despatx quan un membre MAGA entra per burlar-se’n. El jove, amb orgull, li diu: «Potser heu aconseguit arribar al poder, però marxareu, igual que marxem nosaltres ara, perquè els partits van i venen, però les institucions que sostenen aquesta democràcia prevaldran».
