La manca d’habitatge assequible és un dels problemes socials més greus de Catalunya. Endarrereix l’emancipació dels joves, pressiona els ingressos de moltes famílies i expulsa residents de les zones on treballen o han construït la seva vida. Cal construir més habitatges i fer-ho amb urgència. Però perquè aquest objectiu es compleixi, també hem de preveure les infraestructures que necessitaran.
A Catalunya hi ha prop de tres milions d’habitatges principals dins d’un parc d’uns quatre milions d’habitatges familiars. Parlem, doncs, d’una part decisiva del consum energètic del país. El sector residencial consumeix al voltant d’11 TWh d’electricitat anuals, prop d’una quarta part de la demanda elèctrica catalana. Traslladat a una primera residència, això equival, com a ordre de magnitud, a uns 250–300 kWh mensuals, amb grans diferències segons la dimensió de l’habitatge, el nombre d’ocupants, l’aïllament i la climatització.
A aquest consum cal afegir-hi el gas natural utilitzat a les llars, principalment per a calefacció i aigua calenta sanitària, i en una proporció menor per cuinar. El seu consum final se situa per sota dels 7 TWh anuals. Si aquest gas se substituís per aerotèrmia i cuina d’inducció, l’electricitat necessària augmentaria, però el consum final d’energia disminuiria: les bombes de calor poden proporcionar diverses unitats de calor per cada unitat d’electricitat consumida. Amb les hipòtesis emprades en aquest article, l’electrificació completa dels usos residencials avui coberts amb gas podria requerir de l’ordre de 3 TWh addicionals d’electricitat i reduir el consum final d’energia en uns 4 TWh.
Aquest estalvi no apareix automàticament pel sol fet de deixar d’utilitzar gas. Depèn de la tecnologia escollida, de la qualitat de la instal·lació i de l’estat de l’edifici. Substituir una caldera per resistències o radiadors elèctrics no produeix el mateix resultat que instal·lar una bomba de calor. Per això, electrificar els habitatges i rehabilitar-los han de formar part d’una mateixa política. Una casa mal aïllada continua necessitant molta energia, encara que canviï la font que l’alimenta.
Electrificar els habitatges i rehabilitar-los han de formar part d’una mateixa política. Una casa mal aïllada continua necessitant molta energia, encara que canviï la font que l’alimenta
L’altra gran qüestió és el creixement del parc residencial. A Catalunya es construeixen actualment al voltant de 15.000 habitatges anuals, mentre que els plans anunciats situen en l’horitzó un volum molt més gran de nous habitatges. Si prenem com a referència 210.000 habitatges i els assignem el consum mitjà indicat, la seva demanda elèctrica se situaria aproximadament entre 0,63 i 0,76 TWh anuals, abans de considerar les diferències de superfície, ocupació i climatització. Si, a més, els nous edificis incorporen calefacció i aigua calenta elèctriques, la demanda efectiva dependrà de les solucions adoptades i de la seva eficiència.
Les xifres d’energia anual, tanmateix, només expliquen una part del problema. Una xarxa elèctrica ha de poder subministrar la potència requerida en cada moment i en el lloc concret on es concentra la demanda. Els nous habitatges no apareixen repartits uniformement pel territori: s’agrupen en promocions, barris i municipis on potser ja hi ha altres necessitats de connexió. A més dels consums domèstics, els aparcaments han de preparar-se per a l’extensió del vehicle elèctric.
Una recàrrega de 3,6 kW pot ser suficient per a molts desplaçaments quotidians si el vehicle passa la nit al garatge, però necessita unes cinc hores per recuperar l’energia equivalent a uns 100 quilòmetres, segons el consum del cotxe. Les bateries més grans i els hàbits dels usuaris poden portar a demanar potències superiors. En una promoció de 200 habitatges, 200 punts de 3,6 kW representarien 720 kW nominals només en recàrrega. No és correcte sumar aquesta xifra a tota la potència domèstica i donar per fet que s’utilitzarà simultàniament: la normativa aplica coeficients de simultaneïtat perquè no tots els consums coincideixen. Però tampoc seria prudent suposar que les coincidències actuals es mantindran intactes quan augmentin l’aerotèrmia i la recàrrega nocturna.
És aquí on el debat sobre l’habitatge es troba amb el debat sobre les xarxes. Una nova promoció pot necessitar reforços en la distribució, nous centres de transformació o actuacions aigües amunt. La capacitat disponible en un punt de la xarxa no es pot deduir de la producció elèctrica total de Catalunya: una cosa és disposar d’energia al llarg de l’any i una altra poder lliurar la potència necessària, a una hora determinada, en un barri concret. Les limitacions de connexió ja afecten projectes de naturalesa diversa i obliguen a planificar amb temps les ampliacions.
La Generalitat i el Govern de l’Estat han anunciat actuacions per ampliar la capacitat de la xarxa destinada a nous consums. Entre les necessitats que es fan visibles hi ha polígons industrials, la descarbonització de la petroquímica i les cimenteres, l’electrificació dels ports, equipaments sanitaris, centres de dades i infraestructures com les dessaladores. Són demandes importants i sovint molt concentrades. El seu caràcter estratègic és evident. Precisament per això sorprèn que, quan es parla de les noves connexions, el conjunt format pels habitatges i els seus aparcaments aparegui molt menys.
El problema no és decidir si la indústria ha de tenir prioritat sobre les llars, o a la inversa. Cal conèixer amb antelació quanta potència requerirà cada projecte, on es localitzarà i quan haurà d’estar disponible. Les necessitats residencials són més disperses que les d’una gran planta industrial, però la suma de moltes promocions pot exigir una inversió considerable en distribució. I el seu desplegament coincideix amb l’electrificació dels habitatges existents i amb la generalització progressiva del vehicle elèctric.
El problema no és decidir si la indústria ha de tenir prioritat sobre les llars, o a la inversa. Cal conèixer amb antelació quanta potència requerirà cada projecte, on es localitzarà i quan haurà d’estar disponible
Construir habitatges sense preveure la connexió que necessitaran pot traduir-se en retards, sobrecostos o limitacions posteriors per als residents. Per contra, planificar la xarxa juntament amb el sòl, la urbanització i les promocions permet dimensionar-la segons una demanda realista. També permet aprofitar millor la generació distribuïda, l’autoconsum, l’emmagatzematge i la gestió de la recàrrega, que poden reduir puntes, encara que no eliminin la necessitat de reforços.
El pla d’habitatge hauria d’incorporar, per tant, una estimació territorial de la nova demanda elèctrica i de la potència necessària, amb calendari i responsabilitats clares. Aquesta estimació hauria de considerar els habitatges nous, la rehabilitació i electrificació dels existents i les places d’aparcament preparades per a la recàrrega. També caldria contrastar-la amb la capacitat efectiva dels punts de distribució que han de servir cada àrea de creixement.
L’habitatge és una necessitat social urgent, i la seva construcció no pot quedar atrapada en una manca de previsió elèctrica. La transició energètica tampoc no avançarà si electrifiquem els usos sobre el paper mentre ajornem les xarxes que els han de fer possibles. Quan es planifica on viurà la gent, també s’ha de planificar com arribarà l’energia a casa seva.
