Quan va ser que vam començar a tenir por de la poesia? En quin moment vam decidir que, per llegir un poema, calia desenterrar un sentit ocult amb l’ajut d’un expert? Hem convertit massa sovint els versos en enigmes per resoldre i hem oblidat el gust, la sorpresa i el vertigen d’una paraula que ens commou sense saber ben bé per què.
A Poeticismes, Josep Pedrals ens proposa reconciliar-nos amb la poesia des de l’enginy, l’humor i el joc verbal. «Llegir poesia és de tot menys eficaç», afirma, i reivindica així una experiència que no ha de servir per a res més que per fer-nos sentir, pensar i imaginar. Al capdavall, «Un poema o un recital poden ser tan entretinguts com una novel·la.» Pedrals reivindica, així, la dimensió oral: «La gent prefereix escoltar una partitura que llegir-la; amb la poesia passa igual».
No es tracta de simplificar-la, sinó de deslliurar-la de la formalitat que ens n’allunya. Potser no necessitem que ens expliquin els poemes, sinó que ens retornin les ganes de llegir-los.
No cal entendre-ho tot per entendre-hi alguna cosa
Ens hem acostumat a llegir per trobar respostes, obtenir informació i arribar de pressa a una conclusió. Tenim eines que resumeixen llibres, algoritmes que ens recomanen cançons i pantalles que ens serveixen en safata més continguts del nostre gust. Fins que la cosa es fa insuportable. «Hòstia, que pesat!», exclama Pedrals quan parla de Spotify.
La cultura hauria de treure’ns d’aquest bucle, no fer-lo més confortable. Hauria de descobrir-nos fascinacions sobtades i sacsejar les nostres certeses. Llegir poesia sense entendre-ho tot no és fracassar: és acceptar que no sempre tenim el control.
Pedrals ho explica amb una imatge poderosa: «Anar a la piscina no vol dir analitzar-ne la salinitat de l’aigua. Hi vas a banyar-te. Doncs, amb la poesia, ves a refrescar-t’hi».
No es tracta de llegir de qualsevol manera, sinó de deixar de patir per si ho fem bé. La poesia demana atenció, però no un certificat de competència. De vegades, una paraula ens atrapa pel so; d’altres, una imatge ens queda al cap sense que sapiguem explicar per què. Ja hi tornarem. O potser no. Tampoc no passa res.
Aquí ressona Novalis, el poeta romàntic alemany que dona sentit a bona part del llibre. La poesia no es limita a embellir la realitat: transforma la nostra mirada i fa estrany allò que semblava evident. Pedrals ho resumeix amb una pregunta que va més enllà de la literatura: «Què vols fer? Continuar alimentant la teva percepció o mirar de descobrir què més hi ha?»
Dessacralitzar la poesia a cops de rialla
A Pedrals li agrada sacsejar les idees establertes, també les coses que estima. «Hi ha aquesta cosa meva de fer-ho caure tot. De qüestionar allò que sembla intocable. Donar-li una volta perquè soni menys solemne i, un cop a terra, poder-ho observar d’una altra manera.»
La irreverència no és menyspreu, sinó una manera d’acostar-se a la literatura sense demanar permís. Es pot parlar de poesia amb exigència i, al cap d’un moment, fer-ne broma. Es pot llegir Joan Maragall i deixar-se endur pel seu alè espiritual sense viure permanentment amb la mirada perduda a l’infinit. «No pots estar tot el sant dia pensant en el transcendent, en la vida i la mort. Seria horrorós!»
La poesia també és una cantarella mentre rentes els plats, una cançó de picar de mans o una frase absurda que et fa riure. En Pedrals, l’humor no és un afegitó: forma part de la seva manera d’entendre la literatura i la vida.
La poesia també és una cantarella mentre rentes els plats, una cançó de picar de mans o una frase absurda que et fa riure
El seu pare li deia: «Tu et rius del mort i de qui el vetlla». Quan va morir, la frase li va tornar al cap. «Ostres. Ara tu ets el mort i jo… el qui el vetlla?» Enmig de la tristesa, va pensar que al pare li hauria fet gràcia que continués rient. «Fins i tot quan em mori jo, esperaré que tothom també rigui.»
L’anècdota retrata bé el seu esperit: no es tracta de treure importància al dolor, sinó de trobar-hi una escletxa per respirar.
Una paraula porta cua
Que la poesia sigui un joc no vol dir que n’hi hagi prou amb tenir una ocurrència. Pedrals és juganer, però meticulós. Quan un poema té una bona idea que no acaba de desenvolupar-se, és contundent: «Bé, és collonut això que dius; tens una bona frase o una bona idea. Però ara treballa-la una mica més».
Carles Hac Mor i Dolors Miquel van tenir un paper important en la seva formació i el van «modernitzar per dins». Pedrals desconfia de les escoles rígides, però reivindica l’ofici i les formes tradicionals com a eines de creació: «Fer que la mètrica no et faci dir el que no vols, sinó fer-li dir el que tu vols».
El sonet n’és un exemple. Lluny de considerar-lo una composició esgotada, afirma: «Com més l’han trencat, més altiu queda el sonet.»
I, aleshores, Pedrals es posa a fer de Pedrals. En un dels seus sonets escriu:
Si m’han manllevat llevat,
per perjudici: judici!
D’or orfe, fenici nici,
m’hi migro (grotesc esclat).
Les paraules s’encadenen pel so i generen associacions insospitades. Què pesa més en un poema, allò que diu o la manera com ho diu? Pedrals no dubta: «La manera, descaradament».
Genealogies d’un desordre feliç
A Poeticismes, Pedrals no explica la literatura com una successió ordenada d’èpoques, moviments i autors. Prefereix fer-los seure a la mateixa taula i veure què passa. Busca afinitats que les classificacions habituals no deixen veure i descobreix que un poeta pot tenir més parents dels que li havíem adjudicat.
Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona, hi ocupa un lloc destacat. Pedrals el reivindica com a «patró d’una poesia jocosa i fresca, senzilla i coneguda», però també s’interessa per la distància entre el poeta i el personatge que n’ha fabricat la posteritat.
«Se’l va menjar el personatge», explica. Moltes de les anècdotes que circulen sobre el Rector són fictícies, com han anat aclarint els estudis d’Albert Rossich. Però Pedrals no sembla gaire disposat a fer-ne una neteja general. «Tenir mites literaris és sa i és bo.» I, si depengués d’ell, encara n’hi hauria més.
La idea és provocadora, però també còmplice de la literatura popular. Les històries que expliquem d’un autor formen part de la seva vida pòstuma. No substitueixen els poemes, però poden mantenir-los vius i evitar que quedin confinats als manuals.
El Rector, a més, no necessita viure només de les facècies. Pedrals el posa en relació amb Anselm Turmeda, el croat Juraj Baraković i l’alemany Martin Opitz. De sobte, el clàssic català surt de la vitrina i entra en una conversa europea sobre la llengua, la forma i la imaginació. El context no li treu singularitat; ens ajuda a entendre què el fa especial.
És una de les intuïcions més boniques del llibre: la poesia no queda tancada dins les fronteres nacionals. Els poetes es parlen entre ells, encara que els separin segles i quilòmetres.
La poesia també es balla
Per a Pedrals, el poema no s’acaba quan tanquem el llibre. La veu, el ritme i la respiració també construeixen el sentit: «Per mi, parlar és una forma de ballar».
Les paraules no només transmeten informació, també tenen música i obren idees inesperades. En parlar d’Adam Zagajewski, Pedrals s’interessa per la musicalitat i el moviment del vers: el so no és un embolcall del significat, sinó que també el crea. De vegades, diu, «el joc verbal et dona la forma d’una idea».
Les paraules no només transmeten informació, també tenen música i obren idees inesperades
Ho il·lustra amb «Ajuntament» i «apartament»: ajuntar i apartar, dues paraules semblants que apunten en direccions contràries. El joc verbal no és un simple truc d’enginy, sinó una manera de posar el pensament en marxa.
Aquesta llibertat també afecta la veu poètica, que no s’ha de confondre necessàriament amb la de l’autor. En parlar de Mireia Calafell, Pedrals destaca com el «tu» pot esdevenir un «vosaltres» i obrir el poema a una dimensió col·lectiva.
Com defineix, doncs, aquesta veu? «No és ni jo ni ningú, en certa manera. I és allà com un torracollons que està escrivint-te tots els meus llibres.»
Perdre el temps, però de gust
Poeticismes es mou entre l’assaig, la teoria poètica i la conversa que va fent marrades. Pedrals no vol conduir-nos cap a una conclusió única. «El fil del llibre és anar cap aquí, anar cap allà», explica. El recorregut forma part del descobriment.
Hi ha en aquesta manera d’escriure alguna cosa de Montaigne, que va convertir l’assaig en una forma de passejar pel pensament. El mateix Pedrals ho reconeix: «Divagar és la base de l’assaig, no?» No es tracta de renunciar al rigor, sinó de deixar que les idees apareguin mentre avancem.
Aquesta manera d’indagar també implica acceptar que sempre quedaran camins per recórrer. El poeta parla dels llibres que encara li falten per llegir, de la temptació de perdre’s en l’scroll infinit d’Instagram i de la sensació que el món va més de pressa que la nostra curiositat.
Hi ha alguna cosa de molt humana en aquesta angoixa: saber que no podrem llegir tots els llibres ni esgotar totes les preguntes que ens habiten. Però també hi ha una manera de resistir-s’hi: acceptar que triar és inevitable. Llegir també és saber renunciar.
I, de vegades, aquesta renúncia ens permet recuperar una cosa que sovint oblidem: el dret de perdre el temps.
Potser llegir poesia consisteix, en part, en això. No pas a rebre una lliçó útil, sinó a deixar-nos aturar, riure, desconfiar, perdre el rumb o descobrir que ens estàvem prenent massa seriosament.
Així comprenem que llegir un poema, per una vegada, no consisteix a arribar enlloc.
