La pel·lícula El huevo de la serpiente (The Serpent’s Egg, 1977), amb guió i direcció del cineasta suec Ingmar Bergman (1918-2007), és considerada una obra singular en la seva dilatada carrera, en ser l’única rodada fora del seu país natal, parlada en alemany i anglès, amb un pressupost de gran estudi i un elenc internacional inèdit en el seu equip habitual d’actors i actrius. La trama retrata l’Alemanya de Weimar a la tardor del 1923 (marcada per la hiperinflació, l’atur i el ressentiment social) per mostrar com el nazisme no va sorgir de la nit al dia, sinó que es va gestar a la vista de tothom. Els fets transcorren en els dies previs al Putsch de Munic, un intent fallit de cop d’estat liderat per Adolf Hitler (1889-1945), el Partit Nazi (NSDAP) i el general Erich Ludendorff (1865-1937) entre el 8 i el 9 de novembre de 1923 a la ciutat de Munic, Alemanya.
El títol de la pel·lícula fa referència a una metàfora que prové de l’obra Juli Cèsar (The Tragedy of Julius Caesar, 1599), de William Shakespeare (1564-1616), en què el personatge de Brutus descriu el perill latent que una figura adopti un poder tirànic abans que sigui massa tard: «Considerem-ho com l’ou d’una serp que, un cop trenqui la closca, es tornarà perillós; per tant, cal matar-lo a la closca». Durant els anys trenta i, posteriorment, a la Segona Guerra Mundial, il·lustradors, caricaturistes i serveis de propaganda aliats (Estats Units, Gran Bretanya i la Unió Soviètica) van recórrer freqüentment a la serp com a representació visual del Tercer Reich, amb l’esvàstica dibuixada com un gran escurçó o serp constrictora que asfixiava Europa, la llibertat i la democràcia. De fet, les campanyes de reclutament i conscienciació solien mostrar soldats aliats, l’àguila nord-americana o figures com Sant Jordi aixafant, decapitant o trepitjant la serp nazi per neutralitzar-ne el verí.
El símil de l’ou té un valor intrínsec: si la closca és transparent, qui vulgui mirar detingudament pot veure el rèptil verinós al seu interior, i actuar en conseqüència de manera previsora abans de la seva eclosió. La realitat és que, malgrat que va constituir un fracàs militar i tàctic immediat, el Putsch de Munic es va convertir en el punt d’inflexió decisiu que va impulsar l’ascens d’Adolf Hitler al poder una dècada més tard. La derrota va convèncer el líder nazi de la impossibilitat d’enderrocar l’Estat mitjançant la força armada, la qual cosa el va portar a adoptar una estratègia de legalitat formal basada a competir en el sistema parlamentari democràtic per desmantellar les institucions des del mateix govern. Així mateix, el judici per alta traïció celebrat el 1924, afavorit per uns tribunals benèvols amb l’extrema dreta, va funcionar com un altaveu de propaganda a escala nacional que va transformar un agitador local bavarès en una figura política coneguda arreu del país.
Durant el seu posterior internament a la fortalesa de Landsberg, on només va complir nou mesos d’una condemna simbòlica de cinc anys, Hitler va redactar el seu manifest ideològic, La meva lluita (Mein Kampf, 1925-1926), en el qual va detallar el seu projecte polític, la seva ideologia antisemita i la doctrina de l’«espai vital», la política nazi que va justificar la invasió de l’Europa de l’Est i la submissió dels seus pobles per garantir el territori, els recursos i la supervivència de la nació alemanya. Paral·lelament, el règim va transformar la fallida insurrecció en un mite fundacional per al moviment: els setze militants morts en la batussa van ser elevats a la categoria de màrtirs i la bandera tacada de sang durant el tiroteig va ser erigida en relíquia sagrada utilitzada per consagrar la simbologia del Tercer Reich.
En la seva autobiografia Llanterna màgica (Laterna Magica, 1987), Bergman va revelar que el 1934, als 16 anys, va viatjar a Alemanya en un intercanvi escolar amb una família alemanya simpatitzant de Hitler. Va assistir a un míting nazi i va quedar captivat per l’espectacle i el carisma de Hitler. El mateix cineasta reconeixia el traumàtic despertar moral que va viure al final de la Segona Guerra Mundial quan es va descobrir la magnitud de l’Holocaust. Al seu llibre Imágenes: Diarios de un cineasta (Bilder, 1990), Bergman va explicar que la idea d’una història ambientada a l’Alemanya d’entreguerres li rondava pel cap des dels anys cinquanta.
El seu objectiu amb El huevo de la serpiente era retratar la vulnerabilitat d’una societat moralment i econòmicament destruïda davant del feixisme. Com expressa el personatge del doctor Vergérus a la pel·lícula, «el futur totalitari no sorgeix per sorpresa, sinó que creix a la vista de tothom». La pel·lícula va servir a Bergman com una catarsi per explorar com la por, la indiferència social i el caos financer creen el terreny fèrtil per a la barbàrie. Encara que la pel·lícula va ser rebuda amb fredor per la crítica i el públic, i la van acusar de ser un projecte massa ambiciós per al treball més intimista i reconegut del seu estil, el pas del temps ha permès revalorar la visió del director, i reconèixer-ne la profunda lucidesa sociològica del seu treball, fet que permet considerar la cinta no com un documental històric estricte, sinó com una anatomia precisa de les condicions que incuben l’autoritarisme.
Gairebé cinquanta anys després de la seva producció, l’autor italià Zerocalcare recupera el símil del rèptil en la seva darrera novel·la gràfica, i reconeix, implícitament, que ja no és dins la closca. El resultat és En el nido de las serpientes (Nel nido dei serpenti, 2025), publicada en castellà el setembre de 2026 pel segell Reservoir Books, amb traducció d’Irene Oliva Luque. L’obra combina la crònica d’investigació amb el testimoni personal per documentar el controvertit procés judicial a Hongria contra un grup d’activistes antifeixistes —entre els quals la italiana Ilaria Salis— acusats d’agredir simpatitzants d’extrema dreta durant les concentracions neonazis del «Dia de l’Honor» a Budapest. A través de l’anàlisi del cas, de les severes condicions d’empresonament i del context sociopolític sota el govern de Viktor Orbán, l’obra exposa l’auge del feixisme i la intolerància a l’Europa contemporània, i qüestiona la resposta de les institucions democràtiques i la manca de garanties processals enfront de l’avanç de les ideologies d’odi.
La primera part de l’obra és un recull de relats curts publicats a la revista Internazionale entre el gener i el març de 2024, centrada en el cas de l’activista italiana Ilaria Salis, per evolucionar cap a una anàlisi més àmplia i cosmopolita que abasta altres imputats de diverses nacionalitats, entre elles l’alemanya, l’albanesa i la siriana. El mateix autor reconeix que en entrevistar l’entorn de les persones encausades a Alemanya va adoptar un enfocament antropològic i de context històric sobre les darreres dues dècades, en lloc de centrar-se en anècdotes íntimes, la qual cosa va reduir el protagonisme del seu propi personatge (una característica habitual del seu estil, que l’ha fet tremendament popular), per cedir el centre de la narració als fets esdevinguts.
A la presentació de la novel·la gràfica, Zerocalcare va abordar la seva complexa relació amb la violència a partir de la seva vivència personal, i va recordar que als 17 anys va patir una agressió per part de l’extrema dreta que li va provocar amnèsia durant gairebé un any. Va explicar que aquesta experiència i la inacció policial davant les agressions sistemàtiques a centres socials a Roma a principis de la dècada del 2000 el van portar a suspendre el seu judici sobre els qui recorren a l’autodefensa en aquests contextos. En aquest sentit, va assenyalar que En el nido de las serpientes no pretén ser un gran gest èpic, sinó una aportació pràctica de caràcter divulgatiu, els beneficis econòmics de la qual serviran per sufragar les despeses judicials dels activistes processats a Hongria, alhora que busca posar un límit ètic enfront de la normalització de discursos extremistes, i indueix a la reflexió a partir de la representació gràfica dels fets.
L’autor va analitzar així mateix la influència de l’entorn mediàtic i digital en la societat, i va criticar el paper de les xarxes socials per generar «cambres de ressonància» i promoure una simulació d’activisme que desincentiva la participació en la vida real. Paral·lelament, va qüestionar la cobertura dels mitjans i el discurs polític sobre la delinqüència, i va indicar que, malgrat que les xifres de delictes a Itàlia han descendit de manera notable respecte a dècades passades com els anys vuitanta, es fomenta un sentit de setge i alarma social artificial. Davant d’aquesta dinàmica, va defensar la necessitat de realitzar petits gestos quotidians de resistència per assenyalar el discurs d’odi en l’entorn immediat.
Finalment, Zerocalcare va expressar la seva preocupació pel ràpid avanç i l’articulació internacional de l’extrema dreta, i va advertir sobre el risc d’enfrontaments bèl·lics derivats del creixement d’ideologies identitàries a Europa i al món. En avaluar la situació política global i la severitat del sistema judicial hongarès, va alertar sobre la repressió institucional contra organitzacions antifeixistes i progressistes. Com a exemple d’aquest clima, va citar com els mecanismes de pressió política i financera dels Estats Units poden utilitzar-se de manera extraterritorial per asfixiar col·lectius socials i moviments dissidents a Europa —com les iniciatives per proscriure organitzacions catalogades d’«antifa» o terroristes—, al marge dels tribunals locals.
Aquestes «sancions secundàries» són un mecanisme pel qual els Estats Units no només penalitzen les organitzacions de la seva llista, sinó qualsevol tercer (com empreses o bancs d’altres països) que mantingui relacions comercials o financeres amb aquestes organitzacions. A causa del domini estatunidenc sobre les xarxes globals de pagament i telecomunicacions bancàries (com Visa, Mastercard o el sistema SWIFT), les entitats bancàries europees es veuen sotmeses a un xantatge operatiu, fet que a la pràctica permet neutralitzar la societat civil sense necessitat de judicis, condemnes penals ni garanties processals al país d’origen dels col·lectius. Un exemple il·lustratiu d’aquest mecanisme és el cas de Francesca Albanese, acadèmica italiana que des del maig del 2022 ocupa el càrrec de relatora especial de les Nacions Unides per als Territoris Palestins Ocupats, que ha denunciat patir una «mort civil» i financera després de ser inclosa a la llista negra de sancions del Departament del Tresor dels Estats Units. Qui pugui llegir, que llegeixi.
En el nido de las serpientes
Zerocalcare
Reservoir Books, 2026
