Si bé en els articles anteriors hem recorregut els diferents elements que conformen el Triangle Friki de Barcelona, hi ha una dimensió que encara no s’ha resolt del tot: com s’accedeix a aquest entramat cultural i quines opcions s’obren una vegada dins. La forma en què es produeix aquest primer contacte acostuma a ser impredictible: una recomanació d’un amic o d’un familiar, un suggeriment en una plataforma de streaming, un vídeo que apareix en xarxes gairebé per atzar. Les vies són diverses, i també ho són les formes en què cada persona acaba participant.
Casa: el punt de partida
L’Andrea, de 22 anys, introdueix una d’aquestes vies: la transmissió pròxima. El seu primer contacte amb l’anime no arriba ni per algorismes ni per comunitats externes, sinó dins de casa. El seu germà el veia a la televisió i li va suggerir que ho provés. Aquest gest inicial mostra com unes certes pràctiques culturals es filtren en el quotidià, sense pràcticament adonar-nos. No és una cerca activa, sinó una exposició involuntària acompanyada de curiositat.
Unes certes pràctiques culturals es filtren en el quotidià, sense pràcticament adonar-nos. No és una cerca activa, sinó una exposició involuntària acompanyada de curiositat.
No obstant això, aquest punt de partida no limita el recorregut. «Em va dir que ho mirés, però després vaig seguir jo», explica. I aquest «seguir jo» marca el pas cap a una exploració autònoma. Andrea comença a buscar noves sèries pel seu compte, a moure’s per xarxes socials, a seguir recomanacions que ja no passen per l’entorn familiar. El seu mapa s’amplia ràpidament. El que abans era un contingut concret es converteix en un camp més obert, amb múltiples entrades i recorreguts possibles.
En aquest procés, les plataformes digitals funcionen com alguna cosa més que repositoris: actuen com a sistemes d’orientació. Així, el Triangle Friki apareix com un espai on tot això adquireix una certa materialitat. No és un lloc imprescindible en la seva rutina, però sí significatiu: un punt on el que ha anat construint en digital es fa tangible.
La individualitat dins del grup
La Raquel, de 23 anys, representa una altra forma d’accés: la vía completament individual. No hi ha grup previ ni mediació pròxima. Tot comença amb una recomanació en una plataforma. Un primer visionat que no respon a una cerca conscient, sinó a una lògica algorítmica. A partir d’aquí, s’activa una cadena de descobriments que no necessita validació externa.
Cal matisar que la seva relació amb l’anime és intermitent. Pot passar setmanes sense consumir res i, de sobte, encadenar continguts durant dies. No hi ha una rutina estable, ni una necessitat de sostenir el vincle en el temps. En aquest context, el Triangle Friki s’entén d’una altra manera: no com un espai necessari, sinó com un lloc de referència.
D’aquesta manera, passejar per les seves botigues, observar productes, veure altres persones interactuant amb aquests mateixos universos li permet situar-se dins d’una cosa més àmplia. No és tant una qüestió de pertinença, com de reconeixement: confirmar que allò que consumeix de manera privada forma part d’una cultura compartida.
Una incorporació tardana
La trajectòria de la Nuri introdueix una altra variable, molt diferent en aquest cas: el temps. «Vaig arribar tard», explica. Durant la seva adolescència no va tenir accés a aquesta mena de continguts, per la qual cosa la seva entrada es produeix més endavant, ja en l’adultesa.
L’interessant és que aquest accés tardà no implica una relació superficial. De fet, la seva implicació és, probablement, la més profunda de les comentades fins ara. La Nuri escriu fanfics, participa en fòrums i interactua amb comunitats digitals de tota mena. No es limita a consumir històries, sinó que les reinterpreta, les expandeix i les comparteix.
Aquest pas cap a la creació li fa passar d’espectadora a participant. Consumeix i produeix a parts iguals, un exemple vivent del que ara es coneix com prosumer. I això implica també una manera diferent d’aprenentatge: entendre codis, dialogar amb uns altres, situar-se dins de dinàmiques col·lectives…
A més, la seva pràctica incorpora els viatges com a part essencial de l’experiència. Planeja les seves escapades sobre la base dels seus interessos culturals i integra aquestes narratives en la seva manera de moure’s pel món. En aquest cas, el Triangle Friki forma part d’aquest mapa, però no l’esgota. És un node dins d’una xarxa més àmplia.
La consciència generacional
El Pau, de 24 anys, introdueix una lectura que travessa molts d’aquests recorreguts: la dimensió generacional. «Ens han fet ser frikis», afirma, assenyalant un moment concret: l’arribada de l’anime a través de TV3. Aquest context permet situar el fenomen més enllà de l’individual, ja que, per a molts, el primer contacte no va ser una cerca ni una recomanació personalitzada, sinó una emissió televisiva compartida.
Aquest context permet situar el fenomen més enllà de l’individual, ja que, per a molts, el primer contacte no va ser una cerca ni una recomanació personalitzada, sinó una emissió televisiva compartida.
La seva experiència comença a l’institut, en un entorn on, per a alguns, l’anime va funcionar com una fase més de la seva adolescència. «Vaig començar a segon de l’ESO… alguns ho van deixar, però a mi sí que em va enganxar.» Aquesta diferència és significativa. Per a alguns va ser una cosa passatgera; per a uns altres, com ell, es va convertir en una pràctica que, d’alguna manera, dona forma a la seva vida.
En el cas del Pau, aquesta continuïtat ha derivat en una relació més analítica. El seu interès pels artbooks, per exemple, li porta a comparar estils, observar decisions visuals i entendre com es construeixen les històries. Ja no es tracta només de consumir contingut, sinó d’atendre la seva forma. Aquest tipus de mirada conviu amb l’expansió del públic. Mentre l’accés es generalitza, sorgeixen també diferents nivells d’implicació dins del mateix ecosistema.
La importància de la col·lectivitat
El cas de l’Héctor representa l’últim pas en aquest recorregut. A diferència d’altres perfils, per a ell la participació passiva no és una opció i, a més, l’experiència digital per si sola no és suficient: necessita que aquesta implicació es traslladi al pla presencial. Encara que la seva relació amb el món del rol i els jocs està mediada per eines en línia, aquestes no actuen en un sentit aïllant, sinó que li han permès conèixer a altres aficionats i accedir a espais on desenvolupar aquestes pràctiques.
«Al final el que vols és jugar amb gent», diu. Aquest «amb gent» és clau. A Gameria, les taules funcionen com una extensió física d’aquestes comunitats digitals. El que comença com una interacció en línia es converteix en una experiència compartida. Es juga, però també es conversa, s’improvisa i es construeixen vincles.
Kaburi afegeix una altra capa: la regularitat. Les sessions de cartes, de Warhammer o de pintura de figures introdueixen una lògica de repetició que afavoreix la creació d’una rutina. El hobby es converteix en la via de socialització per excel·lència, i la botiga en un espai de referència. Un cercle viciós dels bons.
Fins i tot la pintura de figures, que podria semblar una activitat individual, canvia de sentit en aquest context. Es converteix en una pràctica col·lectiva. Es pinta, però també s’observa, es comenta i s’aprèn d’uns altres.
En Gigamesh, la lògica és similar, encara que centrada en la narrativa. Presentacions de llibres, clubs de lectura, debats… Les històries deixen de ser objectes tancats per a convertir-se en alguna cosa que es discuteix col·lectivament.
Un mapa de trajectòries
El que emergeix de tots aquests perfils no és una identitat única, sinó una pluralitat de recorreguts. No hi ha una sola manera d’entrar ni de participar en aquest ecosistema. Alguns arriben a través de comunitats digitals que busquen materialitzar-se; uns altres des de consums individuals que a penes es tradueixen en presència física; i altres des de l’entorn familiar, des de la televisió o des d’incorporacions més tardanes.
Tot i això, tots reconeixen el Triangle Friki com un espai significatiu. No sempre central o quotidià, però sí rellevant com a punt de convergència. Perquè encara que moltes d’aquestes aficions comencin en línia i de manera individual, en algun moment semblen necessitar fer-se cos. I és precisament en aquest trànsit, del consum en solitari a l’experiència compartida, on el Triangle Friki continua trobant el seu sentit.
