A Catalunya hem fet un descobriment extraordinari: ara som joves fins als quaranta anys. Cap avenç científic ens ha allargat la joventut: ha estat la Generalitat, que aquest 2026 ha ampliat fins als quaranta anys l’edat màxima per accedir als Préstecs Emancipació, els crèdits a interès zero per pagar l’entrada del primer pis. Fins al juny, el límit era de trenta-cinc anys. Abans, en bona part de les polítiques juvenils, la frontera s’havia situat als trenta o als vint-i-cinc. Potser no és que siguem joves més temps, sinó que ens costa més deixar de ser-ho.
Durant dècades, l’itinerari vital era més o menys previsible: estudiar, trobar feina, emancipar-se, comprar pis i, si es volia, formar una família. Ens ho venien com la cultura de l’esforç: si t’hi esforçaves, hi arribaves. Els nostres pares podien imaginar aquest futur amb una certa normalitat. Els millennials, en canvi, hem hagut d’aprendre a conviure amb els contractes temporals, dues crisis i uns preus que han convertit l’habitatge en un privilegi.
I això que hem estudiat i treballat. I estalviat, el que hem pogut. Alguns fins i tot hem aconseguit una feina fixa, aquella estabilitat que suposadament ho havia de resoldre tot.
Segons l’Enquesta Financera de les Famílies del Banc d’Espanya, el 2024 només un 36% de les llars encapçalades per menors de trenta-cinc anys eren propietàries del seu habitatge habitual. El 2002 eren el 66%. Entre les llars encapçalades per majors de seixanta-quatre anys, la proporció arribava al 85% el 2024. En dues dècades, tenir pis abans dels trenta-cinc ha passat de ser el més habitual a ser cosa d’una minoria.
A més, el pis és la guardiola de les famílies: el principal instrument d’acumulació patrimonial i, per tant, un dels grans mecanismes de reproducció de les desigualtats. Qui hereta un pis parteix d’una posició radicalment diferent de qui ha de dedicar bona part del seu salari a pagar un lloguer. La diferència no sempre és l’esforç. Sovint és, senzillament, haver nascut a la família adequada.
Les administracions han respost com saben: més ajudes, requisits més flexibles i, cada pocs anys, una mica més d’edat. És comprensible, però també retrata els límits del model tradicional de protecció social.
Per accedir a determinats ajuts al lloguer cal disposar prèviament d’un contracte. El préstec públic pot cobrir fins al 20% del preu del pis, amb un màxim de 50.000 euros, però necessites que un banc et concedeixi una hipoteca per finançar la resta. I el banc te la dona si acredites ingressos i una certa estabilitat. Abans de tot això, has de trobar un pis a un preu assumible.
És el peix que es mossega la cua: per poder ser beneficiari, abans has de demostrar que ja has resolt una part del problema.
Aquestes mesures ajuden qui pot acollir-s’hi: el primer any, els Préstecs Emancipació van arribar a més de 2.000 persones. Però té sentit continuar estirant un model que no ha sabut revertir una tendència estructural? Si als quaranta anys encara necessitem polítiques específiques per facilitar l’emancipació, potser caldria deixar de considerar-la un problema juvenil.
Si als quaranta anys encara necessitem polítiques específiques per facilitar l’emancipació, potser caldria deixar de considerar-la un problema juvenil
Les polítiques socials del segle XX es van construir al voltant de riscos concrets: perdre la feina, emmalaltir, envellir o caure en la pobresa. Cada risc tenia la seva prestació, i cada prestació, els seus requisits. Aquest sistema ha estat imprescindible per construir les societats europees contemporànies, però grinyola quan la inseguretat econòmica es torna permanent. No podem continuar organitzant la protecció social com si la precarietat fos una incidència passatgera que cal resoldre administrativament.
El problema, doncs, no és només que ens faltin diners per comprar un pis. És que les condicions que ens haurien de permetre construir un projecte vital han deixat de ser previsibles. I les polítiques públiques continuen actuant com si cadascuna d’aquestes dificultats es pogués resoldre per separat.
Aquí entra la renda bàsica universal: una assignació monetària individual, periòdica i incondicional que garanteixi un nivell material mínim d’existència. Per tenir-hi dret no cal perdre la feina, demostrar que ets pobre ni justificar amb qui convius. Precisament perquè és universal, no entén de fronteres d’edat ni de les categories administratives que fragmenten la protecció social. La seva gran virtut és la certesa prèvia: saber que, passi el que passi, hi ha un terra sobre el qual podem construir el nostre projecte vital.
No és el mateix ajudar una persona quan ja ha caigut que garantir-li un punt de partida perquè no visqui permanentment al límit. La renda bàsica no faria aparèixer pisos assequibles per art de màgia, ni obligaria els bancs a concedir hipoteques. Però canviaria la correlació de forces: podríem dir que no a una feina indigna o a un lloguer abusiu, i prendre decisions vitals amb una seguretat que avui molts ni tan sols somien.
Ara bé, no n’hi ha prou amb repartir diners. Sense habitatge públic i sense regular el lloguer, una part de la renda bàsica podria acabar directament a la butxaca dels propietaris. Tampoc no tindria sentit pagar-la amb retallades en sanitat, educació o serveis socials.
La renda bàsica exigeix una reforma fiscal profunda, una redistribució més ambiciosa de la riquesa i més mitjans per a la inspecció tributària i la lluita contra el frau. No es tracta que tothom hi surti guanyant en termes nets, sinó de garantir que ningú no quedi per sota d’un mínim per viure dignament. La prestació ha de ser universal; el seu finançament, progressiu. Els qui més tenen també han de ser els qui més contribueixen. No és una reforma barata ni senzilla, i necessita una majoria política que avui costa de veure. Però això no justifica continuar administrant les conseqüències d’un model que ja no compleix el que prometia.
La renda bàsica exigeix una reforma fiscal profunda, una redistribució més ambiciosa de la riquesa i més mitjans per a la inspecció tributària i la lluita contra el frau
Els nascuts a partir dels vuitanta hem crescut sentint a dir que vivíem per sobre de les nostres possibilitats i que, si deixéssim les torrades d’alvocat o els viatges de cap de setmana per Europa, ja tindríem un pis en propietat. Ara que molts ens acostem als quaranta, les administracions ens continuen oferint ajudes juvenils per fer allò que la generació boomer va poder fer molt abans que nosaltres.
Toca canviar la pregunta: quines garanties materials necessitem tots per viure dignament, tinguem l’edat que tinguem?
La generació dels nostres pares va consolidar un estat del benestar basat en grans conquestes col·lectives, com la sanitat i l’educació públiques. A nosaltres ens toca ampliar aquell contracte social amb una nova garantia universal: la seguretat econòmica. No ens conformem amb ser joves fins als quaranta. Volem ser la generació renda bàsica.
