Passejar pel centre de Barcelona el dissabte a la tarda tenia un aire postapocalíptic. Les botigues de luxe del passeig de Gràcia tenien els vidres coberts amb taulers de fusta i les persianes abaixades des de primera hora. L’Hotel Majestic s’havia anat més enllà, i van decidir aixecar una paret provisional de pladur, preveient la revolució i l’anarquia. Entre les furgonetes de la Brimo i de l’ARRO, colles disfressades caminaven cap a alguna festa de Halloween sense fer gaire cas de l’alerta màxima.
Els Mossos havien muntat controls des de les tres a les estacions de la primera corona metropolitana; a Catalunya, passeig de Gràcia i Sants es van tancar accessos secundaris per fer passar tothom per un sol embut. Al final de la nit, entre Mossos i Guàrdia Urbana, s’havien identificat 2.264 persones, moltes menors d’edat. A Barcelona hi va haver tres detencions, cap relacionada amb la convocatòria. El punt de recepció de detinguts de Pau Claris amb Gran Via, preparat per a desenes d’arrestats com els 133 de la setmana anterior, en va veure passar tres. La CUP va denunciar identificacions indiscriminades, algunes per perfil racial, i va demanar explicacions a Interior.
Aquestes dades permeten més d’una lectura. No es pot negar que hi havia motius per desplegar un dispositiu: els disturbis de la setmana anterior, el risc de nous enfrontaments i la legítima preocupació de veïns i treballadors del centre. Però també és difícil no preguntar-se què protegia exactament aquell desplegament, si la seguretat de tothom o la integritat d’uns vidres que, en trencar-se, esquerdaven la fantasia de la marca Barcelona.
La fotografia de l’aparador esberlat fa la volta al món abans que la imatge d’un desnonament, i l’extraordinari desplegament semblava que portés un missatge que digués: «Amb la imatge de Barcelona a l’exterior no s’hi juga». Que son més de trenta anys invertint en la idealitzada idea de la Barcelona-aparador dels creuers, de les rutes modernistes, i d’un passeig de gràcia pensat per turistes amb la VISA a la butxaca.
L’extraordinari desplegament semblava que portés un missatge que digués: «Amb la imatge de Barcelona a l’exterior no s’hi juga»
La consellera d’Interior, Núria Parlon, va dir que el dispositiu havia de generar confiança entre «comerciants» i veïns. Comerciants, la paraula màgica del moment. L’hem sentit repetida darreraremt a les tertúlies i declaracions institucionals, perquè apel·la a l’imaginari de la botiga de barri, sigui la ferreteria de la cantonada o la merceria que fa quaranta anys que aixeca la persiana. Però les poques botigues petites del centre, com les de còmics i manga prop de l’Arc de Triomf, explicaven que no es podien permetre tancar un dissabte, que és quan més venen. Les botigues tapiades eren principalment grans cadenes de moda i de luxe. Aquesta diferència no és un detall: mostra que el relat del «comerç» unifica interessos que no són els mateixos. Qui pot tancar una nit i qui no; qui té magatzem i qui té el gènere a l’aparador; qui pot assumir el cost de la por i qui no.
Però qui o què és Blocus, de fet, encara no se sap. La Guàrdia Civil va detenir divendres a Picanya (València) un jove de vint anys considerat el fundador del moviment a Espanya i administrador dels grups de Telegram des d’on es feien les crides. Una magistrada l’ha enviat a presó per organització criminal i li ha prohibit acostar-se a qualsevol aparell connectat a xarxes socials.
Els Mossos, que han seguit els mateixos canals, insisteixen que no hi ha cap estructura amb líders ni ideòlegs i que tot va néixer a les xarxes després de l’onada de París. Una setmana d’anàlisis ha repartit la culpa entre la ràbia d’una joventut sense futur, un noi de vint anys amb un canal de Telegram, l’algoritme i els pares que no vigilen. Cada despatx ha trobat el culpable que li calia. Mentre les preguntes es limitin a qui va obrir el canal o a quants agents calen per tapar el passeig de Gràcia, les respostes seran tantes, i tan parcials, com els interessos al darrere de qui les formulin.
Hi ha, a més, tota una reflexion pendent al voltant de la relació entre adolescència i xarxes socials, i una encara de més rellevant sobre el biaix ideològic i el control oligàrquic de les empreses tecnològiques a través de l’algoritme. Fa quinze anys, les xarxes servien per parlar amb els amics de l’institut. Avui l’aplicació ja no els connecta amb ningú que coneguin: els serveix un flux infinit de vídeos triats per a ells perquè no deixin de mirar.
El mateix mecanisme que recomana unes sabatilles a qui no les necessitava, o que convoca milers de fans en una plaça en qüestió de minuts, pot servir a un noi de quinze anys, setmana rere setmana, enfrontaments amb la policia gravats com si fossin un videojoc, fins que cremar un contenidor sembli un repte més. Al darrere hi ha un model de negoci que viu de retenir-nos davant la pantalla, i que s’assembla molt al de la ciutat que ahir protegia els seus vidres.
Ara bé, reduir-ho tot a l’algoritme també seria una manera còmoda de no mirar el que hi ha sota. L’algoritme amplifica, però no substitueix les condicions materials, la falta d’habitatge, la precarietat, la sensació de no tenir cap lloc. I, al mateix temps, reconèixer això no eximeix ningú de responsabilitat: ni els qui destrossen, ni els qui criminalitzen tota una generació, ni els qui governen la ciutat com si només fos un decorat. La clau no és triar un culpable únic, sinó veure com s’encadenen les responsabilitats.
Reconèixer això no eximeix ningú de responsabilitat: ni els qui destrossen, ni els qui criminalitzen tota una generació, ni els qui governen la ciutat com si només fos un decorat
Dimecres 11 hi ha vaga general per l’habitatge, i la policia tem que Blocus l’aprofiti per tornar al centre. Els qui es queixaran més son aquells que solucionaran temporalment el seu problema amb una paret de pladur, però la pregunta de fons és quina ciutat volem protegir: una on els vidres es poden tapiar en una tarda i els lloguers no es poden pagar en una vida, o una on el dret a l’habitatge, a la protesta i a un espai públic compartit no siguin només l’escenografia d’una campanya. Mentre no responguem això, continuarem confonent la ciutat amb el seu aparador.
