La setmana passada vaig anar al cinema a veure la pel·lícula Cronos. La pel·lícula em va retornar molts sentiments que havien quedat dormits durant els últims nou anys. Em van fer recordar la immensa tristesa que va acompanyar-nos aquell estiu del 2017. Després de saber la gran rebuda que la pel·lícula ha tingut pels espectadors m’agradaria fer algunes reflexions al respecte del que va passar i del que ha passat en aquests temps.
El primer que me va cridar l’atenció és la poca referència que es fa de la trama a Ripoll. Segurament el fet de la baixa supervivència dels joves que van portar a terme els atemptats pot tenir a veure. Però poder també l’origen del malestar d’aquests joves és un fet que no ha obert masses interrogants i el que segur que va fer és obrir una ferida que s’ha tancat en fals.
Si mirem el que el pas dels anys ha anat fent a Ripoll ens trobem que la fractura social entre persones provinents de diferents cultures s’ha anat fent més i més gran i els interessos polítics han fet la seva feina i han convertit la població en un oasi per l’extrema dreta a Catalunya. Per què aquells joves que havien nascut i/o crescut a Catalunya no tenien sentiment de pertinença o el van perdre amb rapidesa davant d’altra alternativa? Per què els seus educadors i les seves famílies no van ser partícips d’aquell canvi? Per què la por és més forta que la curiositat? Per què no hem estat capaços de donar-li la volta a aquells fets que ens van trastornar tant? La realitat que veiem tants anys després és que la política local escollida pels que tenen el privilegi de votar és la més llunyana al acolliment i la construcció del sentiment de pertinença que va ser la llavor d’aquells atemptats. Hem passat pàgina sense fer una reflexió col·lectiva i amb poques lectures i aprenentatges pel futur.
Aquest estiu una altra història esgarrifosa ens ha colpit. Un enorme nombre de persones han travessat en poques hores una frontera mogudes i promogudes per missatges difícils de conèixer i amb el resultat de moltes persones mortes i moltes més sotmeses a situacions de precarietat i indefensió davant dels atònits ulls dels ciutadans de Ceuta que han vist que les seves ganes no eren suficients per donar resposta a la situació creada. Un cop més el redit polític d’aquesta situació és molt més gran que la cerca de causes i possibles solucions. El soroll i la divisió social davant d’aquest nou episodi de la nostra història sembla que ens porta a un futur similar.
Les persones amb baixos recursos integren els missatges que persones amb menys recursos son les que estan provocant la seva situació. Moltes persones surten al carrer a expressar el seu malestar sense que estigui clar quin és aquest malestar. La integritat territorial? La prioritat nacional? La manca d’oportunitats per uns o per uns altres? La distribució de les riqueses en funció dels determinants socials?
I això no passa nomes a casa nostra. La vella Europa fa polítiques migratòries cada cop més llunyanes a l’humanisme i la justícia que la caracteritzava. Les últimes votacions a Alemanya així ens ho ensenyen. Em preocupa molt qui vota, com vota i per què vota. Però em preocupa més que les relacions entre ciutadans estiguin marcades per un racisme cada cop més evident en tots els àmbits de la vida. I la sanitat queda també marcada per aquests matisos que em porten a adquirir el compromís de alçar la veu i fer-ho evident des de la recerca i amb la formació que sigui necessària per revertir-ho.
