La setmana passada, l’Ajuntament de Lleida, governat en minoria pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), amb l’alcalde Fèlix Larrosa al capdavant, va aprovar una modificació de l’Ordenança de Convivència local. La nova proposta actualitza una versió anterior, de 2007, i centra principalment el seu objectiu en endurir les sancions per suposades conductes incíviques, amb multes que van dels 400 als 3.000 euros, penalitzant, a més, la reincidència.
Com qualsevol altra Ordenança d’aquest tipus, la de Lleida situa el seu eix d’actuació sobre consideracions de tipus neohigienista, és a dir, assenyalant determinats comportaments socials com a inadequats per a l’espai urbà de la ciutat i actuant-hi amb la voluntat ferma, encara que una mica ingènua, d’eliminar-los. Les pràctiques neohigienistes beuen de les transformacions físiques amb voluntat d’acció social que es van dur a terme a Europa principalment al segle XIX, i on l’Eixample de Barcelona, però també els bulevards de París, en serien bons exemples. Es tractava, per tant, de millorar la vida de les persones en qüestions de salut, incrementant la insolació diària, la circulació de l’aire i la disponibilitat d’espai públic i zones verdes per a l’esbarjo, alhora que s’impulsava i facilitava el moviment de les mercaderies, es feia lloc a les noves formes de transport públic —tramvies, cotxes de cavalls, aviat automòbils—, i es preveien dispositius de control social. L’urbanisme, fill de l’higienisme, va néixer amb aquesta doble orientació: millorar la qualitat de vida dels veïns i, alhora, incrementar les possibilitats d’acció política institucional sobre la població. Cal tenir en compte que el segle XIX va ser, precisament, el de l’esclat de la Revolució Industrial i el capitalisme.
Les ciutats, avui dia, no acullen concentracions industrials, almenys a l’Occident capitalista. Però això no vol dir que l’urbanisme, tant el d’intervenció física com aquell plasmat a través de normatives, no continuï tenint utilitat. En el context d’unes ciutats on l’espai urbà ha esdevingut objecte d’inversió i generació de plusvàlues, gairebé sempre en relació amb activitats turístiques, l’urbanisme permet regular els comportaments dels ciutadans amb l’objectiu de garantir una millor circulació i acumulació del capital. És aquí on tenen un paper destacat Ordenances com la de l’Ajuntament de Lleida, que eliminen qualsevol comportament considerat inadequat per projectar la ciutat com a digna de l’atracció de les inversions, alhora que permeten crear un sentit comú general sobre la necessitat d’aquest tipus d’actuacions. Tanmateix, situar en un mateix ordenament la penalització d’accions vinculades a la salut pública, com la necessitat de recollir els excrements dels animals o la prohibició de beure al carrer, juntament amb la prohibició d’utilitzar una peça que cobreixi el rostre i el cos, com el burca i el nicab, té un resultat simbòlic particular i criminalitzador: presenta les dones que vesteixen així al mateix nivell que les activitats relacionades amb les prescripcions sanitàries, això és, com una malaltia que cal corregir.
Situar en un mateix ordenament la penalització d’accions vinculades a la salut pública juntament amb la prohibició d’utilitzar una peça que cobreixi el rostre i el cos, com el burca i el nicab, té un resultat simbòlic particular i criminalitzador
D’aquesta manera, la recent aprovació de l’Ordenança de Lleida apareix, sobretot, com un símptoma; un símptoma de com l’anomenada guerra cultural ha passat a lliurar-se, de nou, en el terreny dels cossos —i, en particular, en el cos de les dones— i de com, en aquest camp de batalla, l’antropologia té molt a dir i, tanmateix, rarament és escoltada. Tampoc no ens n’estranyarem ara, la veritat.
Gairebé des del seu naixement, un dels eixos vertebradors de la disciplina antropològica ha estat el relativisme cultural. No com a coartada moral per justificar qualsevol pràctica, o per ocultar la desigualtat, tal com va assenyalar en el seu moment gent com Lévi-Strauss, sinó com a eina analítica que permet comprendre les accions humanes en els seus propis contextos socials, històrics i simbòlics. Renunciar a aquest principi suposa tornar a una mirada etnocèntrica que estableix jerarquies culturals rígides i que presenta determinades maneres de viure com a intrínsecament superiors a d’altres. Que avui aquest relativisme estigui en qüestió no és casual: l’extrema dreta —així com tots aquells que juguen amb les seves mateixes cartes— ha convertit la cultura en un front prioritari de disputa, i ho ha fet des d’una lògica binària que oposa nosaltres contra ells, civilització contra barbàrie, llibertat contra opressió.
La prohibició del burca o el nicab s’inscriu plenament en aquesta lògica. Sota el discurs de la defensa dels drets de les dones s’amaga, en realitat, una operació d’una simplificació extrema. La peça deixa de ser un objecte complex, carregat de significats diversos segons els contextos, per convertir-se en un símbol unívoc de submissió, obviant, entre altres qüestions, la capacitat de decisió de les mateixes dones, a les quals es tracta com a criatures. Les ciències socials, en canvi, fa temps que adverteixen dels perills d’aquest tipus de reduccionismes. Com s’ha assenyalat en diferents ocasions, els fenòmens socials no poden entendre’s al marge de les trames de sentit en què s’inscriuen, ni molt menys resoldre’s mitjançant decrets.
Aquí emergeix una de les tensions clàssiques de la disciplina: la relació entre estructura i agència. Ningú no nega que existeixin estructures patriarcals que condicionen la vida de moltes dones, també en contextos musulmans. Però reduir les dones que utilitzen el vel integral a meres víctimes passives suposa negar-los les seves possibilitats d’agència, és a dir, la seva capacitat d’actuar, negociar i resignificar les normes que les travessen. Paradoxalment, una prohibició local, com la de Lleida, pot acabar reforçant allò que diu combatre. En convertir el vel en un objecte proscrit, es corre el risc de transformar-lo en un marcador identitari encara més potent, una bandera davant l’estigmatització externa. Situar-lo al mateix nivell que la recollida d’excrements d’animals incrementaria la determinació en el seu ús.
A més, les conseqüències pràctiques d’aquest tipus de mesures solen ser ignorades. Lluny d’alliberar les dones, la prohibició pot empènyer-les a una major reclusió en l’àmbit domèstic, en limitar la seva presència als carrers i les places, en aquest cas, de Lleida, però també d’altres llocs. L’antropologia ha documentat àmpliament com les polítiques d’imposició cultural tendeixen a produir efectes no desitjats, especialment quan no compten amb la participació activa dels col·lectius afectats. Obligar a desvelar-se no és, en termes analítics, menys problemàtic que obligar a velar-se.
D’altra banda, l’antropologia és experta en dinàmiques d’interculturalitat i aculturació. Sap que els canvis socials —inclosos aquells que amplien les possibilitats de les dones en l’espai públic— rarament es produeixen per imposició externa. Els processos de transformació cultural són lents, contradictoris i profundament situats; cap no és igual a un altre. Es produeixen a través del contacte, el diàleg, l’educació i la negociació quotidiana de significats. Pretendre accelerar-los mitjançant la coerció legal no només és ingenu, sinó potencialment contraproduent.
Finalment, convé qüestionar una idea que sol donar-se per descomptada en aquest debat: la de l’espai públic com a àmbit neutral, obert i democràtic. En realitat, l’espai públic sempre està regulat. Existeixen normes —explícites i implícites— sobre com vestir, com comportar-se i qui hi pertany legítimament. Obligar les persones a vestir-se d’una determinada manera en nom de la convivència o la seguretat revela que aquest espai és lluny de ser un terreny lliure de poder. Al contrari, és un espai profundament normatiu, on es dirimeixen conflictes sobre identitat, pertinença i control social.
En aquest context, l’antropologia no ofereix respostes simples, però sí preguntes incòmodes; es tracta, com ja sabem, d’una disciplina certament anti-intuïtiva. I potser és precisament això el que avui més necessitem: menys solucions ràpides i més reflexió crítica, menys decrets morals i més comprensió de la complexitat humana. Perquè quan la política decideix legislar sobre la roba de les dones, el que està en joc no és només un tros de tela, sinó el tipus de societat que diem voler construir.
