L’autarquia és la situació en què una comunitat intenta satisfer les seves necessitats amb recursos propis, reduint al mínim la dependència de l’exterior. No és exactament el mateix que l’autosuficiència, ni tampoc una situació a la qual avui vulguem tornar. Però la paraula ens fa pensar en un món que explicava un vell pagès quan relatava els equilibris que havia de fer per mantenir dos matxos amb tant sols allò que li donava el camp. Era difícil anar gaire més enllà dels recursos disponibles. Els anys cinquanta i seixanta, en molts sectors i en les condicions de vida de bona part de la societat, encara estaven marcats per aquesta limitació. Després, la producció d’energia va ser element per la industrialització, l’obertura econòmica i les grans infraestructures que van transformar a país. Ara, el canvi climàtic ens obliga a reduir les emissions, electrificar bona part de l’activitat i anar abandonant progressivament un model energètic basat en els combustibles fòssils.
Durant el segle passat vam sortir de l’autarquia gràcies, entre altres factors, a la industrialització, al creixement de les ciutats i del parc automobilístic, a les migracions internes i a les infraestructures. Es van estendre les xarxes elèctriques i de gas, les carreteres i el ferrocarril, els polígons industrials i logístics, els sistemes d’abastament i sanejament d’aigua i la telefonia. També hi hem afegit internet i, ara, la intel·ligència artificial. Aquesta transformació ha ampliat els serveis i les oportunitats, però s’ha sostingut en gran part amb energia fòssil. El repte actual és canviar-ne les bases sense renunciar a allò que hem guanyat.
Davant d’aquest escenari han sorgit associacions arrelades al territori i al món rural que volen defensar la terra, la biodiversitat i els ecosistemes que ens sostenen. També reivindiquen una pagesia amb futur i pobles vius, amb habitatge accessible, feina i serveis públics. És una demanda legítima. La qüestió és com fer-la compatible amb els canvis que exigeix la transició energètica i amb les infraestructures que aquesta necessita.
Viure i treballar en qualsevol lloc requereix energia. També en necessiten les escoles, els centres de salut, el transport, les comunicacions i les activitats econòmiques. No hi ha pobles vius sense el seu subministrament suficient i fiable. Per això cal preguntar-nos quins recursos sostenibles tenim, quins podem desenvolupar i com podem substituir el model energètic heretat del segle XX, dependent dels combustibles fòssils, per un sistema sostenible que asseguri el benestar de les persones i respecti el territori.
Construir un futur que protegeixi la terra i la biodiversitat demana una cistella energètica més sostenible. Això vol dir saber quins recursos pot aportar cada territori i quines necessitats té, però també participar en les decisions, la planificació i el retorn dels beneficis de les inversions fetes. Fins ara, el sistema ha estat sobretot unidireccional: les grans decisions i la gestió de l’energia s’han concentrat en l’Administració i en les companyies del sector. La transició pot obrir una relació més compartida, amb participació territorial i beneficis concrets.
Construir un futur que protegeixi la terra i la biodiversitat demana una cistella energètica més sostenible
Per això, cada territori ha de conèixer els seus recursos, les seves necessitats i els seus propis objectius de futur. No n’hi ha prou amb afirmar que les teulades i els espais antropitzats seran suficients. Cal comparar-ne el potencial amb la demanda que tindrem quan electrifiquem la mobilitat, la calefacció i la indústria. Si avui l’electricitat representa aproximadament una quarta part de l’energia final consumida, aquesta proporció haurà de créixer molt. Caldrà generar energia renovable, transportar-la, distribuir-la i, quan sigui necessari, emmagatzemar-la o importar-la. Sense aquestes peces, els serveis i les activitats econòmiques quedaran limitats, com passa amb la telefonia mòbil quan no hi ha cobertura.
En aquest debat hi ha inquietuds comprensibles sobre l’impacte dels projectes en el paisatge, la biodiversitat i la vida quotidiana. Cal escoltar-les i millorar la manera com es decideix on i com es construeixen les instal·lacions. Però la discussió no pot quedar reduïda a un «sí, però així no» sense arribar a alternatives viables. Les plantes renovables, les línies d’evacuació i distribució, l’emmagatzematge, les línies de molt alta tensió, els centres de dades, les plantes de biogàs i les infraestructures de residus tenen impactes diferents i s’han d’avaluar cas per cas. Si volem pobles amb serveis, habitatge i feina, hem de concretar d’on vindrà l’energia i com aquesta arribarà on es necessita. No, es pot pas parar el mon sacrificant la pròpia evolució a expenses de voler retornar a l’autarquia o convertir-se en una societat com «l’amish» vetant les noves tecnologies.
El PLATER és una base per identificar els recursos disponibles, que s’enriqueix amb l’avaluació continua, la discussió i millora de les dades usant criteris transparents i participació local. Cal concretar quins i com cal fer les accions necessàries, quines inversions requeriran les plantes de generació i les xarxes i com es distribuiran els beneficis. Cal estimar la demanda futura de cada poble i comarca, d’acord amb els seus plans de creixement i els objectius de zero emissions per al 2050. Aquest horitzó sembla llunyà, però les infraestructures i els projectes necessiten anys per planificar-se, obtenir acords i inversions, executar-se i entrar en servei. No podem ajornar les decisions fins que la urgència les prengui per nosaltres.
Cal estimar la demanda futura de cada poble i comarca, d’acord amb els seus plans de creixement i els objectius de zero emissions per al 2050
Si no planifiquem com omplir la cistella energètica, continuarem depenent del gas i del petroli i ens costarà reduir les emissions. També podem quedar més exposats a les limitacions de la xarxa i a la manca d’energia assequible. No crec que això ens retorni literalment a l’autarquia rural tal com aquesta era en el passat, mes aviat el risc és un altre: que alguns territoris quedin més aïllats, amb menys capacitat per atraure activitat i mantenir serveis, mentre depenen d’energia fòssil produïda lluny. Per evitar-ho, cada lloc ha de poder valorar què pot aportar, què necessita i com vol créixer.
Més enllà dels plans aprovats pel Govern i el Parlament, cal treballar amb cada poble i cada contrada en aquesta diagnosi i en la planificació de futur. La transició energètica no pot ser responsabilitat exclusiva de les companyies; demana compromís institucional i ciutadà, i també garanties que els territoris que acullen infraestructures hi participin i se’n beneficiïn. Els pobles vius cal que siguin actors actius construint el seu futur sostenible i no pas enganxant-se als fòssils per sobreviure. És una feina que ens correspon fer ara, pensant en les generacions que vindran.
